Tornar a les Constitucions

FRANCESC DE DALMASES ………………………..

escut Constitucions 1706

“Cal recordar que fins a principis del segle XVIII, Catalunya disposava d’unes lleis superiors amb característiques pròpies d’una constitució moderna”

Les Constitucions catalanes, amb vocació de text legal al servei d’un poble,van evolucionar durant més de quatre segles (de 1.283 a 1.705). Durant bona part d’aquest temps, els canvis i millores se sancionaven amb normalitat a les Corts. Felip V va abolir les Constitucions catalanes a sang i foc. Va ser una derogació apel·lant al dret de conquesta gràcies a una victòria militar i va ser, per tant, un acte de fet, no un acte de dret. La duríssima repressió exercida pels vencedors va propiciar un estat d’emergència i de terror emparat pel Decret de Nova Planta i cal recordar, per obvi que sembli, que va ser i ha de ser definit com un acte il·legal.

Tres segles després, cal valorar l’excepcionalitat d’unes Constitucions fruit de l’entesa i del diàleg que ja preveien, precisament, el fet de no poder ser contradites o esmenades per decrets o sentències reials. Per això estava escrit: Statuim i ordenem que les Constitucions de Cathalunya, Capitols, y Actes de Corts no pugan esser revocades, alterades, ni suspeses, sinó en Corts Generals i si lo contrari sia fet no tinga ninguna força ni valor (Const.18; pàg. 52). El poder, doncs, residia a les Corts. 

Però era tan feble la personalitat política de l’invasor i tan evident la seva vocació estrictament repressora que el Decret de Nova Planta, orientat a reformar i dirigir el sistema judicial, va ser incapaç de reformar o superar el Dret Civil català que va romandre pràcticament intacte. 

Ara que l’arquitectura política i institucional espanyola, i tots els mitjans al seu servei, han arribat al seu clímax anyal de constitucionalisme, és un bon moment per recordar de quins fets històrics som hereus. 

Un bon moment per entendre que el procés d’emancipació nacional que vivim és, de fet, una voluntat de retorn a unes formes democràtiques amb arrels antigues que configuren una personalitat política que beu de les fonts més originals del parlamentarisme i de l’acord. 

Avui que rebem lliçons pretensioses d’un text poruc i encarcarat que el conjunt de la classe política espanyola venera i protegeix, cal recordar que fins a principis del segle XVIII, Catalunya disposava d’unes lleis superiors amb característiques pròpies d’una constitució moderna com ara la separació de poders o l’esmentada previsió de la pròpia reforma. 

Amb tota la precaució que reclamen les comparacions històriques impossibles, podem aventurar que la Catalunya d’abans de 1.705 era un subjecte nacional que s’abocava al futur fonamentant l’estatus polític en un referent jurídic fruit del pacte, les Constitucions, i en un espai parlamentari en què el conjunt de la legalitat podia ser esmenat, canviat o millorat: les Corts. 

Cap comunitat nacional té necessitat d’una història antiga per justificar l’exercici del dret a l’autodeterminació, però en el cas català podem afirmar que és, també, el retorn volgut i actualitzat cap a una forma d’entendre la legalitat que parla poc d’imposicions i molt de diàleg i entesa entre totes i cadascuna de les parts que integren la nostra societat. 

I sí, de lliçons sobre constitucions, poques.

Francesc de Dalmases
8 de Desembre 2015 a les 20.29 h
http://www.mon.cat/cat/notices/2015/12/tornar_a_les_constitucions_154774.php


Deixa-hi una resposta

*

captcha *