«Tota Cathalonia presidii habitatio est»

Durant la Guerra de successió hi havia catalans en ambos bàndols. Els catalans som força tribals: si la tribu de Vic era favorable a Carles d’Àustria, la de Berga seguia a Felip d’Anjou, si els de Lleida anaven amb el d’Àustria, els de Cervera amb el Borbó, si els de Cullera eren austriacistes, els de Sueca borbònics, i així successivament.

Aquelles picabaralles s’esvaïren en promulgar-se els decrets de Nova Planta de València i d’Aragó de 29 de juny de 1707, on s’abolien els seus respectius furs. Aleshores els catalans s’adonarien del perill en què es trobaven les seves Constitucions, els seus Drets i les seves Llibertats.

Desprès de les defeccions d’Anglaterra i d’Àustria al Tractat d’Utrecht (13  de juliol de 1713) els catalans es quedarien sols: els aliats marxaven de Catalunya cedint les defenses a l’exèrcit del Borbó

La Junta de Braços del 5 de juliol de 1713 decidí la guerra a ultrança, gràcies a l’abrandat parlament d’en Manuel Ferrer Sitges, qui féu una defensa aferrissada de les Llibertats i de «les nostres Lleis jurades i pactades».

De poc valdria, en el Decret de Nova Planta, l’afirmació a l’Article 46: «En tot el que no estigui en els capítols precedents d’aquest decret, s’observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l’individual manat per ell». A la ment dels catalans s’hi havia hostatjat ja la derrota, i just per això, Barcelona lluïa en una pintada aquest pessimista lema: «Tota Cathalonia presidii habitatio est», és a dir, Tot Catalunya és habitacle de presidi.

Però la memòria del poble, aquell pensament català mil·lenari, renaixeria aviat de les cendres: a l’any 1733 aparegué l’imprès Record de l’aliança feta pel sereníssim Jordi august rei de la Gran Bretanya on es recordava als anglesos els compromisos del Pacte de Gènova.

El 1734 es publicaria l’opuscle Via fora els adormits una crida a la defensa de les llibertats arrabassades el 1714 i a la reclamació dels territoris cedits a França per la «Pau dels Pirineus». Reivindicava la creació d’un «domini català que amb utilitat de l’Europa pot reviure». Justificant la necessitat de les Constitucions Catalanes, i denunciant l’incompliment del Pacte de Gènova.

El 1760 s’adreçaria al rei Carles III el Memorial de Greuges, redactat pels diputats de Barcelona, València, Mallorca i Saragossa, on es lamentaven del canvi legal que havia suposat el Decret de Nova Planta i reclamaven tornar als antics usos, remarcant aquell en què els càrrecs civils i eclesiàstics es donaven als naturals.

Formant part Catalunya de l’Imperi de Napoleó —separada expressament d’Espanya pel mateix emperador—, alguns caps verds enviarien delegats a les espanyoles Cortes de Càdis, amb l’objectiu de recuperar els privilegis dels quals «fruïa Catalunya en el temps que ocupà el tron espanyol la augusta Casa d’Àustria», pensant que «si els catalans havien perdut llurs privilegis i institucions pel fet d’haver pres les armes contra un Borbó, ara era el moment de recuperar-les pel fet de lluitar a favor d’un Borbó».

La promesa de restauració de les Constitucions Catalanes va fer que s’iniciés la tercera Guerra carlina a Catalunya l’any 1872 contra Amadeu de Savoia, aleshores rei d’Espanya [im]posat pel general Prim. La revolta  perduraria mentre a Espanya es proclamava la Primera República, i poc després es restaurà el Borbó Alfons XII el 1875.

El nou Memorial de Greuges, dirigit al rei Alfons XII l’any 1885 ha estat considerat sempre l’inici del «catalanisme polític», i és ben cert si per catalanisme s’entén una simple reclamació de la diferència, és a dir, ser uns espanyols un xic diferents.

Aquest memorial propicià  desprès les anomenades «Bases de Manresa per la Constitució Regional Catalana» de 27 de març de 1892 en les quals, bevent de les antigues Constitucions catalanes del 1585, pretenien restablir el Govern, les Corts Catalanes i l’antiga Reial Audiència del Principat de Catalunya com un poder regional d’inspiració federal.

Com acabem de veure, fins a les primeries del segle XX els catalans, assenyadament, encara reivindicaven la devolució de les Constitucions arrabassades. Amb tot en aquell primer quart de segle es produeix la separació entre els pensadors catalanistes laics, liberals i d’esquerra, i els catòlics i de dretes.

Els uns opten pel republicanisme federal i els altres, com Gaietà Soler, per la defensa de les tradicions constitucionals i catòliques. Deia Soler: «a Catalunya hi havien dos “programes oposats”, el catòlic, fonamentat en el seny i la tradició, dirigit à promoure una restauració social benèfica … [de] la fe i les costums socials i jurídiques de … Catalunya per una banda, i de l’altra l’indiferentista, fundat en les concupiscències polítiques, dirigit à aconseguir, més que el bé social, el prestigi polític de nació-estat…». Per aquesta raó culpava als liberals i esquerrans d’erosionar els fonaments de Catalunya i sospitava de llur veritable patriotisme. Malgrat que Gaietà Soler tingué una considerable influència a la seva època, el nacionalisme català liberal i laic va guanyar la batalla a llarg termini, fent desaparèixer alhora la lògica reclamació de les Constitucions.

El primer document públic on ja desapareix tota referència a les antigues Constitucions Catalanes és el projecte de la coneguda com a Constitució de l’Havana (Constitució Provisional de la República Catalana) de 1928, on es parla només de les quatre províncies i s’oblida tot el llegat constitucional dels catalans

Aquest menysteniment estúpid comportat pel catalanisme «separatista» ens duria a estranyes proclames republicanes: si l’una es feia com a «Estat integrant de la Federació ibèrica» (Francesc Macià, 14-4-1931), l’altra seria com a «Estat Catalàdins la República Espanyola” (Lluís Companys, 6-10-1934). D’aquests fets en resulta que l’única República Catalana realment independent mai proclamada hagi estat la primera, la d’en Pau Claris del 1640, feta precisament en plena vigència de les Constitucions Catalanes.

Un cop acabat el franquisme i instaurada la monarquia taronjaire que ara ens domina, els polítics catalans tampoc no retornaren a beure de la font de les Constitucions Catalanes, sinó de l’Estatut encolomat a Macià. Quan no fa gaire es va reformar l’Estatut de 1979 una sola veu, la d’en Francesc Ferrer Gironès, s’alçà reclamant el retorn a les Constitucions Catalanes, però la seva prèdica fou tan poc atesa com la de qui predica al desert.

Fa ja quaranta anys que apareixen i desapareixen moviments i entitats «independentistes», tots ells calcats l’un de l’anterior i, en massa casos, amb  els mateixos al capdavant. Aquests independentistes sistemàticament s’obliden de la reclamació de les Constitucions Catalanes. Tampoc no han après pas que si sempre fas el mateix i amb les mateixes condicions, no esperis obtenir resultats diferents.

Per tant, si ara realment voleu saber si algú fa volar coloms o us parla de veritat d’independència, la proba del cotó és destriar si basa la seva reclamació no en ser un espanyol diferent molest amb Espanya, sinó en la recuperació de les nostres Constitucions i Llibertats.

La Devolució de les Constitucions Catalanes representa no perdre territoris, el Pacte Fiscal d’immediat sense comèdia, no necessitar un plebiscit sense prèviament haver actualitzat les Constitucions i aclarit la nacionalitat dels habitants de Catalunya, que Europa ho entengui d’immediat, la possibilitat d’acollir-se als tractats fronterers internacionals d’abans de 1714 i a poder reclamar reparació als estats europeus pels tractats d’Utrecht i Pirineus.

Podem arribar a la independència com a espanyols descontents que viuen a Catalunya, separant de la «madre patria» (Espanya) quatre províncies rebels, renunciant a mil anys de Catalunya, i muntant una cosa nova que manlleva el nom d’una realitat històrica. O podem fer-ho com a catalans, reviure la Catalunya real, amb tots els seus drets i llibertats, evidentment adaptant-la als temps actuals (no caldria fer gaire cosa) i aconseguint quasi automàticament el reconeixement internacional, ja que tornaríem a ser l’estat que fórem, i això no cal explicar-ho gaire ni inventar la sopa d’all, tots els estats del món ho entenen i ho reconeixen.

I també paga la pena constatar que, avui per avui, dintre de l’independentisme, tenim una bona colla de tontos:

Que un diputat català i historiador d’un partit amb president català i historiador, lliuri al rei d’Espanya un text reclamant que juri amb la formula “Nos que valemos tanto como vos, juramos ante vos que no sois mejor que nos, que juntos valemos más que vos, y que os aceptamos como rey y soberano siempre y cuando respetéis nuestras libertades y leyes, pero si no, NO”, es una barbaritat donat que aquesta formula és  aragonesa i falsa.

Com ho és que una colla de gent demani al Parlament destituir a Joan Carles com a comte de Barcelona, com si aquest títol es pogués fes servir sense jurament previ. Tant si el Parlament vota si com si vota no, s’està acceptant el frau de llei abans esmentat.

Com també ho es quan en una conferència d’una organització empresarial, el ponent afirma que “Espanya ha fet fallida en 21 ocasions des del segle XV”, cosa absolutament falsa, per la senzilla raó que no existeix Espanya fins el S XIX. Espanya ha fet fallida dos cops, amb Isabel II, i amb Franco. La resta de fallides el ponent les hauria d’haver adjudicat a Castella, perquè afirmar que hem fet fallida 21 cops es com dir que Catalunya mai ha estat un Estat independent, fet bastant contradictori en un independentista.

Tu què tries? continuar com a espanyol o ésser català?

  1. Xavier Respon

    Hola, Sr. Miquel Manuvens. M’agraderia saber que opineu sobre Casp 1412. Penso que conceptualement és més important que tot el que segueix.

    Atentament.
    Xavier

    La primera vegada que ens van suïcidiar i no ho varem reconeixer.
    Deixeu-me dir. Crec que el que ens convindria molt posar el focus no en el 1714 si no en el 1412 (tractat de Casp). Per mi aquest fet representa la tragèdia més gran i indigne amb la responsabilitat exclusiva dels propis catalans i valencians. D’un sol cop s’acaba no sols amb una dinastia si no amb la cultura d’un estat sense cap tipus de consciència fent com si res hagués passat. Això si 300 anys després dels reis castellans el país va quedar arrasat, desposeit de l’entitat juridico-política, del territori, del descobriment d’America, de la cultura, de l’historia , etc….
    Si no reconeixem aquest fet no aprendrem realment el què és la conciència de ser o pertanyer a un estat. Seguir fent com si…., ens condemna a seguir sent zombis.
    Parlar del 1714 ens aboca a seguir vagant com a victimes. Podem seguir fent riallotes com si fosim, saltant i cridant. Ara no us estranyeu si ningú ens senti.
    El 1412 ens obliga a reconeixer un suïcici comes, acceptat i no reconegut sense dignitat. Es quan varem començar a fer com si fossim. Com si no hagues passat res. Així ens va al cap de 600 anys.
    Al final mesells i vassalls amb l’autoritat espanyola. Valents amb els que gosen oposar-se a l’autoritat. Diu tant poc de la consciència d’estat que tenim que no m’extranya que seguim rebolcant-nos per l’história en les miserables lluites intestines per anar en contra de nosaltres mateixos. Mentres els altres segeixen fent-nos rodar al molinet del hamser .
    Tota entitat que volgui existir en qualsevol escala es basa en saver distingir el nosaltres dels altres, el jo del tu. Es la membrana de totes les cel·lules sanes la que permet viure en un ecosistema, quan pot i te la capacitat de distingir el jo del tu i ell, el nosaltres de vosaltres. Quan no es vol, no es pot, no fa o no es te aquesta conciència la vida desapareix i la cel·lula es mort i es desintegre en el medi com a desperdicis.
    Tant de bo sapiguem reconstruir aquesta membrana que ens fagi capaços de interactuar en el medi com una entitat capaç . Tant de bo que després de 600 anys podem aprendre la lliçó.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *