7-11-1659 El Tractat dels Pirineus

ANIVERSARI

DEL TRACTAT DELS PIRINEUS DE 1659

Fa tres-cents-cinquanta-sis anys que Catalunya va ser escapçada. Fa tres-cents-cinquanta-sis anys que ens van amputar una part sense el nostre consentiment i la ferida encara sagna, el temps no la cura i seguim sentint aquesta part nostra, perquè sense ella aquest cos és incomplet.

Dos reis es van reunir en una illa del riu Bidasoa, volien acabar una guerra que es seguia lluitant en terres catalanes, una guerra que era conseqüència i part d’una guerra més gran i que implicava a tota Europa i que ja havien acabat amb la Pau de Westfàlia. Quedava el serrell català i calia solucionar-lo. Catalunya era un problema per el rei de Castella, no podia fer el que volia amb ella, ni ell ni l’estat castellà. Perquè Catalunya era sobirana i el rei no hi manava, tan sols hi legislava, i no tot sol, sempre en Corts. Ni tan sols hi governava, ho feia la Generalitat. Catalunya era un problema, i amb una lògica tan simple com estúpida va pensar que si Catalunya fos més petita, el problema seria més petit. L’altre rei, el Francès, sempre havia cobejat els comtats del nord del Principat de Catalunya, ell i els seus antecessors, però havien signat un tractat amb nosaltres per el qual es comprometien a no intentar mai annexionar aquells territoris. Així doncs tenim dos reis, l’un que no pot reclamar aquells territoris, perquè un tractat internacional, una llei signada pel regne de França li impedia, i un altre que no podia disposar d’aquelles terres perquè no eren seves, eren de Catalunya, eren dels Catalans. Creieu que van respectar les lleis que els obligaven? És evident que no ho van fer, varen passar per sobre de les lleis i dels tractats per fer la seva voluntat per la força, violant tot el violable i quedant ells tant cofois.

El món acabava de canviar en aquella recent Pau de Westfàlia (i el seu afegitó dels Pirineus). Es configuren els equilibris de poder que ens han portat a la situació que tenim avui en dia. Va néixer el que avui coneixem com a legislació internacional entre estats. Uns Estats-Nació que comencen a configurar-se i a dominar la escena internacional. Uns Estats- Nació que durant més de tres-cents anys han dessagnat Europa i el món sencer amb les seves lluites de poder, amb els seus repartiments de terres i interessos per tot el món. Els seus tentacles colonials han configurat aquest escenari internacional i l’han regat amb sang per poder emplenar-se les mans de riquesses.

Per aquests Estats-Nació Catalunya era un problema, i no pas un de petit. Aquesta Nació-Estat, orgullosa i sobirana, on en govern residia en la nació i no en el sobirà, era una amenaça per els seus equilibris, per a totes les cases regnants d’aquests estats monolítics basats en el poder d’uns pocs i en el sotmetiment de tots els altres.

El primer tractat internacional d’aquest món en el que estem immersos, d’aquest nou règim, escapça Catalunya. I no us penseu que la cosa va quedar aquí, el següent gran tractat d’aquest nou món governat per interessos i ambicions dels estats és el d’Utrecht. No cal que us recordi que amb aquest tractat Catalunya desapareix, abandonada per tots aquells que li havien jurat ajut. Missió acomplerta, l’amenaça d’aquesta Nació-Estat havia estat neutralitzada, ara ja podien seguir construint aquesta comunitat internacional i van continuar lluitant i dessagnant les seves poblacions en guerres i més guerres. Fins arribar a la meitat del segle passat on ja la van fer massa grossa i es van espantar. Van començar a bastir unes institucions que s’encarregarien de dirimir els conflictes amb lleis internacionals, amb tractats bilaterals i multilaterals, aquells mateixos tractats que neixen sobre la destrucció de Catalunya.

Uns tractats que no són més que pactes de no agressió, repartiment d’interessos i per evitar noves guerres que ja no serien capaços de controlar, o al menys apartar-les cap a llocs on no els afectin de ple.

No saben fer les paus, a Catalunya d’un tracte per acabar un conflicte en diem fer les paus. I no es tracta de construir un equilibri de no agressió, fràgil com tots els equilibris. Es tracta de construir la Pau, es tracta d’entendre que la única manera de garantir l’èxit i manteniment de l’acord és que aquest acord busqui el bé comú i no el benefici ponderat per les parts. Només el convenciment que aquest bé comú es la manera d’obtenir tots el màxim benefici, i el compromís de mantenir els acords pot mantenir les paus, és l’única manera d’assolir el progres d’una societat que és la de tots.

Aquesta era la manera de governar-se d’aquella Nació-Estat que fou aixafada, de Catalunya.

Ara és el moment d’encarar el futur com a catalans, de recuperar el que érem i la manera de fer que teníem. Ara és el moment de Catalunya, i per això reclamem al nostre Parlament que faci la Devolució de les Constitucions de Catalunya a la Nació Catalana. Tornem a fer les coses com sabem fer-les, tornem a ser catalans, trenquem d’una vegada les cadenes que ens condemnen, tornem a tenir una Pàtria, tornem a ser una Nació sobirana.

Visca Catalunya!

 

TEXT: Salvador Bonada

Deixa-hi una resposta

*

captcha *