SER I ESTAR REPUBLICÀ

MIQUEL MANUBENS ………………

En Toni Alba té una excel·lent explicació per al “que pone en tu DNI”, diu “jo sóc català, però estic espanyol”. De la mateixa manera molta gent ha confós l’Estat català el ser i el fet de estar amb la paraula república aplicant-la com a subjecte i no com adjectiu. Si ja era infantil parlar de “nou estat” per a referir-se a un estat d’un país mil·lenari, ara hem caigut en un altre tòpic, el de la república.

Ser republicà no és ser ni de dretes ni d’esquerres. És ser partidari d’una determinada manera d’ordenar l’Estat que, per si sola, no és democràtica. I el pitjor perill d’aquesta petició republicana és justament que es repeteixi el que sempre ens ha passat, que després es proclamin disset repúbliques federals, i tornem al cafè per a tothom només canviat de nom. Ja va succeir el 1931: si voleu república no marxeu, ja fem fora al rei, i tots contents. Això de reclamar una república, sense més, només demostra una síndrome d’Estocolm espanyola.

Ni l’important és l’adjectiu, ni tampoc el que sigui nou, i molt menys encara, com fan molts, predicar que serem un exemple mundial. Quina obsessió a posar-se fites impossibles. Jo em conformo en ser un estat LLIURE. Tampoc ho faig pels calés, acceptaria fins i tot si fora més pobre que en sóc ara. No és qüestió de nou, ni de l’adjectiu del cap d’estat, ni de ser més ric. Es tracta de ser nosaltres mateixos.

Sóc de poc conformar, em conformaria que em tornessin el meu estat, el que teníem l’11-09-1714, aquell, igualet. Amb les seves lleis, costums, territoris i tractats internacionals. Després si fora menester ja farem les obres de reforma que calguin, fins i tot el títol del cap d’estat, però començant recuperant els fonaments de casa nostra, que a Corts de 1705 era definit com la República del Principat de Catalunya, cosa que significaria ser hereus d’aquell estat a tots els efectes. La república no és l’estat, la república és el mode de governança, res més. Emprar com a lemes les paraules “república” o “democràcia” és sobrer. És obvi que quan siguem lliures administrarem el “cos polític de l’estat” amb “la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants”, només faltaria.

A aquell estat, les Constitucions es podien canviar i reformar en Corts cada tres anys i no eren un text inalterable. Les Constitucions eren clares i no interpretables. Ningú, ni el rei podia contradir-les. Prevalien sempre els costums, això és, el que fa el poble i tot dret nou sempre anava lligat a una contraprestació a la comunitat: tot català pot tenir armes, però han d’estar a punt i preparades per si se’l crida a la defensa de la Nació, per exemple.

Allò que en molts tractats internacionals es determina com a “Rules of Law”, en espanyol ho tradueixen com “estado de derecho”, però hem d’entendre que són dues expressions que tenen, de fet, significats diametralment oposats. “Rules of Law” significa alguna cosa així com “el mandat de la llei”, la llei sorgida dels jutjats que judicaven segons els usatges i el costum, no pas una llei sorgida d’estaments que s’arroguen la gènesi pretèrita de qualsevol ordre socioorganitzatiu. Ben al contrari el “Estado de derecho” significa que els ciutadans són mers subjectes passius, receptors i no generadors, aquest “Estado de derecho” és “la pax romana” sorgida de “La Lex”, això és “la llei de l’Impèrium” i no, com ens volen encolomar, “l’imperi de la llei”. I aquest “estado de derecho” s’imposa a les províncies (en llatí, territoris per als vencedors).

La democràcia es fonamenta en la convicció efectiva que la gent és lliure. En les societats liberals (Anglaterra i Catalunya) en què la gent té un cap democràtic no va fer falta cap “Montesquiu” que s’inventés “la separació de poders” per tal de garantir uns mínims de prevenció envers el poder absolut perquè els poders judicials seguien el “Rule of Law”. Els furs, el dret foral, fedatari, els usatges i el costum, són la prevenció natural de qualsevol democràcia que no vulgui caure sota el despotisme del poder absolut que mena aquella “assemblea nacional” que va esdevenir de substituir “el poder del monarca” pel “poder de l’estat jacobí” que es va arrogar el poder absolut negligint, justament, els usos i costums.

Les Constitucions catalanes no van ser un principi, sinó un recorregut, que es podien reformar i actualitzar cada tres anys en Corts. Les Constitucions catalanes beuen dels antics Usatges, igual com als pobles de la Gran Bretanya, on el costum és llei. Vendre ara que construirem un “nou estat”, és alta traïció envers tots els catalans de totes les èpoques que lluitaren contra tots els invasors que ens volien imposar un pensament aliè, provincial, i de “estado de derecho”.

Posar en marxa “lleis de transitorietat” partint de les lleis espanyoles suposa amnistiar Espanya dels 303 anys d’ocupació. En canvi, recuperar les Constitucions Catalanes ens vacuna de posteriors “drets a decidir” de gent que vol crear Ulsters, i alhora no suposa cap precedent dins d’Europa, doncs som l’única nació d’Europa que fa ja 600 anys era un estat constitucional amb separació de poders.

Podem arribar a la independència com a espanyols descontents que viuen a Catalunya, separant de la “madre patria España” quatre províncies rebels, renunciant a mil anys d’història de Catalunya, i muntant una cosa nova que manlleva el nom d’una realitat històrica. O podem fer-ho com a catalans, reviure la Catalunya real, amb tots els seus drets i llibertats, evidentment adaptant-la als temps actuals i aconseguint quasi automàticament el reconeixement internacional, ja que tornaríem a ser l’estat que fórem.

Som hereus d’una nació que va nàixer el 10 de març de 988, quan Borrell II converteix Catalunya en un estat independent. Aquest és el nostre origen. Primer vam impulsar la Pau i Treva, més tard vam compilar els Usatges. El 1214 tinguérem les primeres Corts. Des de 1283 teníem Constitucions. Des de 1289 un govern i des de 1413 la divisió de funcions entre Corts, govern i rei era tan clara o més que en països que van fixar en constitucions 400 anys més tard.

Les Constitucions catalanes permeteren a Pau Claris proclamar la República Catalana, i les últimes de 1705 veten eternament la casa de Borbó al tron de Catalunya. Aquests són els nostres orígens, i aquestes constitucions són el llegat dels nostres avantpassats.

Partint aleshores de l’arrel, de les Constitucions catalanes, podrem inculcar el que realment ens manca, el sentit d’estat, de l’estat d’una de les nacions més antigues d’Europa, amb un Estat català que perdurà per més de 700 anys, amb prop de 500 anys de tradició constitucional i amb parlament i bandera dels més antics d’Europa, perquè això és el que érem i el que hauríem de ser.

Per a això és fonamental recuperar l’estat del Principat de Catalunya, després doneu-li forma de república o de colom, però no confongueu més el “ser” amb l'”estar”, si us plau.

Miquel Manubens
Autor del llibre “Històries de distracció massiva”

  1. Enric Gine I Orengo Respon

    Jo sempre he estat d’acord amb Miquel, ja tenim tot, solament tenim que renovar sa devolució de lo que es nostre

Deixa-hi una resposta

*

captcha *