QUI LA VOLDRÀ, COSTAR-LI HA

Frase premonitòria que el gran rei Pere II féu servir per avisar els seus enemics que Catalunya era, és i serà per sempre una nació irreductible.

Algú va escriure: «Quan una nació no té estat i l’estat que la sotmet té la voluntat política de destruir-la, es va produint al llarg del temps una desmembració social, encara que la nació sencera senti que està sotmesa. A poc a poc, per un efecte social, es crea una dispersió de forces que la segueixen afeblint. Quan arriba aquest moment, els habitants de la nació oprimida creuen que ells són els culpables per no ser capaços d’estar units, que el seu problema com a poble és la falta d’unió en la lluita».

Si això és així, ens hauríem de preguntar ¿com és que som aquí, amb esperit de lluita i victòria, després de 298 anys de dominació espanyola? La resposta, encara que pugui semblar complexa, és senzilla:

Som aquí perquè la nació catalana des dels seus inicis es forjà amb homes de la talla de Pere el Gran i de Roger de Llúria, homes que foren capaços de crear tan profundes arrels de llibertat, de raó de ser, de catalanitat que ningú fins ara ha aconseguit arrencar.

I quan en alguns moments de la nostra història Catalunya semblava que estava esgotada, aquestes arrels, com molt bé deia Francesc Pujols: «rebroten sempre i sobreviuen als seus il·lusos enterradors». Uns cops amb armes de guerra, altres amb les armes del treball i altres amb les armes de la intel·ligència artística.

Som aquí perquè els catalans, amb el més profund sentit de la llibertat, hem sabut sempre governar-nos amb les millors lleis que en cada època vàrem crear i aportar a Europa.

I aquest rei al qual avui honorem va poder institucionalitzar l’existència de les Corts Catalanes l’any 1283 gràcies a l’existència prèvia de la Cort Comtal, iniciada vers l’any 1000 i també gràcies a les assemblees de Pau i Treva iniciades el 1021, i que ja l’any 1192 comptava amb el braç popular. I també gràcies a l’existència dels Usatges que s’havien iniciat l’any 1170.

Les lleis que s’acordaven entre el rei, l’església, els militars i els nobles —agrupats en braços—, es denominaren Constitucions Generals de Catalunya, i agrupaven les Constitucions, els Capítols de cort i els Actes de cort.

Pere II el Gran, a l’institucionalitzar Les Corts reials de Catalunya en l’any 1283, establí que: «Si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels prelats, dels barons, dels cavallers i dels ciutadans…».

Així doncs aquest esforç de fixació Constitucional iniciat amb Pere II ens va fer arribar a l’any 1700 amb una Catalunya que disposava d’una estructura institucional d’estat, amb tots els atributs d’una entitat sobirana i de les funcions pròpies d’una comunitat política evolucionada que tenia el seu referent jurídic en les Constitucions i el seu màxim òrgan representatiu en les Corts.

Cap altra nació europea disposava d’estructures institucionals similars. Cap.

És precisament la defensa d’aquestes Constitucions catalanes i de les institucions pròpies de govern, el que explica el patriotisme català durant els segles XVII i XVIII, i la resistència aferrissada que portà a l’Onze de setembre de 1714, en contra de les visions absolutistes i centralitzadores dels nostres veïns.

I és precisament també, per l’evolució jurídica com a poble que comporten les Constitucions, els Drets i les Llibertats catalanes, per les quals mai no ens podrem entendre amb Espanya, país que sempre menysprea allò que ignora.

Per tot plegat, el poble català no pararà de lluitar fins que recuperi la llibertat, fins que recuperi la independència, fins que aconsegueixi la Devolució de les Constitucions catalanes.

  1. ramontorramilansroca Respon

    He estat temps defensant gairabé el mateix i sense saber-ho.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *