Els templers catalans estan molt vius

El llegat dels monjos guerrers és el més ben conservat d’Europa

templ

El 22 de març del 1312 el papa Climent V va decidir anihilar l’orde del Temple. Va promulgar la butlla Vox in excelso i va suspendre l’orde religiós i militar, fundat el 1119 a Jerusalem, per protegir els pelegrins que anaven a Terra Santa. Dos anys després, a França, l’últim mestre templer, Jacques de Molay (1240-1314), va ser cremat a la foguera, acusat d’heretgia. La màquina inquisitorial, liderada pel rei francès Felip IV, havia arrencat confessions de tot tipus als monjos guerrers. Els templers de la Corona catalano-aragonesa van ser els últims a caure. A diferència dels seus germans francesos i castellans van resistir un any i mig als seus castells, no van arribar a confessar mai, i van poder negociar millor el seu final. Van rebre suculentes pensions.

Aquest any se celebren 700 anys de la seva desaparició i, amb aquest motiu, l’editorial Rafael Dalmau ha publicat Els templers, guerrers de Deú. Entre Orient i Occident, de Joan Fuguet i Carme Plaza. A diferència de la resta d’Europa i de Castella, a Catalunya la documentació relativa als templers no s’ha perdut. L’Arxiu de la Corona d’Aragó conserva bona part de la història d’aquests monjos obsedits a continuar lluitant després de la caiguda d’Acre i el final de les croades. “És el lloc que conserva més documentació de tot Europa: per exemple, el 80% de les cartes que va escriure l’últim mestre templer, Jacques de Molay, són a l’arxiu de la Corona”, explica Carme Plaza. El seu llibre s’alimenta d’aquests arxius. Ni tòpics ni bestieses: els templers no eren tan ascetes i van emprendre negocis lucratius. La seva herència encara és visible.

Els últims a caure

Els templers van resistir un any i mig el setge de Jaume II

L’1 de desembre del 1307 Jaume II va signar l’ordre d’arrest dels templers. Alertats, els templers es van concentrar al sud de l’Aragó i a les Terres de l’Ebre, a Montsó i Xalamera. Les condicions dins les fortaleses eren cada vegada més terribles, però els templers no es rendien. El mes de maig els soldats de Jaume II van bombardejar Miravet durant deu dies. Finalment, la fortalesa de les Terres de l’Ebre va caure el dia 7 de desembre del 1308. Montsó i Xalamera van acabar capitulant el juny del 1309.

Havien resistit un any i mig: “Militarment els templers eren superiors als soldats del rei, durant el setge van utilitzar màquines de guerra que ells mateixos fabricaven, hem descobert que el comanador d’Ascó, Berenguer de Sant Marçal, va construir una carabuca , un tipus de trabuquet, molt lleuger i manejable per disparar dards incendiaris. És, per ara, l’única cita d’aquest giny a les fonts occidentals”, explica Fuguet. Els templers havien plantat cara i van rebre pensions suculentes. Van poder negociar millor que els templers de França i Castella. “A més, eren amics dels reis i ho van continuar sent”, afegeix Plaza.

El mite de la pobresa

L’inventari dels seus béns demostra que no eren tan austers

“La lectura i interpretació dels inventaris dels béns del Temple ens acosta més a la seva vida quotidiana que les mateixes prescripcions de la Regla”, destaca Fuguet. La documentació que els dos autors han trobat a l’arxiu de la Corona catalanoaragonesa demostra que la vida dels monjos guerrers ni era tan austera ni seguien amb severitat la seva Regla. “Tenien molta riquesa agropecuària, moltes terres per explotar, esclaus, palaus amb grans sales, escuts i creus amb pedres precioses, vaixelles de plata…”, explica Plaza. Quan va desaparèixer l’orde, Jaume II va batallar perquè els seus béns no passessin tots a l’orde de l’Hospital. El monarca es va quedar alguns béns, però el superava amb escreix el rei de Castella: “Per això molta part de la documentació dels templers castellans ha desaparegut, al monarca no li interessava que se sabés”, detalla Fuguet.

Especuladors urbanístics

El seu testimoni encara és visible a bona part del territori

“Les seves realitzacions arquitectòniques són a l’avançada de les construccions militars a Orient i Occident”, destaca Joan Fuguet. “Van ser també bons banquers i bons especuladors urbanístics”, afegeix. Els templers tenien extensos territoris i llogaven immobles a la població. “Avui, al barri de Sant Mateu de Perpinyà encara es conserva el parc urbanístic, amb retícules perfectes, que van construir els templers”, explica Plaza. A Catalunya també es conserven moltes fortaleses templeres: Miravet (Ribera d’Ebre), el castell de Gardeny (Lleida), el castell de la Suda (Tortosa), la fortalesa de Xivert (Baix Maestrat), el castell de Montsó (Osca), la fortalesa de Puig-reig (Berguedà), Peníscola… No existeix, però, una arquitectura pròpiament templera: “L’orde absorbeix l’estil arquitectònic del país, en el cas de Catalunya és el gòtic, la innovació més important és que barregen elements religiosos amb elements militars i també aporten l’estil d’Orient”, explica Fuguet.

El destí dels templers

Les altres guerres dels monjos amb esperit militar

Alguns templers van continuar lluitant a Orient en la guerra contra els moros amb Pere de Castella. D’altres van participar en combats contra els cristians i alguns es van dedicar a la pirateria. N’hi ha que van oblidar els vots de pobresa i castedat, com fra Berenguer de Bellvís, a qui els veïns van denunciar perquè vivia obertament amb una concubina a Gardeny.

 

La fascinació

Els falsos mites del final tràgic dels templers

“La dissort i la fi del Temple, una de les institucions més poderoses de l’Europa cristiana a la Baixa Edat Mitjana, va causar un gran impacte”, explica Fuguet. Un final tràgic que ha alimentat falsos mites, conspiracions surrealistes i codis esotèrics. El novel·lista escocès Walter Scott va ser el primer a introduir els templers en l’univers literari amb Ivanhoe o el Talismà . Els templers de les seves novel·les són malvats i sinistres. Un altre mite: l’atribució al Temple de capelles de planta circular. Les esglésies templeres no difereixen en res de les altres del seu temps. Els templers tampoc van descobrir Amèrica ni van construir catedrals.

Tampoc tenen res a veure amb la maçoneria, que neix molt més endavant, al segle XVIII. Ni amb els corrents neotempleristes actuals que s’erigeixen en hereus dels secrets i misteris del Temple que Jacques de Molay va transmetre, suposadament, al seu nebot.

www.ara.cat
SÍLVIA MARIMON

27/08/2012 

Deixa-hi una resposta

*

captcha *