Tenim sentit d’estat?: Regeneració democràtica

MIQUEL MANUBENS

Totes les coses tenen un sentit, i mal faríem —i ho fem des de fa trenta-cinc anys— d’encarregar la administració de la cosa pública a elements sense el mínim coneixement de la història i de les antigues lleis del país.

Dissortadament, dia rere dia, llegim als que ens governen, als que no ens governen però ho voldrien i als que ni mai aconseguiran governar però que voldrien sempre que els que governen fessin el que ells diuen, tal quantitat de bestieses que a qui coneixem un xic la història de  Catalunya, se’ns posa la pell de gallina en veure expressions com «estat propi», «nou estat», o anomenar Principat a la comunitat autònoma, entre moltes altres rucades.

Tots sabem que l’actual política catalana necessita una regeneració en profunditat, hi ha qui pensa que el problema se solucionaria canviant la gent que és al capdamunt, però quant hi ha un problema sempre hem d’anar a les arrels del problema.

Que la majoria dels diputats siguin advocats ja ens hauria de donar una pista. Que la majoria dels polítics més joves hagin estudiat Ciències Polítiques ens en dóna una altra. Estem formant, des de jovenets, a gent per a que ens dirigeixi fent-los estudiar dues de les carreres més senzilles d’aprovar.

Abans de la guerra incivil, es dedicava a la política gent amb un nom i un patrimoni. La dedicació a la política era resultat d’una petició dels seus coneguts per a que, ja que la major part ho tenien tot fet i posseïen brillants carreres empresarials o científiques, col·laboressin en la cosa pública. Eren, per tant,  gent amb criteri i amb sentit. Ara no, ara tenim una colla d’ineptes capaços de dilapidar els diners públics de la forma més barroera només pensant en aconseguir més vots a les properes eleccions.

I a nivell intern de partit, el fet de tenir idees pròpies és sempre mal vist. De fet, en acudir només els portantveus al Parlament o als ajuntaments amb els vots delegats, els resultats de les votacions serien els mateixos. Per a dir-ho clarament, tenim al Parlament autonòmic 129 diputats i (als ajuntaments) uns set mil regidors de cartró.

Ep! i que a cap d’aquests no se li acudeixi votar diferent del que diu el partit, perquè el despatxaran, encara que el que ell defensi sigui el mateix que tot el partit defensava fins fa poc temps, com li ha passat al diputat balear Alfons Pastor.

Evidentment tots aquests polítics de cartró ens costen diners, molts diners, i només serveixen de tapadora al, moltes vegades, senyor feudal del poble. Però aquest sistema ens costa molt més car que no ens costava el règim feudal medieval. El senyor feudal de debò no hagués malbaratat tants recursos inútils en estàtues incomprensibles a les dites rotondes. Hem de canviar de mentalitat, tots i ràpid, i si és abans de la independència molt millor, en cas contrari tot l’actual sistema es mantindrà.

I de on prové tot plegat? Del franquisme? No, de molt abans, ens ve de l’espanyolisme (o abans castellanisme). Ens ve del Decret de Nova Planta. El que succeeix és que Castella era un estat feudal que evolucionaria del senyor al cacic, i del cacic a l’alcalde. I en canvi a Catalunya, en general, la evolució ha estat més lenta perquè veníem d’una concepció política diferent.

Alfons X de Castella inventa la figura de l’alcalde del rei. Alfons XI tria directament els regidors i s’atribueix el poder de nomenar «alcalde veedor», «alcalde enmendador» i «corregidor», que representa tenir les corporacions locals intervingudes permanentment. Així, en 1348, envià els seus corregidores a Cantàbria. Enric III ho aplicà a moltes viles i ciutats, i finalment els reis catòlics, varen generalitzar aquests nomenaments.

I a nosaltres, país amb les Constitucions més avançades de l’època (teníem batlles, no pas alcaldes), el Decret de Nova Planta ens obliga a augmentar el nombre de regidors a tots els municipis. Per al poder colonial, a més regidors més fàcil és que algun pensi com ells i els informi. Un sistema majoritari deixaria pràcticament sense representació les forces defensores de l’invasor ocupant, tal i com va passar l’any 1907 amb Solidaritat Catalana. Amb el Decret de Nova Planta a Barcelona se li imposa tenir vint-i-quatre regidors i a les altres viles vuit. A més a més d’un corregidor per Vegueria o sotsvegueria.

Bé doncs, avui —a més a més de l’antiga i no menys forçada exageració de càrrecs electes municipals que patim—, ens hem inventat els consells comarcals, i si no volies brou, tassa plena: hi ha qui defensa, al damunt, de crear també les vegueries (estupidesa enorme perquè els veguers eren càrrecs reials justament per a controlar el Govern de la Diputació del General). Per acabar-ho d’adobar i contradient tot allò dit els últims trenta anys, el partit al Govern català manté l’existència de les diputacions, per comptes de buidar-les i deixar només president i secretària per a poder fer arribar el taló mensual a la Generalitat.

Les administracions s’han inventat empreses públiques per a externalitzar serveis, i se n’han inventat tantes que els pobres polítics no donen a l’abast, com la senyora de Montilla, obligada la pobra a cobrar sous i dietes de fins a quinze llocs diferents.

Tothom critica la possible llei del Govern espanyol de reduir municipis. I el problema no és l’existència de pocs o molts municipis, sinó que els polítics de cada localitat, sense cap sentit del que és administrar les contribucions públiques, es veuen en la necessitat electoral de fer construir un centre d’atenció primària, una piscina, un poliesportiu o un institut, nomes perquè el poble del costat també en té.

Potser ara si reduíssim el nombre de municipis catalans a la meitat, ens sobrarien piscines i poliesportius arreu, o potser també els que restessin oberts no serien deficitaris, i això és el que el contribuent ha d’exigir. Potser també, si s’exigís als càrrecs polítics responsabilitats sobre la seva mala gestió, no tindríem en un futur tants polígons industrials buits ni cap obra pública sense el pertinent estudi de costos de manteniment.

Com veieu hem de reformar les nostres mentalitats i els ciutadans han de començar a tenir sentit de contribuent com teníem abans de 1714 i com tenen als països de mentalitat luterana.

Pel que fa a la nació s’ha d’aconseguir el mateix canvi de mentalitat. Catalunya era un estat i com a tal tenia Lleis i Costums que garantien Llibertats. Parlar de «nou estat» o d’«estat propi» demostra un esperit naïf immens. Per a negociar s’ha d’haver estudiat bé els tractats internacionals signats per Catalunya abans de 1714 i els posteriors que ens afecten, les nostres Constitucions, els decrets de Nova Planta —per cert, el català és l’únic dels quatre que no és basat en el Dret de conquesta, per molt que els intel·lectuals i polítics de l’estat opressor s’hagin entestat en afirmar-ho—.

Sense estudiar tots aquests documents, fer plans del dia desprès és fer volar coloms o és ser un ignorant. I qualsevol que ho hagi estudiat us dirà que segons les Constitucions del Principat de Catalunya, la Catalunya del Nord, la Franja de Ponent, i les Illes Balears i Pitiüses tenien delegats a les nostres Corts i en formaven part. Que el Regne de Mallorques era un títol i poca cosa més perquè els balears eren catalans i que força habitants del Regne de València es consideraven de nació catalana per a així tenir dret a les Constitucions Catalanes en comptes dels Furs reials. I que els tres decrets de Nova Planta que exhibeixen el Dret de conquesta ho fan justament per això, perquè tenien Furs reials i no Constitucions.

És clar que els habitants del la Comunidad Autonoma catalana no ens hem d’inventar un «nou estat», sinó que hem de reclamar al nostre Parlament procedeixi a la Devolució de les Constitucions Catalanes a la ciutadania, i així deixem obert (igual que va fer Alemanya a la seva Constitució respecte a la RDA) la legítima reclamació de tot el nostre territori. Gràcies a fer-ho així, a la República Democràtica Alemanya no s’hagué de fer cap plebiscit per a l’annexió, i tot el món ho va veure bé.

Hem de triar, aconseguir la independència amb el lliri o fer-ho amb tots els trumfos a la mà. El camí es diu Devolució, sense cap dubte.

 

Miquel Manubens

Autor de “Històries de distracció massiva”

Deixa-hi una resposta

*

captcha *