És possible una solució WIN-WIN?

winwin

En els negocis sempre es busca una solució win-win. Quan es negocia, un sempre s’ha de posar en la ment de l’altra part, i veure, si en el seu lloc, acceptaria la nostra proposta. Tota proposta feta sense complir aquest premissa, no es una proposta, es simplement comunicar el trencament de negociació.

El President Mas, l’altre dia va afirmar que hauríem de cercar una solució win-win. I per a trobar-la, hem de tenir en compte que parlem de política i no de negocis.

En política, la qüestió no es si es bona o dolenta per a ambdues parts, sinó si es vendible al propi públic. Si el públic de l’altra part acceptarà el pacte.

I te raó el president que hauriem de cercar una solució que el PPSoE pugui fer empassar al seu electorat com a bona, sinó l’acord serà impossible. I hem de trobar-la aviat, el temps corre, i nosaltres tenim un calendari clar.

De solucions win-win els catalans ja n’em patit unes quantes. Vull dir amb això que els nostres ens han fet empassar que l’acord era bo per a nosaltres: Al president Macià li fan fer empassar que tindríem una república federal i desprès ens van fer empassar un estatut. Recentment ens hem empassat dos estatuts mes i un acord de finançament que “els nostres” ens van vendre com el millor de la història, fins que els fets han demostrat que era una nova merda lligada a un pal.

Recentment un dels pares de la Constitució espanyola, en Miguel Herrero y Rodriguez de Miñon ha proposat solucionar el “problema catalan” amb una addicional aclaratòria, que per tant no necessitaria referèndum, com tampoc el van fer per canviar l’article 135 l’any 2011.

Aquesta proposta significaria incloure el reconeixement als drets històrics per Catalunya. Si busquem els escrits d’en Herrero, per a ell, ara ja, la Disposició addicional primera que afirma “respectar els drets històrics de les comunitats forals” inclou Catalunya, i per tant aquesta correcció de la addicional primera nomes afegiria específicament que Catalunya és inclosa, i no exclosa com repetidament han interpretat els politics espanyols.

S’equivoca Herrero en considerar Catalunya com a foral, o sigui com a territori amb drets atorgats per la Corona. Catalunya era un estat Constitucional, i just per això els politics espanyols han pogut no incloure-la en els drets històrics reconeguts per la constitución espanyola.

Malgrat això, si la proposta de Herrero fora possible, i ens estalvies una “consulta” no vinculant i el llarg procés posterior, no seria mal negoci, sempre i quan ningú fotès la poteta com acostuma, al afegir coses innecessàries.

En els escrits d’en Herrero sobre Catalunya i la Constitució espanyola podeu trobar que, segons ell, el topall constitucional de cada comunitat autònoma espanyola son els seus drets històrics, i que precisament el major enemic dels drets històrics es justament el federalisme.

Tenint en compte la motxilla dels partits espanyols: la recollida de signatures contra l’estatut català, la ribotada de l’estatut al Congreso, i tot el que han arribat a dir, i fer, que acceptessin que el nostre topall competencial son els nostres Drets històrics, o sigui, les Constitucions Catalanes de 1702-1706 seria un gran win-win que ells podrien vendre a la seva gent, que creu que Catalunya, de 1480 fins 1714 era una “autonomia”.

Qui es pot negar a que se’ns respectin els Drets Històrics com a Navarra? Quin demòcrata es pot negar a que se’ns retorni el que se’ns va prendre gracies a les armes franceses aprofitant el desarmament català posterior?.

Aquesta sortida d’emergència evidentment ni la podem demanar ni la podem negociar, haurien d’esser el PP i el PSOE qui fessin l’esmena per a així solucionar els seus problemes històrics, la motxilla que ells mateixos s’han creat.

Evidentment això serà mes win-win quantes menys paraules afegeixin. Quan els que acostumen a posar les peülles aclaratòries arreu, com quan van redactar l’últim estatut, hi afegeixin gaires coses, ens la tornarien a fotre. I possiblement, seria l’última.

Si per el contrari, ells fan l’aclariment necessari i mínim, a la addicional primera, d’escriure “respectar els drets històrics de les comunitats forals…i de Catalunya”, se’ns obriria un camí molt planer a la independència de fet i “de iure”, malgrat no ho fos en aparença, com aparentment sembla ser (per a ells) que no érem independents abans de 1714.

Donat que mai han complert cap pacte, i que totes les seves propostes sempre acaben sent brindis al sol, o be desprès d’arribar a acords, a l’hora de l’aplicació ho han canviat tot en base als seus criteris, no als dels signants del pacte, aquesta vegada més que proposta de pacte ho haurien de fer, aprovar i publicar entre ells, i quan ja fos efectiu, estigués publicat i els canvis fossin vigents, els catalans hauríem de decidir si ens hi trobem còmodes o continuem amb la nostra.

Un cop el PP i el PSOE haguessin aprovat l’afegitó a Congrés i Senat, el Parlament Català podria declarar la plena vigència de les Constitucions Catalanes, fer les necessàries lleis d’esmena (fiscal i electoral) , i a partir d’aquí ens podríem passar-nos per l’engonal tota decisió del Congres de Madrid, i fer-ho legalment, i amics per sempre.

Ja no tindríem Estatut, sinó Constitucions Catalanes, i per tant de facto seriem un estat independent, i els espanyols podrien seguir creient el que volguessin, com ho creuen respecte a 1480-1714.

Si l’afegitó ha de tenir mes aclariments, deixem-ho córrer que ja anem be per on anem, o ens la tornaran a fotre, com acostumen.

La solució win-win és a les seves mans, no a les nostres. Nosaltres a fer el nostre camí començant per reforçar al President Artur Mas, i agraint la bona feina que ha fet i farà en Tremosa el dia 25.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *