SOM

VALLFOSCA……………………

41

Recordo ara un vell axioma, “és inútil cercar el que ja es té”.

Sembla cert que la consciència actua com a l’estrella polar, l’univers sencer gira al voltant.

El procés polític i social cap a l’emancipació de Catalunya és un fenomen general, de gruix social, “de masses”, que ateny a una part majoritària i creixent de la ciutadania de Catalunya, i a tota ella per contigüitat, i, tenint en compta que cada tres catalans hi ha cinc confraries, i que les “justificacions” del procés son múltiples, em demano quina és la “polarització” del procés, quina és “l’estrella polar” que governa el procés, al voltant de la qual gira i gravita.

Un servidor sempre ha defensat que som una nació, “natural” si més no, d’aquelles covades al foc lent del pas dels segles, amb arrels profundes en el temps que ens han fet com SOM, o com érem, si més no, fins no fa gaire. He defensat que la població catalana, no polaritzada per a la hispanitat, se sent concernida per a aquest sentiment de pertinença, d’una o altre manera, més o menys conscient o intuïtivament.

Certament una Nació no s’improvisa, però els catalans estem permanentment en una situació mental en que tot ho mena un relativisme sovint exasperant.
El “materialisme dialèctic” ens ha fet moltíssim mal, més que les dictadures militars que ens han subjugat, per què nega “la naturalesa humana”.
No és que un servidor vingui ara a defensar-la. Hi ha en l’actualitat grans avenços científics que ens fan comprendre millor quin és l’abast de la influència i determinació de la configuració morfològica i genètica dels nostres cervellets, i quina és la influència de l’entorn, del marc social i cultural. “La tabla rasa” (Steven Pinker), n’és un bon exemple divulgatiu.

No es tracta de que una configuració genètica particular ens hagi fet catalans, es tracta de que ens vam forjar com a una resposta cultural identitaria per a condicions de vida seculars. He parlat sovint del “paradigmes civilitzadors”, ara, però, hem de seguir endavant.

Tanmateix, el fet és que ens trobem sovint, a Catalunya, amb judicis contraris a la “identitat cultural” com a realitat motora de l’historia. El cert però, malgrat els mateixos catalans fan córrer llegendes urbanes falsàries, és que la demografia a Catalunya fins entrat el segle XX era majoritàriament de procedència cultural unitària.
La qüestió és, per anar al gra, que per tal de no haver de lidiar amb aquesta afer identitari i vorejar-lo sense caure “en el pecat capital”, se’ns diu que la Independència de Catalunya és un “instrument”, que tenir “un estat propi” és una eina per ajudar als nostres conciutadans més necessitats.
Aquest plantejament de caire platònic, que visualitza l’estat propi com a la mitja taronja, ens mena de fet en el camp de la justificació, si no tinguéssim conciutadans necessitats renunciaríem a l’Estat Català?…

Els zokràtics, per contra, estem en allò que SOM, interessats en realitzar-nos com a tal. Ja que els fets son incontrovertibles, ja que SOM, l’única realització és la d’acceptar-ho, i acceptar-ne la responsabilitat inherent. Les idees i els ideals ens motoritzen i donen direcció però no ens alienen en la nostre capacitat crítica, no sé si m’enteneu, cap causa exògena justifica la nostra existència.

El fet, és que a Catalunya de fa molt de temps, des de el tardo-franquisme, potser, el “corpus docent” ha estat “treballant per a un món millor, més just”, adoctrinant a xics i a grans en la creença de que el que justifica la seva existència és la consecució d’una realització redemptora. Això és el platonisme pur, aconseguir la justícia universal és una fita que exigeix un esforç comparable al de cercar la mitja taronja, o a qualsevol altre consecució que justifiqui una existència buida, erma.

La voluntat d’alliberar-se de l’esclavatge d’una vida buida és lògica, però el mateix acte volitiu condicionat és un esclavatge, això constitueix una “aporia”.
Ja ho va dir en Arthur Schopenhauer quan descrivia “la llibertat” com a un dels dos problemes de “la Filosofia”, “un pot fer el que vulgui però no pot escollir el què vol”, el què vulgui o el que tingui per a just, per què, miri’s com es miri, el voler justificar la vida d’un altre amb el propi model de justícia és més compulsiu que alliberador.

Tanmateix a Catalunya es valoren els joves “compromesos”, “compromesos” en diuen, compromesos en la seva pròpia alliberació instrumentalitzant “el món” amb la pretensió de re-configurar-lo segons les pròpies pulsions. La veritat no hi veig res d’alliberador en tot això. En fi, tots hem estat joves, jo els entenc, crec que no és difícil fer-ho, el que em costa més d’entendre és l’actitud complaent dels grans.

Aquesta és una herència del món ari, de la seva dominació i imposició paradigmàtica, certament el model ari idealista platònic és diametralment oposat al que formularia un pagès joni o iber com a ideal de vida, “salut i feina, i un bon forat per a fotre l’eina”…, pot semblar un xic prosaic, sobre tot al costat de la grandiloqüència platònica, però el pragmatisme sempre ha estat un ferm aliat del progrés econòmic i social.

De fet, l’idea d’assemblea deliberativa, contracte social i d’altres anàlogues que son originaries del món que va fer la revolució agrícola, dels pobles riberencs, van estar re-corrents per als pobles aris més tardans, amb una experiència acumulada major, que varen reformar internament el seu propi model “aristocràtic”. Son idees humils i pragmàtiques que han permès un desenvolupament econòmic i social que no coneixeríem si no fos per a aquest capteniment “zokràtic”, que valgui a dir-ho, ha estat absolutament anorreat en la seva comprensió primigènia més elemental.

A ben segur que la qüestió dels condicionants “estètics” que menen les diferents ètnies i cultures ens aportarien un bon feix d’explicacions, tant complementaries com satisfactòries, però ara hem de seguir.

Seguint aquest fil podríem fer un “estudi comparatiu” entre la pragmàtica zokratica i la pragmàtica taoista, etc…, però pel que fa al cas no ens caldrà, potser ens basta mirar que fan altres pobles, països configurats, com nosaltres, a partir d’una “nació natural”, noruecs, austríacs, japonesos, per exemple, no semblem cercar cap realització a partir de consecucions exògenes, més aviat sembla que “s’estan en el que SON, interessats en fer el que cal a les seves pròpies responsabilitats i interessos”, i deu ser que “és inútil cercar el que ja es té”, i deu ser que per tal “d’ésser” el que cal és “estar-s’hi”, i deu ser que la realització de l’ésser no es pot realitzat si el subjecte està permanentment fora de si, i els catalans sovint sembla que som però a l’instant estem fugats arreglant el món.

La vida, vista així, pot semblar injustament egoista, però en realitat és un egoisme més aparent que real, no va en contra de ningú, i respecta la el lliure albir de l’altre, la seva responsabilitat, i és que certament “el respecte és el preludi necessari del amor”. Sovint penso que els zokratics tenim la sort dels humils, tenim l’humilitat d’estar-nos en el que som, mentre els platònics s’entesten en remenar en la vida dels altres cercant en el lloc equivocat. Ara em ve al cap aquella llegenda “fundacional” xinesa que parla de l’Emperador Grog. Diu que va perdre l’ànima, i desprès de cercar-la per tot arreu, i ja extenuat, i havent-hi renunciat, “el no res” li va trobar.

Salut i independència, visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.

  1. Andreu Marfull i Pujadas Respon

    En un altre canal, però amb un sentiment comú: Ser Catalunya, Dret a Decidir.
    http://causacatalana.com/2013/08/08/ser-catalunya-dret-a-decidir/
    Felicitats per la vostra dedicació i voluntat en posar ordre en aquest apassionant episodi, en la recerca d’un món millor i un futur més compromés i esperançador.
    Andreu

Deixa-hi una resposta

*

captcha *