SOBRE BARROSO, EL PACTE FISCAL I ALTRES GALINDAINES

MIQUEL MANUBENS . . .

El senyor Barroso ens recordava l’altre dia la gran obvietat: en cas de constituir de nou l’Estat Català, Catalunya hauria d’integrar-se a la Unió Europea complint la «legislació internacional» per a seguir mantenint la ciutadania europea. Suposo que no ningú  espera que el president de la Comissió Europea afirmi res contrari a cap dels estats que el mantenen al seu lloc.

Barroso, al meu entendre, es trau les puces del damunt i ens fa saber, entre línies, que a la UE no li interessa de cap de les maneres una Catalunya independent: l’amo alemany no vol competidors! El que diu Barroso és que la ciutadania espanyola (la principal, com a estat membre de la UE) comporta la ciutadania europea (la secundària: si no ets espanyol o de un estat de la UE, no tens la ciutadania europea)…

El mateix dia l’escriptor Quim Monzó afirmava que votaria sí a la independència amb el «cul pret, calculant quins serien els ineptes que ens caurien al damunt aleshores». Com sempre passa en aquest país nostre les declaracions de Barroso han estat magnificades i les d’en Monzó ignorades, potser pels mateixos a qui Monzó apuntava. Que sapiguem, ara per ara ni el senyor Barroso ni la Comissió Europea en ple tenen encara poder per a derogar el Tractat d’Utrecht i el seu fill bord el Decret de Nova Planta.

I trobo que aquí hi ha gent que fa massa suposicions. Suposar que als catalans independents ens interessaria aquesta Europa es tal vegada molt agosarat, perquè quan sigui el moment potser la UE ja no existeixi… o als catalans no ens interessi lligar-nos amb una UE dels estats jacobins (i inamovibles exterminadors de pobles), sinó fer una possible associació més profitosa amb els EUA, amb el Japó o amb qui més ens convingui.

Suposar, com fa en Monzó, que la classe política canviaria desprès de la independència, també es molt suposar. Alliberi si us plau el seu esfínter, i respiri tranquil que ens continuaran manant els mateixos que ara hi ha, no nomes perquè sigui «el govern dels millors», sinó perquè —com en l’acudit de l’Eugènio— no hi ha dissortadament ningú mes.

Els catalans no hem d’heretar res d’Espanya, sinó recuperar el nostre estat arrabassat el 1714 i que ens tornin el que ens han pres: només els «espanyols» són susceptibles en dret a rebre una herència espanyola (és el que passà a Amèrica… i així van pobrets); nosaltres no som espanyols! i volem la Devolució de les nostres Constitucions i les nostres Llibertats, del nostre estat que perdurà set segles!

Intercalem aquí una petita lliçó de semàntica independentista, perquè llegim últimament les paraules restauració, recuperació i restitució aplicades al concepte de Devolució. En el dret saxó (i americà) es restitueixen els drets a un condemnat, desprès de complir una sentència justa. En el dret llatí la «restitutio» era la pena que havien de pagar els culpables del delicte d’extorsió.

La restauració, políticament, té concomitàncies molt negatives. Es restauraren els Borbó a França o a Espanya. I d’acord amb les nostres Constitucions de 1705 la Casa de Borbó mai més no pot regnar a Catalunya.

La recuperació, en política, és l’aprofitament per part del capitalisme de conceptes o d’imatges antics i pretesament radicals. Per exemple, la imatge del Che Guevara en les samarretes.

O sigui que només tenim una paraula màgica, Devolució, i que a més la entenen a tot Europa i a tot el món. La comunicació és molt important en el procés de la nostra independència, la qual a més a més, procura un futur per a tota la nació catalana. La Devolució és una proclamació del nostre Parlament que garanteix la independència sense cap renúncia. Tot seguit podríem llençar a la brossa l’Estatut, i aplicar a l’acte el Pacte fiscal definitiu, amb capacitat normativa.

A continuació el nostre govern hauria de actuar com un estat: situar els diners de la Generalitat al Banc Central Europeu de Frankfurt i preparar el decret de la primera esmena transitòria de les Constitucions Catalanes. Atès que en part estic d’acord amb el senyor Monzó, penso que les Constitucions Catalanes no s’haurien de modificar fins que no s’hagués fet una profunda regeneració democràtica dels catalans i especialment dels polítics del país, i per tant hauríem de funcionar com els americans, per «esmenes addicionals». Si els polítics abans dits van ser capaços de fer un estatut amb mes de 220 apartats, quina por si toquen les nostres seculars Constitucions!

Amb tot això els nostres diputats a Madrid s’haurien quedat sense feina: podrien treure la pols a totes les propostes d’esmena que han intentat fer a Madrid, i redactar totes les lleis i reglaments del nou estat. Posteriorment haurem de decidir si tindrem una cambra o dues: Parlament i Corts, i la seva distribució de funcions. Les Corts podrien actuar de Tribunal Constitucional. En cas de tenir les dues, hem de decidir com es formen les Corts, si mantenim els tres braços i actuen com una Cambra dels Lords.

Finalment hi ha l’assumpte de l’elecció del príncep, si mantenim la monarquia, busquem un rei, o nomenem príncep al cap d’estat dels EUA o al del Consell Europeu. (En això influirà com hagin anat les negociacions sobre la moneda i de com entrem o no a la UE.)

A aquells que ens amenacen amb vetar-nos a Europa que recordin que si nosaltres no som considerats Territori Schengen, tots els ciutadans que vulguin continuar tenint la nacionalitat espanyola, de no tenir contracte de treball, hauran de tornar. Com veieu Espanya, bé Castella que és el que queda, serà la primera interessada en què restem a Europa, per això i per a tenir mes gent de qui viure. Just per aquesta qüestió jo preferiria ser Estat Lliure Associat als EUA, i per mi ja pot tornar la Marina americana a fondejar els seus vaixells al Port de Barcelona.

Un cop tot resolt, i repartits ja els passaports del nou Estat Català als ciutadans que ho desitgin, és quan només aquests decideixen amb plebiscit l’aprovació de la configuració del nou estat i s’escullen les Primeres Corts de la Generalitat veritablement restaurada i no aquesta de cartró que ara tenim.

Amb aquest camí, senzill i fàcil d’entendre, les negociacions internacionals son mínimes, no renunciem a res, ni a territoris, ni a cap reclamació a fer a Espanya o a qui sigui, i ens plantem ràpidament en un Estat Català legítim hereu del que teníem abans de 1714, i que ens fou arrabassat no en una guerra, sinó dos anys desprès aprofitant la debilitat militar catalana provocada per aquella.

La Devolució respecta totalment la legalitat internacional, però sobretot respecta la nostra integritat territorial, cap altra solució garanteix la reclamació de tota la Nació Catalana i honora els nostres avantpassats que moriren defensant les Constitucions Catalanes.

Miquel Manubens

Autor de “Històries de distracció massiva”

//

  1. Antoni Xufre Respon

    Nomes dirte que agafare el primer vol per empadronarme (despres de 40 anys)a Badalona per votar Siiiiiiii.A l’independencia.
    Salut Miquel.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *