LA VOTACIÓ QUE VA CANVIAR LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

Manuel Manonelles i Quim Torra ……………

IMG_0312

“Mai ningú es va imaginar que aquest poble es posés en estat de defensa”, va reconèixer l’enginyer Pròsper de Verboom en el seu dictamen sobre la manera d’atacar Barcelona, entregat al duc de Pòpuli, cap de l’exèrcit borbònic d’ocupació, l’agost del 1713, justament unes setmanes després de l’inici del
setge de la ciutat.

Què havia passat perquè aquell poble, desemparat i abandonat a la seva sort pels seus aliats després dels Tractats d’Utrecht, anunciés solemnement, el dia 9 de juliol de 1713, l’opció de “la defensa del Principat, per la conservació de les Llibertats, Privilegis y Prerrogativas dels Cathalans, que nostres Antecessors à costa de la sanch gloriosament alcansaren, y nosaltres devèm aixi mantenir…”?

Doncs una votació que va canviar el curs de la història dels catalans. La decisió que durant la primera setmana de juliol del 1713 va prendre la Junta General de Braços del Principat proclamant la guerra a ultrança contra Espanya i França.

I és que, en absència del virrei, i davant de la gravíssima situació, els catalans van recórrer a convocar els seus estats generals o Junta de Braços, organisme substitutiu del Parlament o Corts quan no es podien reunir. Era constituït, com les Corts, pel braç eclesiàstic, el braç militar (o de la noblesa) i
el braç reial (o popular, representant de les viles i ciutats). Reunits al saló de Sant Jordi del Palau de
la Generalitat, havien de prendre una decisió vital: debatre entre la submissió o la resistència a Felip V. El 30 de juny, després de l’acte inaugural, com era costum, es van dividir per braços i es van iniciar
les discussions.

El braç eclesiàstic va optar per la inhibició i el militar, amb unes votacions ajustades, per la submissió. Però va ser aquí on va tenir lloc un dels moments més extraordinaris, quan un noble barceloní, Manuel de Ferrer i Sitges, es va alçar per pronunciar una de les peces mestres de l’oratòria catalana: “Què motius té lo sereníssim duc d’Anjou per haver deliberat lo oprimir-nos amb tant de rigor, com volen reduir-nos de pobles francs i líberos a nació del tot subjecta i esclava?…Qui pot creure que en un sol dia se vulga consentir a entronisar-se la vanitat i violència castellana, fent servir als catalans com nos diu la història de Castella, feien sofrir als indios?… Acabe’s la nació amb glòria, que logra menos patir que sofrir extorsions que no practicaren els moros…” Ferrer feia una crida a la defensa a ultrança de Catalunya, apel·lant a la història, la tradició i la justícia de la causa dels catalans. Un discurs apassionat que gira al voltant del concepte de la llibertat i que encara avui provoca al lector un sentiment de profunda emoció. Tanmateix, la dispersió de vots amb una altra proposta força semblant va fer que guanyés la proposta de sotmetre’s al Borbó.

Paral·lelament, es reunia el braç reial, el darrer a prendre una decisió. Submissió o resistència? L’aleshores conseller en cap de Barcelona, Manuel Flix, va proposar la primera i les intervencions successives semblaven confirmar que també es prendria la mateixa resolució que el braç militar. Aleshores va entrar en escena el ciutadà Feliu Teixidor i Sastre, i va demanar que es prenguessin les armes en defensa dels privilegis i les constitucions. Suposava la guerra. Altres veus s’hi van ajuntar, com ara la del ciutadà honrat Josep Ferran. Feta la votació final, el resultat no oferia dubtes: 78 vots a favor de la resistència versus 45.

“Va ser obra, veritablement, del poble”, va afirmar Ferran Soldevila. I, certament, aquell resultat, conegut poc després pels representants del braç militar, va forçar una nova discussió i votació, de manera que la noblesa, en vista del patriotisme mostrat pel braç reial, ara sí, de manera aclaparadorament majoritària, s’inclinava per la defensa, la tesi de Manuel Ferrer. La sort de Catalunya estava decidida: guerra a ultrança per la defensa d’un dels sistemes constitucionals i parlamentaris més antics d’Europa, el català, que ja l’any 1713 tenia cinc segles de recorregut. Una decisió que no havia pres cap rei, sinó els mateixos representants dels catalans.

Aquella votació d’ara fa 300 anys és probablement un dels
actes de sobirania plena més importants que ha viscut el nostre país en l’època moderna.

D’aquí a dos mesos, la roda del temps ens regalarà un altre dia de setembre. I arribaran les commemoracions oficials, i les parades i celebracions d’homenatge aniran passant. En aquest Tricentenari, hem de procurar, més que mai, no desactivar el component vital i humà de la lluita d’un poble que se sentia i es volia lliure. És l’única manera que l’exercici de la memòria no esdevingui pueril i estèril, sinó creatiu i transformador, interpel·lador. I ens faci, una altra vegada, sobirans del nostre destí.

publicat el 6-07-2013 a elpunt-Avui

  1. Andreu Marfull i Pujadas Respon

    Fantàstiques aportacions.
    Llegint el llibre The deplorable history of the Catalans, escrit a London el 1714, en destaco una cita que hi té molt a veure. Del conjunt de documents transcrits en ressalta la resposta dirigida al rei i emperador Carles dels representants del Principat de Catalunya, el Consell de Cent, la Diputació i el Braç Militar, coneguts com els Braços de Catalunya, davant la seva decisió de garantir i atendre l’evolució del procés de pau iniciat als congressos d’Utrecht abandonant Barcelona. En dignificaren la decisió, però no renunciaren a defensar els seus Drets i Privilegis davant la desigual força que els deixava pràcticament sols davant els borbons francesos i castellans reforçats amb aquells pactes. Les seves paraules, dirigides al que consideraven el seu legítim comte i rei, foren:
    “Ens considerem obligats a fer-ho per raó del nostre deure envers Déu i envers vostra majestat, per la seguretat i tranquil·litat d’Europa, la llibertat d’Espanya i l’alliberament de la nació catalana.” (1713)

Deixa-hi una resposta

*

captcha *