Cort de Cervera de 1359, Creació de la Generalitat   L’any 1359 Castella li feia la guerra a Catalunya. Una altra vegada. Era la Guerra anomenada dels Dos Peres. Aquells anys foren freqüents les Corts, ja que al nostre País, a la nostre Catalunya, les decisions es prenien en Corts. El Rei, Pere Terç, no podia decidir tot sol, i molt menys fer impostos per a finançar la guerra, ho havia de proposar a les Corts i les corts decidien si concedir-ho o no, en funció dels interessos de la Nació, no sols del Rei. En aquest context, davant la petició reial d’una aportació econòmica de guerra molt més important es decidí, a la Cort de Cervera de 1359, crear un organisme per controlar i gestionar la recaptació d’aquesta ingent quantitat de diners. Es varen nomenar quatre diputats per cada un dels tres Braços i quatre consellers dels diputats per Braç. Se li conferiren competències per prendre decisions amb la mateixa validesa de les de les Corts, és a dir, la màxima autoritat de Catalunya. En un context de guerra oberta calen decisions ràpides per fer front als canvis del conflicte. Això ja ho sabien molt bé a la antiga Roma, que en temps de la República, en casos com aquest, nomenaven un Dictador per un període de sis mesos renovables. Catalunya no va voler donar poder absoluts a un sol individuu, ja sigui un rei o un electe. És el nostre tarannà no acceptar dominació de cap mena ni de ningú, molt menys estrangera, però tampoc autòctona. Va néixer la Diputació del General, el seu primer president Berenguer de Cruïlles. La Nació es dotava d’un organisme de recaptació, gestió , control i decisió ràpida davant el perill. No sucumbia a la por i s’encomanava a un salvador, assumia la responsabilitat i el risc de la millor manera que sabia, de manera participativa, responsable i organitzada, a la manera catalana. Aquesta Diputació del General, encara no amb caràcter permanent ans era un organisme excepcional per una situació excepcional, anà prenent força en els anys següents i es configurà com a govern efectiu de la Nació catalana, ja de manera permanent com a màxima autoritat de la Nació, un organisme de govern representatiu en períodes entre convocatòries de Corts Generals. Al pas dels anys anà prenent força i competències, i foren ja els Trastàmara els que la consolidaren i ha estat la manera de govern participativa i representativa dels catalans, el que ara en diríem democràtica, atenent a tots els condicionant de la representativitat de l’època.   La Generalitat va néixer per assumir la gestió dels impostos per la defensa de la Nació Catalana, de Catalunya Tota, davant les agressions del nostre veí de l’altiplà, d’aquest veí que sempre cobeja i desitja el que no és seu i es creu legitimat a imposar la seva voluntat per la força, a sang i foc quant li cal i amb intrigues i mentides sempre. Veiem que rés no canvia, que la història es repeteix i cal recordar-la per aprendre d’ella i poder seguir endavant amb les ensenyances que en ella trobem. Des d’aleshores les agressions castellanes s’han repetit una rere altre, i s’han repetit perquè no han aconseguit mai el seu objectiu d’anorrear-nos com a poble ni de sotmetre’ns a la seva voluntat. Ha emprat tots els mitjans al seu abast, guerra, repressió, persecució, assassinat, extermini, esborrament de la identitat i de la llengua, mentida i manipulació, traïció de TOTS els acords i pactes, més repressió, més extermini, més persecució, més mentides i manipulacions. I seguim aquí, i seguirem aquí mentre quedi un sol català que sigui fidel a la Pàtria.Però no, no estem en aquesta situació, estem dempeus com a nació orgullosa i ferms en la decisió d’assolir la nostra llibertat. Ara, com quant va néixer, la nostra Generalitat ha assumit el repte i s’ha posat al capdavant de la nostra reclamació i la nostra lluita, i com llavors ho està fent de manera pactada i participativa, de manera inclusiva perquè en aquesta lluita no sobra ningú, és una lluita de tots i cadascun de nosaltres. És el moment de deixar de ser catalanistes, sobiranistes, independentistes i qualsevol altre -isme, som Catalans per sobre de tot, som Patriotes, ens estimem Catalunya perquè ella és la nostra llibertat, el nostre dret i la nostra justícia. Perquè nosaltres la fem i en ella hi som tots, volem que esdevingui la Nostra Pàtria. És el nostre dret i el nostre deure lluitar per allò que ens pertany, per allò que som. La nostra Generalitat com ha entomat el repte, i nosaltres amb ella per no cedir davant els brutals atacs que vindran, davant dels intents de desprestigi de tots i totes les institucions catalanes, davant l’ofec econòmic al que ens voldran sotmetre, davant la ofensiva legal i mediàtica que ja han començat a desfermar contra nosaltres. Saben mol bé que el nostre èxit és la seva fi. Que hauran de canviar per sobreviure i tenen una por ancestral al canvi. No hem de defallir ni escoltar els seus crits ni amenaces, el nostre camí és un, el nostre camí és la llibertat, el nostre camí és la defensa de la Pàtria i d’allò que la fa. Allò que defensaren els que en aquest Fossar van ser enterrats per l’honor de la seva causa. Les Llibertats i Constitucions de Catalunya, que han estat, són i seran la veu i la voluntat de la Nació Catalana. Demanem al nostre Parlament que faci la Devolució de les Constitucions de Catalunya a la Nació Catalana. Amb elles tornarem a tenir un ESTAT CATALÀ. Amb elles defensarem tot el que ens han volgut robar i encara és nostre: la nostra VOLUNTAT i la nostra LLIBERTAT. Catalans , Visca Catalunya!    

“En la seva cambra, resistia a la mort. Hi lluitava. No volia morir. Mancava tanta feina…! No volia morir. Ni ho creia. Va ser més tard, això. Però així que ho va comprendre, va acceptar-la, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida” . Amb aquestes paraules Joan Alavedra, secretari personal de Francesc Macià, va radiar la mort del president en la seva secció “El fet del dia”, de Ràdio Barcelona, el dia de Nadal de 1935 quan just se’n complien dos anys. L’Avi Macià va ser el darrer heroi romàntic de la política catalana. Fins i tot, la seva mort, el 25 de desembre de 1933, ara fa 80 anys, va mostrar un dol social insòlit en una època que vivia frenètica l’arribada de la República.  

   

Llegirem el text de la Declaració d’Indepèndencia dels Estats Units d’Amèrica, però canviant nomès tres paraules: Gran Bretanya per Espanya, Amèrica per Catalunya, i colònies per províncies. Es un text del 4 de juliol de 1776, però es bastant actual en el nostre cas.   http://devolucio.cat/eua/

9-7-1713 – Catalunya: la Junta de Braços fa una crida a resistir fins al final contra Felip IV en la defensa del país. Llegirem el discurs que el 6-07-1713 va fer en Emmanuel Ferrer i Sitges en la sessió del Braç Militar de Catalunya, durant la Junta de Braços.     http://devolucio.cat/ferrersitges/ ‎