Els tres camins per la independència: SISI, SINO i NO

MIQUEL MANUBENS …………

trescamins

Sovint em sorprèn la capacitat que tenim per al dramatisme. Em sorprèn la que tenim ara i la que hem tingut sempre. Afirmar que la Nació podia finir el 1640 o el 1714 si un determinat enfrontament es perdia potser servia per donar moral als habitants d’aleshores, però no era cert. El temps ha demostrat que no ha estat així, i ara per tant, científicament, podem argumentar que passi el que passi aquest 2014, la Nació nomes es perdrà si volen els catalans, i no en funció de com hem despertat un dia concret. El 2014 no serà cap any de victòria o capitulació, com a molt serà l’any que vàrem començar a caminar desprès de 35 anys dormint a la palla.

Ajuden, i molt, els senyors del Congrés espanyol, que dirigits pel PP i amb poca resistència per part de l’altre partit espanyolista, estan portant, llei a llei, divendres a divendres, la situació política espanyola a nivells de 1975. I aquest cop no hem de caure en la trampa de voler ajudar a arranjar Espanya. Si ells volen anar a la situació de 1939, allà ells, nosaltres farem be en oblidar aquests 300 anys de federalisme, i hem de situar el nostre rumb al 10-09-1714, per a, des d’enllà, fer la evolució natural que haguéssim hagut de fer com a Nació.

La millor cosa que tindrà de bo aquest 2014 serà el de la culturització de la població respecte als temes històrics. Hem estat anys treballant el tema dels dèficits fiscals i la economia en general, però ara que la població ja ha compres la necessitat econòmica, hem de fer mes passes. Hem d’explicar el “SOM”.

I en això, com acostumen, ens ajudaran molt els veïns, obrint temes, com recentment els que escriuen que Catalunya abans de 1714 era una autonomia.  Si senyor, una autonomia com la que ara volem tenir, a la que li farem uns petits canvis, per a que no haguem de repetir mai mes aquesta penitència de 300 anys de federalisme.

Reconec que de vegades l’encerten molt mes els historiadors contraris que els propis. Els propis ens han explicat que Catalunya va perdre el 11-09-1714 les seves Constitucions contra els espanyols. En canvi els del país veí ens diuen que això era part d’una guerra de Successió, i no tenia res a veure amb la independència. Cert.  La qüestió es que Barcelona va acordar unes Capitulacions amb en Berwick (fill bord d’un rei anglès) que treballava per a França, que dirigia un exercit majoritàriament francès, perquè els espanyols ja havien tingut prop de 15.000 baixes (d’un exèrcit de 20.000) davant Barcelona. I desprès, aquestes Capitulacions no signades, els espanyols se les passaren per l’engonal, i aprofitant el desarmament català van imposar el seu regne de terror que encara dura. De fet el 11-09-1714 comença una altra guerra entre el govern de Madrid i els catalans, que com totes les guerres ha tingut punts mes àlgids i mes suaus, fins i tot com en altres guerres te partits de futbol, però es una guerra que encara no ha guanyat ningú. Ni nosaltres ens en hem sortit de la seva presó, ni ells, amb totes les lleis contra nosaltres que inventen constantment, han pogut anorrear-nos, perquè com molt be deia en Quevedo:  “mentre hi hagin pedres, tindrem guerra”.

I va morir el dictador, i la situació política espanyola era tant feble, que traient al carrer un milió de catalans el 11-09-1977, nomes 18 dies desprès, el 29 de setembre de 1977 el president del govern espanyol deroga la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restablí la Generalitat  autònoma federalista, o sigui la Generalitat de cartró que ara tenim.

I va arribar el Pacte Constitucional de 6-12-1978, on una sola veu, la del MHP Heribert Barrera, es dignà a avisar que era inacceptable perquè no reconeixia la sobirania catalana, i ara es just el problema que pretenem esmenar.

I com tothom sap els tractats amb rostres pàl·lids sempre son paper mullat, o dit a la manera espanyola, com deia el Conde de Romanones. “Haga usted las leyes, que ya haré yo los reglamentos”. I clar, una Constitució poc clara i molt difusa, ara amb els “reglamentos”, que els fan ells, la entenen com els hi plau, fet que s’hauria de denunciar, però per a dissort nostra, sabent que tot això podia passar, hem estat col·laborant en la governabilitat d’Espanya, es a dir, hem estat tant burros que els hem ajudat a redactar els “reglamentos”.

Malgrat això, sempre podria el nostre govern i Parlament, denunciar aquesta Constitució al Tribunal de la Haia fent us de la clàusula “rebus sic stantibus”, o sigui que la llei pactada, s’ha pervertit, amb els “reglamentos” i la visió sempre restrictiva del sectari Tribunal Constitucional, que curiosament es oposadament contraria a la de dos senyors que van redactar aquella Constitució, els Srs. Miquel Roca i Miguel Herrero de Miñon.

Però ha fet be el president de la Generalitat en convocar una “consulta”, per a que almenys quedin fixades les posicions de les forces polítiques catalanes respecte al grau d’autonomia que desitgem. El poble ja es clar el que vol, ho va dir molt clar el 11-S passat, però com veieu els nostres polítics son mes lents de reaccions que el postfranquista Suarez que va solucionar el tema en 18 dies.

Es curiós com en temps tant mecanitzats i informatitzats, els temps polítics siguin molt mes lents, Macià va fer redactar un Estatut en nomes nou dies. El tercer estatut l’actual Parlament va trigar tres anys. Potser sigui degut a que, amb el temps, la nostra força ha decaigut, o a que actualment la força no la marquen el nombre d’homes armats sinó la capacitat informàtica de la Agencia tributaria.

 

Estudiem ara les tres possibilitats d’autonomia que ens brinda la consulta convocada:

SISI

Si guanya el SISI, la solució es clara. Malgrat molta gent pensa en termes happyflowers de nou estats, i d’Icàries impossibles, el que mes ens convé estratègicament es reivindicar que tornem a ser el mateix Estat que érem el 10-09-1714, però alliberats de la unió dinàstica de cap d’Estat amb la resta d’Espanya. Espanya com a tal desapareix, perquè diguin el que diguin, Espanya es un invent posterior dels “reglamentos” feta en el Segle XIX.

En aquesta tessitura haurem d’utilitzar la Convenció de Viena de 1978 sobre la successió d’estats, però també reivindicar l’anulació dels Tractat d’Utrecht i Pirineus  per haver estat signats sense autorització de les Corts Catalanes. Hem de reclamar a Espanya la franja i a França cat nord, denunciar i no acceptar el Deute del regne d’Espanya com a propi declarant-lo  Deute Odiós. Hem de reclamar a Anglaterra (i als seus aliats) el compliment del Pacte de Gènova de defensa de les nostres Constitucions.

Per a això es prèviament necessari que el nostre Parlament ho proclami, fent la Devolució de les Constitucions catalanes de 1701 i 1705 a la Nació, redactar les lleis que les modernitzarien d’immediat: electoral i fiscal, i començar a repartir passaports, per a finalment, exposar a referèndum de la població amb nacionalitat catalana, el canvi legal.

Es desprès del referèndum quan es fa la Declaració d’independència, obrint el dret de València i Balears a afegir-se al nou estat, i és un temps desprès on hauríem de triar entre monarquia o república, i en ser a la Unió Europea o ser un Estar Lliure Associat als EUA, a la manera suïssa d’un referèndum per cada tema important.

Els espanyols no tenien cap dret a colar-los una monarquia en una Constitució de la mateixa manera que ara ningú te dret a colar-nos una república en un “nou estat”.

 

SINO

El camí del SINO es un camí mes complicat, perquè parteix de la base que hem de solucionar els nostres problemes amb Espanya. El camí SINO es ser un estat però romandre amb Espanya, per tant, significa tornar a la situació d’autonomia (segons ells) que teníem el 10-09-1714.

Els espanyols no respectant tant el Tractat de Utrecht, com el seu fill bord, el Decret de Nova Planta, pel que feia a la pervivència de les Constitucions Catalanes ens fan mereixedors d’indemnitzacions, que obliguen als altres signants del Tractat d’Utrecht a defensar el que signaren. També podem continuar reivindicant com a Deute Odiós el deute del Regne d’Espanya, i també podem reclamar el Pacte de Gènova amb Anglaterra, doncs la nostra autonomia de 1714 incloïa també les atribucions en defensa, com va quedar clar en la guerra dels Segadors per no voler acceptar la Unió d’Armes que els castellans proposaven.

La Situació SINO, o sigui recuperar el nostre estat però continuar vinculats a Espanya, te un petit problema a solucionar.  Segons la nostra autonomia de 1714 tenim un monarca comú, però segons la Constitució I de les Corts de 1705 aquest rei comú no pot ser mai de la casa Borbó.

Tindria també un lleuger problema fiscal els castellans, i es que segons les Constitucions Catalanes, valencians i balears tenen “ius solis” i “ius sanguinis”, o sigui son ciutadans catalans per residir o per tenir avantpassats catalans, si així ho volen. Això vol dir que tant uns com altres podrien pagar els seus impostos a la Agència Tributaria Catalana. Ja veurem si als castellans els interessa tenir una població que mantenir en temes socials, però no poder robar via impostos. Ells mateixos.

El SINO ens situa dintre d’Espanya, però fora de la Constitució Espanyola.

 

NO

La sortida NO situa dintre d’Espanya, però també dintre de la Constitució Espanyola, per tant és la mes conflictiva. Vol dir que ens hem de quedar a Espanya amb la situació actual. Això obriria un estat de conflicte immens, doncs estaríem obligats a denunciar als tribunals internacionals pertinents tant el dèficit fiscal com els atacs a la llengua.

També ens obligaria a fer un nou estatut mes acord amb el que voldríem, un nou Estatut amb molt pocs articles, on simplement es reivindiquessin les Constitucions catalanes i les lleis d’esmena necessàries per a modernitzar-les.  Segons un dels autors de la Constitució Espanyola, Miguel Herrero de Miñon, la clàusula addicional Primera aplicada a Catalunya, significa que el sostre competencial son els Drets Històrics, i si això féssim no tindríem realment un estatut, sinó un Acord amb la Corona com te Navarra.

També i alhora, hauríem de portar al Parlament Europeu tots els nostres conflictes amb el govern de Madrid, intentant via Europa, fer els “reglamentos” que controlessin les lleis espanyoles, la cultura, o fins i tot els temes de fiscalitat. Hem de tornar bojos als europeus per a que solucionin el problema, perquè el problema català quedaria irresolt.

 

2014 serà l’any que hem de començar l’ultima batalla, i no acabarem aquesta guerra començada fa 300 anys fins que no recuperem tot el territori, tota la llibertat, i fins i tot tots els diners, documents, llibres, quadres, i rebem indemnitzacions per les guerres. Aquest ha d’esser l’objectiu.

La Devolució es la única manera que entén i convé a Europa. L’entén perquè es comprensible fàcilment. Li convé, perquè al contrari de “nou estat propi” no serveix de precedent per a altres territoris de la Unió, i aquesta es la única preocupació que tenen a Europa envers nosaltres, que la qüestió catalana no sigui contagiosa a altres territoris.

Però ens convé també a nosaltres, perquè nomes amb aquesta formula evitem possibles posteriors intents d’ulsterització. Perquè no haurem d’acceptar desprès el dret a decidir de l’Hospitalet o Salt si reivindiquen el seu “dret a decidir”?. O el de Barcelona respecte a la resta de la nació si ens surten amb una reclamació pel seu dèficit fiscal? La Devolució de les Constitucions Catalanes es l’únic camí a la independència que ens vacuna de posteriors problemes interns provocats pels espanyolistes.

Un altre gran enemic de la independència catalana ha estat sempre el cantonalisme, el cafè per a tothom, o com ja diuen alguns il·luminats, la utilització de la justa reivindicació nacional catalana usada com ariet per a “modernitzar Espanya”. Això també alguns ho pretendran, i la única vacuna a tot això es també fixar la nostra reclamació en la Devolució de les Constitucions Catalanes, que ningú mes ha tingut a Espanya.

 

Arribats fins aquí algú em dirà que soc poc democràtic perquè surti el que surti penso seguir lluitant per la independència, i que d’alguna manera proposo que els tres resultats acabin amb la independència, mes o menys matisada. A qui això cregui, malgrat  penso que aquesta consulta no s’arribarà a fer, manifestar-li que tinc seriosos dubtes de que tingui dret a votar qui, surti el que surti, ja te decidit que voldrà continuar sent ciutadà espanyol. O tots acceptem afegir-nos al resultat que hi hagi, o tots tenim dret a fer el que ens roti independentment del resultat, i jo per experiència sé, que els espanyols posaran tots els problemes nets i bruts, sobretot bruts, sigui quin sigui el resultat, i per tant, els independentistes no hem d’anar amb el lliri a la ma, ben al contrari, ja que l’adversari es poderós. S’ha de ser dialogant amb els dialogants, pacífic amb els pacífics, però allò de posar l’altra galta, ja ho hem fet dos cops, i ho sento, no en tinc cap mes.

 

Nomes si ja comencem a explicar com ha de ser el nou estat que volem, la gent comprendrà de que estem parlant: Com serà la Seguretat Social, com serà l’Ensenyament, com serà la Justícia, com es triaran el polítics i com se’ls podrà controlar, com serà tot el definitiva. Això de la independència serà molt llarg i trigarà molt. Seria llarg o molt mes llarg evidentment segons fos la resposta de la consulta que no es farà el 9 de novembre, per tant, segurament el 25 de maig, amb les eleccions europees ja tindrem un avançament de el que hagués estat aquesta consulta, i el Parlament dels dormilegues podran començar el camí triat segons els resultats SISI, SINO, o NO de les eleccions europees, proclamant la vigència de les Constitucions Catalanes, i començant el camí legal de desendollament controlat d’Espanya. Lleis noves per a un vell país. Lleis noves per a la nació mes antiga d’Europa, amb la Bandera, Constitucions, Parlament i Govern mes antics d’Europa, perquè això es el érem i el que serem, i no un “nou estat propi”.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *