SOBRE FILLS DE RUTA I ALTRES FALÒRNIES*

MIQUEL MANUBENS …

Des de la publicació del meu llibre Històries de distracció massiva constato que la idea de defensar les Constitucions Catalanes i de reclamar-ne la seva Devolució va en augment. Però que ningú no s’equivoqui, les Constitucions Catalanes no foren l’inici de res, sinó la constatació de la història anterior d’un poble. De molta història.

Un poble iber que s’oposà amb un exèrcit potent a l’Imperi romà, un poble que cinc segles més tard encara conservava la seva llengua i feia que el bisbe de Barcino, sant Pacià (ca. 310-391), proclamés heretge qui parlés encara la llengua antiga.

Ja ho veieu, la llatinització va ser forçada per l’església i no existeix cap referència de que cap emperador digués la frase “mai fou la nostra llengua d’imposició sinó de trobada; a ningú se li obligà mai a parlar en llatí: van ser els pobles mes diversos qui van fer seva, per lliure voluntat, la llengua d’Ovidi”. No tenien tanta barra.  Avui admirem la cultura llatina com segles a venir admirarem l’espanyola si no hi posem remei.

Aquesta terra, les seves gents i costums trastocaven a qui venia a dominar-nos. Els visigots enviaren al general Paulus, i el nomenàrem rei. Més tard els àrabs van fer el mateix i el cabdill àrab enviat a sotmetre’ns acabà casat amb la filla d’Otger Cataló. A l’inici del Comtat de Barcelona són contínues les rebel·lions dels comtes contra el rei dels francs, fins el tall definitiu fet pel comte Borrell II. L’evolució posterior de la nació ens portà de la Lex Visigothorum als Usatges de Barcelona, i d’aquests a les Constitucions Catalanes.

És ben cert que existeix un genius loci, però aquest només funciona quan anem tots voluntàriament units. Sempre que dita unitat és forçada el resultat és tràgic. La tragèdia de 1714 es cuinà en la Junta de Braços del juliol de 1713, quan amb la inhibició del Braç eclesiàstic, partidari de la rendició i malgrat que el Braç militar era partidari de «tornar a l’obediència de Felip IV», finalment es decidí, per setanta-vuit vots contra quaranta-cinc, declarar la guerra a ultrança el 24 de juliol de 1713.

Potser és per això que a mi la història del país posterior a 1814 no m’ha interessat mai (quan de ser part de l’Imperi de Napoleó passem a les Espanyes). Desprès de 1814 tots els combats són a favor d’uns espanyols i en contra d’uns altres espanyols. O sigui, és sentir-se espanyol, potser per això també quan veig banderes republicanes espanyoles em produeixen fàstic, perquè per a ser republicà espanyol abans has d’ésser espanyol. La meva memòria històrica és la catalana, la memòria històrica espanyolitzada no m’interessa.

Per aquesta raó, quan veig gent que ara s’inventa fulls de ruta de nous estats, se’m fot la pell de gallina, perquè per als catalans l’únic full de ruta possible és escrit a les Constitucions Catalanes, tot hi és escrit allà i no és precís inventar-se res de res. Qualsevol invent que no tingui en compte les Constitucions Catalanes, el territori que defineixen —i per tant quins són els tractats internacionals vàlids i també els invàlids—, és crear un nou estat que no té res a veure amb el nostre estat català durant més de set segles; un nou estat i no el nostre amnistiaria a Espanya i beneiria els robatoris dels estats signants dels tractats del Pirineus i d’Utrecht.

També, quan llegeixo sobre convocatòries de manifestacions que volen forçar al Govern o al Parlament regionals a prendre qualsevol decisió, m’adono que hi ha gent que s’avorreix molt o no és gens demòcrata. El carrer no es pot imposar al Parlament ni al Govern, de cap manera. Si vostè vol imposar quelcom al Parlament, presentis a les eleccions i guanyi-les. Però pretendre forçar una situació, sense un acord previ amb el forçat, és això justament, forçar la democràcia. Ni que sigui la feble democràcia que els espanyols ens han permès…

Una altra cosa fora que Govern o Parlament signessin una convocatòria amb un lema i objectius clars. Però aleshores tota aquesta colla de gent que fa més de trenta anys remenen en tots els moviments «populars», no tindria feina i, és clar, no ho faran pas això de recolzar les institucions democràtiques perquè se’ls acabaria la feina (i a molts la subvenció per a continuar desnaturalitzant les coses).

Imaginem-nos doncs que uns il·luminats convoquen per un dia de setembre una manifestació per a aconseguir un objectiu. Si fracassen voldrà dir que tota la resta de mortals hem de renunciar a aquest objectiu? Amb quin dret ells corren el risc de fer fracassar les meves idees? En quines eleccions s’han guanyat aquest dret? Una manifestació és llibertat d’expressió, dóna dret a ser escoltat, quan més nombrosa és, potser podríem dir que dóna dret a ser escoltat més amunt en l’escalafó dels representants democràtics. Però no dona dret a res més.

Es diu que l’actual Govern de la Generalitat no té Pla B per al Dèficit fiscal, però si el té el millor és no dir-ho. Sí és segur que Espanya té Pla B i C i moltes mes lletres. Segurament un pla és mantenir un equip d’agents del CNI amb l’objectiu de radicalitzar i accelerar la nostra independència per així fer-la fracassar, i que un cop mes, proclamem una republiqueta que duri unes hores.

Catalunya no aconseguirà la independència fins que la gent tingui sentit d’estat. El que ens ha mancat aquests últims tres-cents anys és justament la manca de sentit d’estat, naturalment d’estat català. De l’estat enemic sembla sobrar-ne de gent que sí en té de sentit. I el sentit d’estat obliga, per davant de tot, a respectar el Govern i el Parlament propis. Això es sagrat! Si des de suposades posicions radicals, veieu, escolteu o llegiu gent que no té cap respecte per les nostres institucions, recordeu sempre l’entrepà d’arengada d’Alejandro Lerroux, i no errareu.

Tothom té dret a reclamar el que vulgui al carrer, i jo reclamo i seguiré reclamant al nostre Parlament la DEVOLUCIÓ de les Constitucions Catalanes a la ciutadania, però al màxim que puc aspirar és a ser escoltat per les forces polítiques, a tenir l’oportunitat de convèncer-les. I si m’escolten els hi donaré les gràcies dient-los-hi «Aquí teniu el Pla B, es diu Constitucions Catalanes, i les van escriure catalans de 1283 a 1706. Cinc segles de constitucionalisme ens contemplen».

*. DIEC2: falòrnia f. [LC] Idea errònia, raó feble, predicció gratuïta, etc., que hom dóna com a incontrovertible, com a decisiva, com a cosa segura, etc.

========================================================================

i ARA UN PETIT EXERCICI:

Estàtua antropomòrfica ibèrica

trobada a Mollet del Vallès

Lapides ibèriques del Museu de Badalona.

(Mireu el símbol de la que hi ha a la dreta)

Lapida romana.

El text abreviat diu  COLonia JULia FAVentia PATerna

BARCI

VIRI AUGUSTAL

(fixeu-vos en el símbol de baix a l’esquerra)

Les Quatre Columnes de Montjuïc,

amb nou llums darrere el Palau Nacional

Deixa-hi una resposta

*

captcha *