Aniversari de les Vespres Sicilianes. Inici de l’Imperi Català.

 

PereII

31 de març,

Aniversari de les Vespres Sicilianes.

Inici de l’Imperi Català.

 

«Qui la voldrà costar-li ha»

Frase premonitòria que el gran rei Pere II féu servir per avisar els seus enemics que Catalunya era, és i serà per sempre una nació irreductible.

Algú va escriure: «Quan una nació no té estat i l’estat que la sotmet té la voluntat política de destruir-la, es va produint al llarg del temps una desmembració social, encara que la nació sencera senti que està sotmesa. A poc a poc, per un efecte social, es crea una dispersió de forces que la segueixen afeblint. Quan arriba aquest moment, els habitants de la nació oprimida creuen que ells són els culpables per no ser capaços d’estar units, que el seu problema com a poble és la falta d’unió en la lluita».

Si això és així, ens hauríem de preguntar ¿com és que som aquí, amb esperit de lluita i victòria, després de 298 anys de dominació espanyola? La resposta, encara que pugui semblar complexa, és senzilla:

Som aquí perquè la nació catalana des dels seus inicis es forjà amb homes de la talla de Pere el Gran i de Roger de Llúria, homes que foren capaços de crear tan profundes arrels de llibertat, de raó de ser, de catalanitat que ningú fins ara ha aconseguit arrencar.

I quan en alguns moments de la nostra història Catalunya semblava que estava esgotada, aquestes arrels, com molt bé deia Francesc Pujols: «rebroten sempre i sobreviuen als seus il·lusos enterradors». Uns cops amb armes de guerra, altres amb les armes del treball i altres amb les armes de la intel·ligència artística.

Som aquí perquè els catalans, amb el més profund sentit de la llibertat, hem sabut sempre governar-nos amb les millors lleis que en cada època vàrem crear i aportar a Europa.

I aquest rei al qual avui honorem va poder institucionalitzar l’existència de les Corts Catalanes l’any 1283 gràcies a l’existència prèvia de la Cort Comtal, iniciada vers l’any 1000 i també gràcies a les assemblees de Pau i Treva iniciades el 1021, i que ja l’any 1192 comptava amb el braç popular. I també gràcies a l’existència dels Usatges que s’havien iniciat l’any 1170.

Les lleis que s’acordaven entre el rei, l’església, els militars i els nobles —agrupats en braços—, es denominaren Constitucions Generals de Catalunya, i agrupaven les Constitucions, els Capítols de cort i els Actes de cort.

Pere II el Gran, a l’institucionalitzar Les Corts reials de Catalunya en l’any 1283, establí que: «Si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels prelats, dels barons, dels cavallers i dels ciutadans…».

Així doncs aquest esforç de fixació Constitucional iniciat amb Pere II ens va fer arribar a l’any 1700 amb una Catalunya que disposava d’una estructura institucional d’estat, amb tots els atributs d’una entitat sobirana i de les funcions pròpies d’una comunitat política evolucionada que tenia el seu referent jurídic en les Constitucions i el seu màxim òrgan representatiu en les Corts.

Cap altra nació europea disposava d’estructures institucionals similars. Cap.

És precisament la defensa d’aquestes Constitucions catalanes i de les institucions pròpies de govern, el que explica el patriotisme català durant els segles XVII i XVIII, i la resistència aferrissada que portà a l’Onze de setembre de 1714, en contra de les visions absolutistes i centralitzadores dels nostres veïns.

I és precisament també, per l’evolució jurídica com a poble que comporten les Constitucions, els Drets i les Llibertats catalanes, per les quals mai no ens podrem entendre amb Espanya, país que sempre menysprea allò que ignora.

Per tot plegat, el poble català no pararà de lluitar fins que recuperi la llibertat, fins que recuperi la independència, fins que aconsegueixi la Devolució de les Constitucions catalanes.

Companyes i companys:

Visca Catalunya lliure!

=====================================================================

 

Pere II el Gran (1240-1285) fou sobirà de la Corona Catalana, amb els títols de comte de Barcelona, rei d’Aragó i rei de València i després de la conquesta de l’illa, rei de Sicília. Començà a regnar a l’edat de 36 anys i regnà durant 9 anys, fins a la seva mort el 1285. Continuà amb gran encert la tasca d’expansió catalana iniciada pel seu pare, Jaume I el Conqueridor, i és l’iniciador de l’Imperi Català Mediterrani.

Abans de ser rei, com a Heres Cataloniae, reconquerí el regne Múrcia, que el seu pare Jaume I, en compliment del Tractat d’Almizra, cedí als castellans. També sufocà diverses rebel.lions de nobles aragonesos i de mudèjars.

Ja com a rei, inicià l’expansió de l’Imperi Català pel Mediterrani, amb la conquesta de Sicília. El detonant d’aquesta conquesta foren les Vespres Sicilianes , un aixecament popular a Sicília, que es produí el 30 de març de 1282, i on els sicilians oferiren a Pere II el Gran la corona de Sicília. Sicília havia estat presa per Carles d’Anjou, germà del rei de França, el 1266. Carles d’Anjou havia envaït Sicília, havia derrotat i matat el seu rei Manfred I, i havia estat coronat rei a Roma. Havia comptat amb el beneplàcit i suport del papa Climent IV, que tenia gran influència a l’illa, i que veia amb molta reticència el casament de la filla de Manfred I, Constança de Sicília, amb Pere II, ocorregut l’any 1262, i que enllaçava la dinastia de Sicília amb el Casal de Barcelona.

Constança de Sicília, legítima hereva de Sicília i el seu espòs, Pere II, iniciaren un seguit d’aliances comercials i matrimonials a nivell europeu per tal de poder recuperar el regne. Van fructificar amb Jaume II de Mallorca, amb Castella, Portugal i Anglaterra. Per contra, amb França les converses no foren bones, i l’elecció del Papa profrancès Martí IV el 1280 va dificultar la resolució del conflicte. El 1282, després de la revolta de les Vespres Sicilianes, Pere II emprengué la conquesta de Sicília als francesos.  La força expedicionària catalana estava formada per l’exèrcit de terra,  almogàvers, ballesters i llancers, i per la flota catalana, comandada per l’almirall Roger de Llúria. La flota catalana arribà al nord d’Àfrica, i des d’allà entrà a Palerm. Aconseguí conquerir Sicília i les tropes angevines s’hagueren de retirar a Nàpols. De resultes d’aquest aixecament, es produí la divisió del Regne de Sicília el 1282 en el regne de Sicília peninsular o regne de Nàpols, que quedà sota domini angeví, i el regne de Sicília insular, sota domini català.

Aquests fets però, van propiciar l’excomunió de Pere II per part del Papa Martí IV, i la despossessió de tots els seus regnes el 1283, adjudicant-los al rei de França. Aquest, amb el suport del papa i de Jaume II de Mallorca, germà del rei que el traí, inicià una croada contra els catalans. Som l’únic poble cristià contra el qual s’han declarat croades.

Pere II, sol davant l’amenaça de la invasió, ordenà el retorn de l’almirall Roger de Llúria, que es trobava encara a Sicília, i organitzà la defensa de Catalunya per terra evitant la batalla a camp obert.  Les victòries per terra, a la batalla del Coll de Panissars, i per mar, a la batalla naval de les Formigues, obligaren els francesos a retirar-se.

Pere II el Gran morí el 1285 i està enterrat al Monestir de Santes Creus. Als seus peus, jeu l’almirall Roger de Llúria, tal com ell mateix havia demanat.
Roser Cabanas

 

======================================================================

Roger de Llúria, l’almirall iniciador de l’imperi mediterrani català

Arran de les Vespres Sicilianes, el Papa Martí IV excomunicà el rei Pere II i atorgà les seves terres al rei cristià que les reclamés. Foren adjudicades a Carles I de Valois, fill del rei de França, Felip III. En la seva crònica Bernat Desclot apunta que el rei digué: Poc  ha en la terra de Catalunya aquell qui l’ha donada a l’altre, e menys aquell qui l’ha presa; car mon linatge l’ha conqués ab espasa. Per que sabreu tuyts que qui la volrà costar li ha.

A partir d’aquí comença la que fou la segona croada contra els catalans.

A finals de l’hivern de 1285 un exèrcit de prop de 200.000 homes, comandat pel mateix rei de França Felip III, es concentrà a Narbona per envair Catalunya. El germà de Pere II, Jaume II de Mallorca, facilità el pas als croats pel seu regne del Rosselló, mentre Sanç IV de Castella es distancià del conflicte, i el Regne d’Aragó no va moure ni un dit per defensar-lo.

Pere II restà sol davant l’amenaça i féu una crida convocant els catalans a la lluita. Es va preparar la línia de defensa als Pirineus, barrant el pas als croats al coll de Panissars. La següent posició de defensa seria Girona, i s’aniria reculant fins a Barcelona.

A més, a fi de tallar el subministrament dels croats, que s’abastien per via marítima, Pere féu aparellar un petit estol de galeres i ordenà venir Roger de Llúria, que es trobava encara a Sicília.

Els francesos entraren pel Rosselló, però malgrat que el seu rei Jaume II de Mallorca s’havia alineat amb els croats, la població es resistí durant un temps a la invasió, fins que els francesos cremaren la catedral d’Elna amb la població que s’hi havia refugiat dins. Els catalans apostats a Panissars impediren l’entrada dels croats durant un mes, però aquests passaren per un altre coll i Pere II ordenà la retirada. Els invasors assetjaren Girona i ocuparen Figueres, Roses, Sant Feliu de Guíxols i Blanes. Finalment, després de dos mesos de setge, Girona es va rendir i els francesos l’ocuparen.

Al juliol, el petit estol català d’onze galeres atacà 24 galeres franceses davant de Sant Feliu de Guíxols capturant-ne set. El 27 d’agost l’estol de Roger de Llúria, que ja havia arribat de Sicília, derrotà la flota francesa a la batalla naval de les Formigues. Capturaren 13 galeres.

L’almirall ordenà un càstig exemplar: a la platja, després de seleccionar una cinquantena de nobles francesos pels quals podia demanar rescat, féu arrencar els ulls a 240 mariners deixant-ne un de borni que els guiés, i els va enviar al rei francès. Als 300 ferits els va fer lligar en una corda i ordenà que una galera els arrossegués mar endins fins a ofegar-los.

Llavors la pesta s’estengué entre els francesos que encerclats, desproveïts i malalts, hagueren de retirar-se. Els catalans accediren a deixar-los pas per Agullana, però alguns soldats intentaren creuar pel Coll de Panissars, on els defensors no coneixien l’ordre de deixar pas franc i els francesos foren aniquilats a la batalla del Coll de Panissars.

A Roger de Llúria devem la frase: «Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d’Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d’Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d’Arago e de Cecilia. »

Tal com manifestà en la seva darrera voluntat, Roger de Llúria fou enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus i la seva tomba està coberta per una senzilla llosa funerària situada als peus del sepulcre del seu senyor i amic personal, el rei en Pere II el Gran. El text de la llosa funerària resa:

« ASI:IAU:LO:NOBLE:EN:R / DE:LURIA:ALMIRALL:GENE / RAL:DLS:REGNES:DARAGO / ED:CICILIA:P:LO:SENOR:REI / DARAGO:E:PASSA:DESTA / VIDA:EN:LAYN:DE:LA:EN / CARNACIO:DE:NOSTRE:SE / NOR:IHU:CRIST:MIL:T:CCC / T:IIII:XUI:KALENDES / DE:FEBRER.

====================================================================

EL DESAFIAMENT DE BORDEUS ENTRE PERE II I EL REI DE FRANÇA

Amb freqüència es confonen novel·les o pel·lícules amb fets històrics. Potser el duel medieval més conegut pel públic, gràcies al cinema, és el del personatge de Guifré d’Ivanhoe, que procedeix de la novel·la de Walter Scott “Ivahoe, a romance” escrita el 1819.

En la història real segurament el duel més important va ser el desafiament de Bordeus, llançat per Carles d’Anjou, qui havia estat rei de Sicília abans de les Vespres Sicilianes, contra el rei Pere II. Segons aquest desafiament s’havia de celebrar un torneig entre cavallers del Regne de França i cavallers de Pere II en el qual es jugarien els seus regnes, i s’hauria d’haver celebrat l’1 de juny de 1283.

Sorprèn que quan els productors de cinema catalans s’arrisquen a fer i pretendre enviar als Oscars americans una pel.lícula catalana, aquesta sigui de misèria i de com els catalans es maten entre ells, i l’ordre l’ha d’acabar imposant un alcalde feixista i la guàrdia civil. El dia que la nació es desfaci dels seus complexos, els cineastes catalans podran trobar, en la pròpia història, magnífiques fonts per a confeccionar guions de pel·lícules més positius:

En el llibre Sumari d’Espanya de Berenguer de Puigpardines, escrit en temps d’Alfons el Magnànim, podem llegir la següent anècdota real:

E estant lo rey Carles en la Gratula, dóna comiat a les sues galeres, les quals eren pus de 70. E lo rei En Pere féu muntar lo noble en Pere de Queralt per capità a 22 gualeres. E feren veles les 22 galeres del rey d’Aragó. E feren fogir la una part de les gualeres.

E restaren-ne 45 del rey Carles. E En Pere de Queralt comanàs a Déu e envestí-les. E fonch tan gran la batalla que durà tot un jorn. E a Dèus plagué, les 22 gualeres del rey En Pere venceren les del rey Carles, que eren 45. E aportarenles a Mecina on lo rey En Pere era. E vehent la gran victòria que havia haguda, feren-ne gracies a Déu, e la ciutat de Mecina feu grans profesons, e reberen ab gran alegria En Pere de Queralt, lo qual en pochs dies era tornat ab tanta honor.

E lo rey Carles, enugat, com a desesperat, envià dos missatgers al rey En Pere, reptant-lo perquè era entrat en Cecília, la qual no era sua, posantli molts crims e reptant-lo de mal cas. E lo rey En Pere tornà-li resposta tal com merexia, dient-li com ell era lo qui habia comès malvesat en matar lo rey Manfré, son sobre, e en occupar-se lo regne de Cecília, qui no era seu ni li pertanyia, dient-li que si ho volia determinar per batalla, que fóra content combatre-lo-y. E d’aquí acordaren que a cascú dels dits reys aportassen cent cavallés ab si, e cent per cent se combatessen.

Veritat és que lo rey En Pere mostrava voluntat que cos per cos o determenassen, però lo rey Carles volgué los cent per cent. E lo jutge fou elegit per ells lo rey de Anglaterra, lo qual los asignà la plaça en Bordeu, qui era del dit rey de Anglaterra.

E aprés lo rey En Pere creà per almirall En Roger de Lòria. E féu-lo almirall general de les mars de tot sos regnes e terres. E prometé als cecilian que tantost que fos en Catalunya, los enviara la reyna, sa muler, e dos fills seus apellats En Jaume e Frederich. E fet açò, partí lo rey En Pere per Catalunya, per metre’s en orde per a la batalla.

E partit, a pochs dies se seguí la batalla que’n Roger de Lòria han al port de Malta, ab 21 gualera e dos lenys que portava per lo rey d’Aragó, ab les 22 (galeres e) dos lenys de Masella, qui eren del rey Carles. Les quales gualeres combaté, e vencé, e apresonà, lo dit En Roger de Lòria. E arribat En Roguer de Lòria amb tota la presa a Cecília, tota la terra ne féu gran festa. E com les noves vingueren al rey En Pere qui ja era en Catalunya, féu-ne moltes gràcies a Déu, e féu-ne fer grans alegries en Barcelona.

E de aquí envià missatges al rey Carles, qui era en França, dient-li que ell era vengut en Catalunya per donar fi e conclusió a la batallai i com havia de venir a fi. E no podent-se’n avenir, elegiren cumplir aquella pr mà de 40 cavallés de cascuna part, segons los dits 80 cavallés determenarien. E axí, lo rey Carles elegí 40 cavallés vassalls seus. E lo rey En Pere altres 40 cavallés, vassalls seus. E foren los de la part del rey En Pere los següents: En Rui Sànchez de Luna, En Eximèn d’Urea, En Pere de Queralt, En Arnau Roger, En Jaume Pere, En Lop Fernandez de Luna, En Ponç de Ribelles, En Sanç d’Antilló, En Pere Arnau de Botonach, e l’almirall de Lantí, En Guillem Ramon de Muncada, En Ramon de Pinós, En Guerau de Cervelló, En Pere de Cervià, En Roger d’Enveig, En Guillem Arnau de Bellera, En Uguet de Mataplana, En Pere Alamany, En Berenguer Roger d’Arill, En Gisbert d’Angresola, En Guillem de Montescot, En Arnau de Comenge, En Guillem Ramon de Palau, En Dalmau Alamany de Gardí, En Berenguer de Senta Eugènia, En Pere Ponç de Fortià, En Bernat Puigpardines, En Guillem Joan de Vilademany, En Francesc Giner de Montesquiu, En Pere de Sentmenat, En Ramon Torrelles, En Joan de Gurrea, Pedro Danbun, Pedro Lòpiz de Pomar, Felip Sànchez de Orries, Gracian López de Seso, Eximèn Pérez d’Exea, Ferrando Díez e Garcia de Castre, en Pedro de Linyan.

E aquests 40 cavallés de cascuna part ordenaren la batalla en la forma següent, ço és, que los dits reys se combatessen cos per cos e que dita batalla se fes en preséncia del rey Aduart, rey de Anglaterra en la ciutat de Bordeu, e que l dit rey los aseguràs allí la plaça, e que dita batalla fos el primer dia del mes de juny primer vinent, e lo quin falis, fos tengut per fals e trencador de sagrament, e que per null temps no portás senyera, ne cavalcàs ab companyó, e que portàs cascú sinó cent cavallers, e cell qui ab més vingués, que fos trencador de jurament, e que l dit rey d’Anglaterra aseguràs lo camp perquè negú dels sobredits reys no pogués enugar l’altre, en forma que cascú se’n pogués tornar en son regne segurament. E acó juraren los dits reys, ço és, lo rey Carles en poder dels 40 cavallers del rey Pere, e lo rey En Pere en poder dels 40 cavallés del rey Carles.  

E per quant havia offert als cecilians enviar la reyna e infants, ben acompanyada, per a Cecilia. Emperò fèu aturar lo primogènit fill magor, Alfons, en Catalunya.

E arribada la reyna e los infants en Cecilia. Forenlos fetes grans festes e grans dons per los cecilians.

E en aquest temps, lo rey En Pere estava en Barcelona esperant lo temps que devia partir per a la batalla. E un jorn arribà-li lo senescal del rey d’Anglaterra, tramès per lo dit rey d’Anglaterra, per avisar-lo que no vingués a la batalla, dient-li com lo rey de França e lo rey Carles venien ab dotze milia hòmens de cavall. E com lo rey En Pere hac sabut açó, fonch-me molt enugat, e dix que si sabia morir, ell hiria al camp per salvar lo sagrament que fet havia. E fetes gràcies al senescal de l’avís que portat li havia. E mes-se a punt secretament com a escuder de un mercader qui s’apellava En Martí de la Caldera, aragonès, lo qual acostumava de portar a vendre cavalls en França. E aportaven quatre cavalls molt singulars e com qui.ls anava a vendre. E com fo prop de Bordeu, tramès per lo senescal del rey d’Anglaterra e véu-se ab ell. E lo senescal com lo véu estech molt congoxat per lo perill que veya corria la persona del rey En Pere, vent que sos enemichs eren molt soberchs allí.

E lo dit senescal era valent cavaller e molt afectat al rey En Pere. E axí, lo rey En Pere lo pregà lo metés secretament en Bordeu. E axí u féu.

E lo dia de la batalla, estant tothom impensat en ses cases crehent que no fos res en la batalla puix lo rey En Pere no era vngut. Lavós, lo rey En Pere armà’s gentilment, e cavalcà un cavall, e entrà en la plaça on havia ésser la batalla, e corregué tres cósos ab lo cavall, e fèu-se’n levar carta pública e testimonial com ell era comparegut el dia asignat de la batalla e entrat en lo camp per salvar son sagrament. E de aquí tirà la volta de Anglaterra, e passà en Bizcaya, e d’equí passà per Castella e tirà en Catalunya.

E aquesta volta féu per salvar-se, per ço com havien sentiment tots los passos eren presos. E com lo rey Carles e lo rey de França saberen que.l rey En Pere era estat en Bordeu, e que era entrat en lo camp e havia fet aquells actes, donaren-se a diables e enviaren correus per tots los pasos, avisant que empresonassen lo rey En Pere o lo matassen. E enviaren gent d’armes pels camins, escorcolant. E jamés lo trobaren perquè ell n’havia més sabut que ells. 

IMATGE : http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/14/Pedro_III_el_Grande_en_el_collado_de_las_Panizas.jpg

=====================================================================

VIDEO ACTE  2012: http://youtu.be/GisGCZ0J-Lk

FOTOGRAFIES 2012: