TOTS VIVIM A AMÈRICA

No soc proamericà. No m’agraden moltes coses dels americans. Ni l’excés de religiositat, ni la doble moral, ni la manca de controls, ni l’estat del seu benestar social. De fet, un cop es va posar en marxa l’euro vaig pensar que, tard o d’hora, el euro i el dolar s’unificarien, fent els ajustos econòmics als dos costats de l’oceà necessaris per a compartir una moneda única. Vaig pensar que serviria per a estendre el benestar social europeu a Amèrica, i alhora, per a aconseguir menor burocràcia, mes transparència, i avançar tecnològicament a Europa. Res d’això.
Els americans, per a fer créixer la seva economia, es van inventar aquesta estafa anomenada globalització econòmica, on Europa fa de comparsa, i que realment, i les xifres ho demostren, no està servint per a que la resta de països del món millorin gaire ràpidament.

De països europeus que s’hagin beneficiat realment d’aquesta estafa hi han pocs. Els anglesos que ens venien com a europeus cotxes amb un 90 % de components orientals, els alemanys que ens estan fent entrar productes agrícoles turcs com a alemanys a través de les seves cadenes de distribució d’alimentació, i l’únic intent espanyol que he vist similar son les taronges marroquines i argentines embolcallades com a valencianes, però això va durar poc temps. Ara tant marroquins com argentins ja col·loquen els seus productes directament al centre d’Europa, amb un packaging molt mes bonic que la típica caixeta de fusta valenciana.

Tampoc soc monàrquic, en això opino com deia en Xirinacs, que no m’agrada que un cap d’estat el trií un espermatozoide.
Penso que els catalans som europeus. Tant o mes que els que mes, per no estendrem en les teories d’en Alexandre Deulofeu, que afirmava, amb molts arguments, i molt sentit comú, que Catalunya era la mare de la cultura europea.

De fet, quan Espanya va entrar a la Comunitat Europea, molts varem creure que els hi havíem fet un gol als espanyols, i que Europa arreglaria tots els nostres problemes amb ells, que Europa seria el nostre “cosí de Zumosol”. Pensàvem que les inversions públiques es controlarien, les llengües i cultures es defensarien, la corrupció s’acabaria, les lleis injustes o fins i tot la Constitució neofranquista es modificarien. Que equivocats estàvem els europeistes. Si el temps ha acabat donant la raó als que fa trenta anys ja érem independentistes, el sr Pujol ens hauria d’explicar, també, aquest desencís europeu.

Perquè Europa ha estat un altre engany. Una Europa dels estats on tot s’ha de prendre per consens acaba sent una estructura burocràtica esclerotitzada, i que mai pren decisions àgils i valentes. Uns 170.000 funcionaris per a administrar un pressupost anyal de 133 800 milions de euros, semblen pocs si els comparen amb els 35.000 de la Generalitat per a 33.000 M€, però és que Europa no te ni els policies, ni els mestres, ni el personal sanitari que és el que suposa la major part de la xifra de la Generalitat. Els d’Europa son funcionaris administratius, com una gran Diputació.

El fet que no desapareixin els estats, ni els bancs centrals dels estats, suposa que en cas de crisi, la seva lentitud en la presa de decisions ens cosa molts calers. En canvi, els americans si tenen un mal de ventre, fan una videoconferència i prenen les decisions d’immediat. Per a la resta de politiques, cada estat te els seus interessos, i tot es decideix segons quin sigui l’estat interessat.
I si això fos poc, estem, per la força de la seva economia i de la seva demografia, hipotecats pel poble alemany, poble molt vacunat històricament a tolerar nivells d’inflació. I d’una crisi econòmica que s’ha carregat un 20% de l’economia espanyola, que es el que suposava el sector de la construcció, difícilment podrem sortir sense una inflació controlada.
I si algun dia esdevinguéssim independents, Espanya ens continuaria donant pel sac a Europa. En son uns experts en això de mangonejar la burocràcia, aviat veuríeu com amb lleis aparentment innòcues acabarien fent-nos la punyeta.

Per altra part, els catalans no som uns socis volguts per els estats poderosos europeus, tots saben que si esdevinguéssim independents la nostra industria, la nostra capacitat d’inventiva, i la nostra disciplina però alhora amb capacitat d’improvisació i de resoldre els problemes, farien forat en tots els mercats. No he entès mai que hi hagi gent que afirmi que Alemanya voldria una Catalunya independent. De cap manera, els interessem mes com a proveïdors que com a competidors. Es una altra manera de treure’ns el suc el que practiquen les multinacionals europees amb les fabriques catalanes. Estem rodejats de vampirs. Al est, amb les lleis. Al nord amb el “mercat”.

Dissortadament no veig que anem cap a la independència, al contrari. Fem manifestacions que no serveixen per a res al no tenir objectius clars. L’independentisme te uns líders que no son creïbles o no son coneguts, o son massa vells, o estan massa gastats, i alhora encarcarats en antics dogmes. I molts d’aquets líders, el que fan constantment es dir-nos que ens llencem, que ja ens colliran, i com en l’acudit de l’Eugeni, quan es hora de votar, la gent crida “si, soc independentista, però que hi ha algú mes?”.

I la falta d’un pla complert, d’uns dirigents clars, i sobretot, d’una disciplina no ja ideològica, sinó de l’esforç, m’indica que l’indepentisme de butxaca s’acabarà tant aviat com haguem sortit de la crisi econòmica, perquè ningú voldrà arriscar-se a una altra crisi. A més, l’actual  independentisme es tant sectari, tot ell, que fa que fins i tot qui un any convoqui una manifestació, a l’any següent ni l’esmenti en una entrevista televisiva al no convocar-la. De pena.

I hem d’aprendre del que fan altres. Kosovo va aconseguir l’independència gràcies als americans, i ho van fer perquè pràcticament ho van copiar tot d’ells. Es manifestaven amb banderes americanes i van copiar fins i tot el tipus de paper de la Proclamació d’independència. Escòcia es un altre exemple de com una unió feta al s XVIII es pot desfer el XXI. I aprenent d’això nosaltres ho tenim molt mes senzill, els catalans ja teníem Constitucions abans de 1714, i per a Declaració d’Independència la dels EUA es perfectament assumible simplement canviant tres paraules : Anglaterra per Espanya, colònies per províncies i Amèrica per Catalunya. La podeu llegir aquí :
http://benplantat.blogspot.com/2008/11/declaraci-dindependncia.html

Oblidem-nos de conceptes que no ens ajuden com “república”, “socialisme”, “pacte fiscal” o “països catalans”, i anem de cara a la DEVOLUCIÓ dels nostres Drets, Constitucions i Llibertats. Plantegem al Tribunal Europeu de Drets Humans tots els plets possibles contra lleis injustes i abusos contra la nostra llengua o la nostra economia. Encara que no en guanyéssim cap representaria publicitàriament internacionalitzar el conflicte de forma pacífica.

Manifestem-nos davant el consolat americà, i busquem el camí del Estat Lliure Associat. El camí de Puerto Rico no es gens dolent, dintre d’una economia que no te pànic a la inflació necessària per al nostre creixement econòmic, que ens pot aportar I+D, que ens obre un gran mercat sense contrapartides de dèficit fiscal. On creieu que tindrien les seus a Europa les empreses americanes si féssim això?.

I sí, ja se que seriem una monarquia segons les nostres Constitucions, però si desprès voleu triar de Príncep del nou Estat a l’últim Habsburg o al president d’EUA, o a la Carmen de Mairena, a mi m’és indiferent, però amb l’exèrcit americà al darrere si que tindríem un autèntic “cosí de Zumosol”, i amb una potent argumentació tant econòmica com de defensa, els “independentistes de cartera”, també ens votarien a favor.
Espavilem, que el temps corre. Ara tenim les enquestes a favor, però en dos anys ja no les tindrem. No us creieu les enquestes, no som majoria, els “independentistes de cartera” a la que vegin els “brots verds”, canviaran de parer.

Miquel Manubens

Deixa-hi una resposta

*

captcha *