SI CATALUNYA NO ENTRA A L’EURO

MIQUEL MANUBENS……

Llegeixo que hi ha gent molt preocupada per si algunes empreses marxen o vénen. És una preocupació teòrica, però irrellevant. L’economia catalana, deslligada de l’estat espanyol, podrà arrencar el vol fàcilment. Per començar pensem que actualment Catalunya té el 16 per cent de la població d’Espanya, aporta el 19 o el 20 per cent del PIB d’Espanya, paga el 22 per cent dels impostos de l’estat, rebent nomes l’11 per cent de les inversions. Segons un recent estudi, s’estima que sense el dèficit fiscal que pateix, Catalunya ocuparia 300.000 persones més (tenim 622.500 aturats, el 22 per cent de la població activa). Si voleu comparar amb el sistema federal alemany, entre els tres «Länder» més rics Baviera (12,4 milions d’habitants), Hessen (6,082 h.) i Baden-Würtenberg (10,751 h.) van pagar sumats l’any passat 7.800 milions d’euros. Quatre vegades més habitants paguen la meitat que nosaltres.

Des de que Espanya ha entrat a l’euro ha rebut d’Europa 95.000 milions d’euros. Mentre Catalunya ha tingut de dèficit fiscal amb Espanya el triple d’aquesta xifra.

Desprès pensem que totes les grans empreses de serveis tindran per força un NIF català i que els seus impostos repercutits a Catalunya es quedaran aquí. El nou estat català, lògicament subcontractarà els seus serveis i obres públiques a empreses amb seu a Catalunya. Fixeu-vos doncs que una cosa és el dèficit fiscal de ser espanyol, i una altra molt més gran, serà el benefici en contribucions de ser independents.

L’economia espanyola per contra, deixaria de tenir aquests ingressos, i esdevindria una economia de segona divisió. I si valencians, balears, bascos i navarresos ens imitessin, Espanya o, diem-ho clar, Castella, esdevindria una economia de tercera divisió, que és el que realment ha estat sempre.

Entenc per tant que l’estratègia comunicativa espanyola només tracta d’accelerar el nostre procés a la independència, situant-nos en la possibilitat del fracàs o bé, que aprofitant aquestes presses només busquen robar-nos Mallorca i València.  I en això hem de comptar no només amb els insults i les amenaces, sinó també en què les inversions se situaran fora de la Nació Catalana i la Basco-navarresa, preveient ja aquestes independències. És una altra manera de pressionar-nos i donar-nos presses, com dient «com més trigueu en marxar mes calés vostres ens gastarem fora del vostre territori».

I aquí és just on hi ha la decisió, accelerem o anem a poc a poc. Bé, aquesta és la decisió que haurem de prendre la nit del 25N. Si els resultats electorals són demolidors, ja podrem córrer, però si el 25-N el Parlament queda configurat de manera similar a la que ara té, no hem de descartar que sigui la senyora Merkel la que cridi a capítol als senyors Artur Mas i Mariano Rajoy i els digui allò de «oi que no ens farem mal», i vulgui obligar a arribar a algun acord, perquè la Unió Europea intentarà una solució al problema català que no obri una porta a que altres pobles europeus sense estat ens imitin dins d’Europa.

I tal i com estan les coses, el pacte és inviable. No estem només en la situació d’un Pacte fiscal solidari com abans de les últimes eleccions, sinó que estem en una situació de boicot econòmic i legislatiu total contra Catalunya per part dels dos grans partits espanyols. I aquest fracàs serà positiu per a desencisar els que porten trenta-cinc anys pretenent arranjar Espanya i que ara volen arranjar Europa convertint-la en una confederació, i  així deixaríem de perdre el temps i aniríem a la nostra ja sense la cotilla controladora de l’Europa prussiana.

I malgrat tot, ens hem de plantejar una independència que trigui a consumar-se totalment uns quants anys, però a canvi de no renunciar a res. I per a no renunciar a res només tenim el camí de les Constitucions Catalanes, i abans de cap d’any fer una declaració solemne del Parlament que efectuï la Devolució de les Constitucions Catalanes a la Nació, i per a això cal convidar també els batlles de tots els territoris que no són representats en aquest Parlament.

Abans de cap d’any, el govern, en aplicació de les Constitucions Catalanes assumeix la recaptació de totes les contribucions, taxes i quotes a la Seguretat Social al territori de l’actual comunitat autònoma de Catalunya, sense renunciar, en un futur, a fer-ho també a la resta del territori de la Nació Catalana.

Cap espanyol pot enfadar-se per això, doncs ells sempre han afirmat que de 1492 a 1714 nosaltres érem part d’Espanya, i ho érem amb aquestes Constitucions, les nostres, per tant no estem fent res més enllà que recuperar els nostres Drets històrics garantits fins i tot per la seva Constitució. I si no hi estan d’acord ens trobarem al seu TC d’aquí a uns quants anys. I en cas que no ho acceptin podrem preguntar als tribunals de Drets humans internacionals què preval, si la seva Constitució post-franquista o les nostres Constitucions vàlides des de 1283  fins a 1714.

Per descomptat cal ser honest i retirar els nostres diputats del Congreso madrileny, i ocupar-los en redactar les lleis d’esmena i actualització de les antigues Constitucions, ep! però sense modificar l’original, a l’estil americà. El plebiscit ha de ser al final del procés, quan el president i el Parlament català hagin fet la seva feina.

Catalunya necessitarà fer un fort creixement econòmic, fet que sempre provocarà inflació, per tant «anar a la nostra» no ens escaurà gens malament. Per altra part, Espanya podrà convertir-se en el rebost dels països musulmans del Nord d’Àfrica, i els podrà liderar com diuen que feien en temps de l’existència del Califat de Còrdova. Tots hi sortirem guanyant i tothom content.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *