REFERÈNDUM, SI PERÒ NO

Fa anys que adverteixo que portar la societat catalana cap a un referèndum és una errada. La realitat demogràfica ens diu que els que volem una Catalunya independent som minoria a casa nostra, o en el millor dels casos triaríem entre dues opcions, que posats a escollir entre el tot o res, sempre acaba en dues meitats, facilitant així la feina dels que volen res, i impedint així qualsevol avenç en la llibertat.

Ens demanen el 50%+1 dels vots per a aconseguir la independència, però nosaltres no exigim la mateixa reciprocitat 50%+1 per a quedar-nos perquè, inconscients, ho plantegem com una cosa nova i així es veu arreu. A l’altra minoria hem intentat engrescar-los amb cartolines de colors i alegria. També hi ha col·laborat i molt, les retallades de Madrid, i fins i tot la seva errònia estratègia de comunicació, amb una violència verbal i una prepotència política que posarien els pèls de punta a qualsevol demòcrata anglès.

Aquesta alegria de colors, erròniament, ha fet servir expressions enganyoses, com “dret a decidir” o “nou estat” oblidant així el fonament del problema, i és que Catalunya és una Nació, era un Estat amb formes democràtiques que va ser envaït i ocupat pels francesos en una guerra mundial, i que un cop els nostres aliats lliuraren viles i castells als francesos, i que les dues ultimes ciutats Barcelona i Cardona acordaren amb Berwick unes Capitulacions, després com sempre incomplertes, els espanyols aprofitaren el desarmament i esgotament posterior per a imposar les seves armes “pacificant-nos”, com diu l’il·legal Decret de Nova Planta.

A més del fet que les associacions engrescadores de la plastilina i gomets de colors han oblidat la Nació, també han aconseguit una cosa molt pitjor, i és incrementar el descrèdit dels partits polítics assumint erròniament i demagògica la representació de “el poble” per damunt dels partits. I això es fa des de associacions, que recordem-ho, tenen  menys socis que el Barça o el RACC.

I és justament aquest oblit exprés de la història de la Pàtria el que ens porta a la gran errada del tot o res, a la trampa del referèndum. S’han creat nous estats amb referèndum només en aquells casos de creacions de nous països. En cap cas un estat preexistent ha fet cap referèndum, ni ha derogat les lleis de l’estat ocupant. Ni ho va fer França després de Hitler ni cap altre vell estat alliberat.

De què serveix voler fer un referèndum si aquest pot ser prohibit? De què serveix anar a un referèndum si podem quedar empatats o el podem perdre. O més gros encara, de què serveix anar a un referèndum si no tenim garanties que l’endemà de guanyar-lo tindrem garantits els tres pilars de tota nació independent: el control del territori, els avals d’altres estats, i sobretot, els préstecs exteriors necessaris per a què el nou estat pugui posar-se en marxa. Ens comparem sovint amb Eslovènia, que va aconseguir la independència del seu “nou estat” gràcies a guanyar un referèndum, però oblidem que va ser fet amb alta participació (92,3%) i amb uns vots favorables del 95%, gràcies al fet que Eslovènia tenia una població immigrada mínima, i amb aquests resultats i tot, van haver d’afrontar una guerra que, gràcies a tenir el control del territori, tenir hisenda pròpia i a la pressió dels seus aliats internacionals, van poder guanyar en deu dies.

Fixeu-vos doncs que els catalans ens compliquem la vida com qui mes. Ho volem tot, democràticament, pacíficament i alegrement. I un circ de tres pistes! I tot això enviant diputats i senadors a la capital colonial, cosa que afirmem que serveix per a defensar els nostres interessos, però on mai serem majoria per a aconseguir res, tot oblidant que aquest fet és el que a ulls del món justifica que no som una colònia. Nosaltres legitimem així obrant, tota llei que es faci contra nosaltres mateixos, democràticament.

Els dos grans partits catalans i les associacions que venen samarretes de colors, ens diuen que faran un procés independentista, i que (tornant al circ de tres pistes) el faran en divuit mesos, quan tots sabem que la més petita llei que fem per a avançar serà immediatament i “democràticament” impugnada i anul·lada. Com ens agrada complicar-nos la vida. Cap país ocupat ha intentat recuperar la llibertat inventant res de nou, sinó exigint el respecte a les seves lleis i costums. La lluita de les nacions ocupades arreu del món sempre s’han basat en això, des dels Sioux fins als Polinesis, tots han exigit que es respectessin les seves Lleis i els seus Usatges.

Catalunya és una de les nacions-estat més antigues d’Europa, amb exèrcit, hisenda, Parlament, Govern i Constitucions fins a 1714, i si hi ha algun camí que internacionalment s’entén perfectament és justament aquest, RECUPERAR les antigues lleis. Parlo sovint amb europeus de diferents nacionalitats, quan els explico els números de les manifestacions, ells sempre em responen preguntant-me pel total del cens. És un tema numèric, és un referèndum. Quan els parlo que teníem CONSTITUCIONS de 1283 a 1714 obren els ulls i em diuen “així vosaltres éreu un estat, així és normal que el vulgueu recuperar”.

Les Constitucions Catalanes eren, i per tant son, inderogables unilateralment, i els que tant s’omplen la boca amb el “estado de derecho” i el “imperio de la ley” haurien de tenir-ho en compte. Felip V va ser inconstitucional, i Franco, i tots els d’ara també.

Per tant, si volem tenir èxit i no enredar la gent, única via és la de recuperar les Constitucions Catalanes (compilació de 1702 + noves de 1705). I això segons un dels pares de la Constitución, en Herrero de Miñon, és legalment Constitucional, doncs segons ell la Disposició Addicional primera de la CE garanteix els Drets Històrics i això inclou Catalunya, i el topall competencial, segons ell, són justament els Drets Històrics de cada comunitat.

El Parlament pot fer la Devolució de les Constitucions Catalanes, restituint així la dignitat sobirana. Posteriorment fer les lleis d’esmena que les actualitzin, i publicar-ne un resum abreujat per a què la gent les conegui, i finalment assumint totes les atribucions d’un Estat.

Jo no en soc partidari, però si voleu fer un referèndum, fem-lo, però definint clarament les atribucions que defineixen ’una autonomia, una federació, una confederació o un estat independent, ja que aquestes definicions cadascú les enten com vol. I fem-ho en un referèndum amb diverses preguntes concretes o diferents referèndums per a poder tenir un ampli debat públic de cadascuna, com a molt una desena, demanant a l’electorat quines atribucions volem cedir temporalment a l’Estat Espanyol: representació internacional?, cap d’estat?, defensa?, hisenda?, seguretat social?, capacitat legislativa?, etc i que la gent voti un per un cada concepte, i que el resultat ens digui quin tipus d’estat ha triat la gent que volem ser. El resultat no seria aixì a cara o creu, ni a tot o res, sinó que representaria un resultat vectorial de TOTA la gent. I amb aquest resultat fem un Estatut invers on nosaltres els diem a ells quines competències els cedim i per quant de temps. Un estatut de deu línies, similar al que té Navarra.  Fins aquí no hem fet res il·legal, i si el resultat és la independència total, Espanya i el mon ho hauria de respectar.

Fins a aquest moment no es pot fer cap acte il·legal, o tot se’n va a fer punyetes. No podem perdre el temps fent el tonto amb fotos, xiulades o banderes. Cada petita tocada de pebrots que els fem serà resposta amb noves lleis per a collar-nos mes. Com més tibem més ens ofeguem. O no ho hem après encara això?.

Perque en el fons tenim un problema que és més gran que ser independents o no, i aquest és el de la mentalitat de les lleis. Fer noves Constitucions amb participació popular és quelcom que no ha fet ningú (més circ de tres pistes!). Fer-ho així sense canviar de mentalitat legal ens portaria a una Constitució llarguíssima i infumable com va ser el cas de l’últim estatut. Recuperar les Constitucions Catalanes en canvi afavoriria el canvi de mentalitat de la gent. El “Imperio de la ley” hi ha qui l’entèn en el fet que una assemblea fa lleis de manera absolutista. La manera catalana, igual com l’anglesa, es basa en els “Customs”, els Usatges, el que fa la gent. Sempre els costums i el que vol la gent prevalen sobre les lleis dels polítics i les seves mentalitats inquisitorials i prohibitòries.

Si en el futur, després del temps estipulat per la cessió temporal d’algunes de les atribucions d’estat a Espanya, tenim el control del territori, el control de la hisenda, i el suport internacional, no patiu que als que ara intentem convèncer amb alegres manifestacions no patiran per saber de quin estat cobraran la pensió o de si navegarem per l’espai infinit, perquè aleshores ja tindran clar que no posen res seu en perill. Si no ho fem així, el xoc de trens és inevitable, i l’experiència ens ensenya que mai ningú hi guanya en cap xoc. I menys nosaltres amb la nostra dissort sempre entre el victimisme i la utopia. És preferible oferir als espanyols una solució win-win on nosaltres aconseguim tot el que vulguem i ells puguin continuar afirmant l’estupidesa que érem una autonomia d’Aragó. Que diguin el que vulguin, però siguem nosaltres mateixos i la clau de la caixa.

 

Tenim una altra opció, que és la que jo sempre he defensat, i és la d’agafar la drecera internacional. Recuperar les Constitucions Catalanes via votació al Parlament, aprovar les lleis d’esmena immediatament desprès tot desplegant la nova legalitat, i a continuació reclamar a Europa l’anulació del Tractat d’Utrecht (veritable pare del Decret de Nova Planta) i reclamar a Gran Bretanya i els Estats Units d’Amèrica com estats successors del Regne d’Anglaterra, el compliment del Tractat de Gènova de 20-06-1705 que garantia la defensa per la força de les Constitucions Catalanes del Principat. Així tota la legislació posterior a 11-09-1714 seria il·legal, i el dèficit fiscal acumulat el podríem reclamar internacionalment, així com indemnitzacions pels robatoris i danys de les guerres.

 

De cara a Europa, recuperar les Constitucions Catalanes no serveix de precedent per a altres territoris de la Unió, i aquesta és l’única preocupació que tenen a Europa envers nosaltres, que la qüestió catalana no sigui contagiosa a altres territoris.

Finalment no vull deixar de recordar-vos que les Constitucions Catalanes definien que el Principat de Catalunya va de Salses al Cinca, que els ciutadans de Balears i Pitiüses tenen nacionalitat catalana i tenen dret a tenir delegats a les Corts Catalanes, i que els valencians tenen “ius solis” i “ius sanguinis”, o sigui són ciutadans catalans per residir o per tenir avantpassats catalans, si així ho volen. Això deixaria oberta la porta a integrar-se en el nou estat si així ho volen, de la mateixa manera que no es va fer cap referèndum a la RDA per unir-se a la RFA.

En conclusió si continuem movent-nos en paràmetres de “nou estat” o “nou país” hem d’assumir la legalitat actual. Si en canvi ens moguéssim en paràmetres del vell estat constitucional, i reclaméssim la restitució del nostre Estat a la comunitat internacional, la cosa canviaria, i molt.

CAP FRED, COR CALENT, PUNY FERM, i sobretot PEUS A TERRA.

Miquel Manubens

 

Deixa-hi una resposta

*

captcha *