PAÍS DE NYAPS I MATUSSERS

MIQUEL MANUBENS……

Sent president del Centre d’Estudis Colombins vàrem demanar a l’Ajuntament de Barcelona que complís amb l’acord de la Comissió de govern que el març de 1936 va decidir “honorar el nom de l’historiador peruà Luis Ulloa, que unia als seus mèrits científics la circumstància de ser un fervent amant de Catalunya”, i “donar el nom de dit senyor al carrer B del planell de l’Eixample a les Corts, que no estava retolat, comprès entre els de Massaryk i Carretera de Sarrià”. El carrer en qüestió correspon, des de 1942, a l’actual carrer de la Nau Santa Maria. Veiem, doncs, que la figura era prou important en aquells moments a Barcelona com per a dedicar-li un carrer només dos mesos després de la seva mort.

Jutjant que era de dret a llei demanar a l’Ajuntament de la ciutat el compliment d’aquell acord, i considerant que l’urbanisme evoluciona, vàrem pensar que calia buscar un carrer més proper al Museu Marítim de Barcelona, seu del fons bibliogràfic i documental del Centre d’Estudis Colombins, i també al monument a Cristòfor Colom. Així, vàrem proposar a l’Ajuntament l’actual carrer del Cid. Així també matàvem dos ocells amb un sol tret.

Finalment aconsellat per la Comissió del nomenclàtor, el districte de Ciutat Vella va aprovar posar el nom de l’historiador Luis Ulloa, no a un carrer, ni a una plaça, sinó a un racó que ara anomenen placeta. Fou un ple bastant còmic on els socialistes hi votaren a favor per la seva “trajectòria  socialista” i el PP s’hi oposà pel mateix motiu. L’actual Junta vicensvivista del CEC exhibeix cofoia al seu web que el Districte ha aprovat tal mesura “tal com ho va sol·licitar el Centre d’Estudis Colombins”, manera estruçera de dir “millor no ho remenem i posem-nos la medalla del Mag Andreu”.

Aquesta manera de fer, és l’excepció o és la pràctica habitual? Doncs si us mireu el mapa o el llibre de nomenclàtor de Barcelona comprovareu que tenim carrers amb noms tan poc nostrats com: Alcalde de Mòstoles, Alvarado, Andrade, de los Arcos (de la Frontera), Arriaza, Aviadors: Franco, Duran, Ruiz de Alda, Gimenez i Iglesias, per exemple, només a la lletra A. El nomenclàtor és ple de personatges sense cap relació amb la ciutat.

També en tenim de camuflats, com per exemple Ferran (per Ferran VII) o Princesa (per una filla d’Isabel II). Un altre de camuflat era el de Príncep Jordi, que el nomenclator antic el feia del Casal de Barcelona, i que ara ja es corregit que es refereix a en Jordi de Darmstadt. Dels vint-i-dos comtes del Casal de Barcelona, només donen el seu nom a algun carrer cinc d’ells, mentre que dels altres reis n’hi ha més del doble.

I per altra part, podeu trobar noms de carrers que als plànols no sabreu en honor de qui estan nomenats, sent aquesta la pràctica habitual en tota  figura catalana. Trobareu Llull, en comptes de Ramon Llull, Pallars en comptes d’Hug de Pallars, Pujades en comptes de Jeroni Pujades, Margarit, Tamarit, etc , i el conegut cas del carrer Poeta Manuel Cabanyes que en realitat era dedicat al militar català Francesc Cabanyes, i que malgrat la gent del nomenclàtor s’adonen i informen, no corregeixen l’errada. Per contra trobareu que figures menors, però socialistes, tenen a la placa del carrer o plaça ben clars els dos cognoms com la plaça Ernest Lluch i Martín, i no són raconets, sinó places grandetes, com la Plaça Carles Marx, que en ser en una rotonda és possiblement una de les més grans de Barcelona. Potser valdria la pena unificar el criteri que tots els carrers o places amb nom de persones tinguessin sempre el nom i el primer cognom.

I fins i tot en places que comparteixen figures podreu trobar que la plaça que es diu “de las Madres de Mayo” (sic) i fins hi té un monument a les foranes mares, mentre que el record del lloc on va ser assassinat el patriota Josep Lluís Faceries a la mateixa plaça és recordat a terra per una rajola rodona com si d’una tapa del clavegueram es tractés. També en l’aspecte dels monuments hi ha històries no prou explicades. Que el monument als patriotes catalans que participaren a la I Guerra Mundial, perquè anaren a combatre l’imperialisme, l’ajuntament tripartit li canviés la placa per una altra que diu “als combatents catalans de totes les èpoques” hauria de ser delicte, ja que aquell monument es va erigir per subscripció popular i per tant no és propietat de l’Ajuntament.

Tot això que pot fer pensar que aquestes bestieses només es fan a Barcelona gràcies a haver tingut governants d’ideologia marxista durant tants anys, quan es traslladen a nivell de les institucions de la nació, deixen de ser desagradables anècdotes per a convertir-se en despropòsits infamants.

Que es continuï mantenint el nyap de l’escut de la Generalitat de l’època de  la república espanyola, que fa que tots els experts en escuts del món no sàpiguen que es tracta de l’escut del govern d’una nació, en comptes de l’històric i antic escut de Catalunya amb corona reial com és obligat, és una barbaritat. Però que la fada que okupa el lloc de presidenta del Parlament autonòmic repeteixi el nyap de sobreposar aquest senyal a l’escut de Felip IV respectant lleons, corona i altres ornaments de l’escut borbònic de la façana del Parlament, per molt que sigui repetir el que es va fer a l’època d’en Macià, no deixa de ser un despropòsit, ja que posats a aprendre coses d’aquella època, podrien aprendre a no repetir els errors.

Altres estàtues hi ha en llocs inadequats. Penso jo que el monument a Francesc Macià lluiria molt més a la plaça del seu nom rebent qui entra a Barcelona per la Diagonal, amb una bandera gegantina estelada al seu darrere, i que la del president Pau Claris fóra més adequat col.locar-la al cinc d’oros, gravant al “llapis” les llegendes “CONSTITUCIONS CATALANES (1283-1714)” i “REPÚBLICA CATALANA (16-01 al 30-12-1641)”.

I és clar que vivim en una nació volgudament en miniatura, on a l’escut li diem senyal, al dia nacional li diem diada, a la bandera li diem senyera. I si això fem, quina grandesa volem reclamar?

Els símbols són importants, com també ho són les cerimònies per a saber si un poble s’autoconsidera una Nació o un apèndix. L’enterrament del President Barrera en va ser una bona mostra. Col·locar el fèretre del president en un pati, un acte ignominiós no gaire pitjor a col·locar-lo unes setmanes abans damunt la plataforma d’un camió en una manifestació. En això partidaris i detractors són de la mateixa escola. Però que al primer aniversari de la seva mort no hi hagués una guàrdia d’honor de mossos d’esquadra tot el dia davant el seu panteó al cementiri de Reus, i que aquest no fos visitat per cap autoritat del país, és indigne.

I la qüestió és, si no som capaços de canviar immediatament totes aquestes petiteses, com pretenem d’un dia a l’altre obtenir la independència. La independència requereix molta feina prèvia, canviar les mentalitats, regenerar les idees. Perquè qui pensi que la independència per si sola farà de vareta màgica que arreglarà tots els despropòsits explicats anteriorment que miri la fotografia de la presidenta del Parlament disfressada de fada i s’adoni en quines mans és la vareta.

És urgent primer corregir els despropòsits, cadascú els seus. Inventariar les suposades propietats de l’Estat a Catalunya, i també les espoliades a Catalunya, que no són poques, i fer-ho per acció però també per omissió, el que no sabem, i el que estant en casernes, museus i biblioteques espanyols no existeixi constància documental de la seva compra legal, com la recent descoberta còpia de la Gioconda amb una més clara vista de Montserrat al fons, que algú havia tapat per algun motiu.  També s’hauria de valorar a preus d’avui tot allò espoliat i posteriorment desaparegut, com tot l’aixovar,  estàtues i reliquiaris de plata propietat de la Generalitat, i incautat per Felip IV per a emetre moneda.

Perquè si no fem tot això immediatament, ja no la independència, sinó l’anunciat pacte fiscal serà un nou nyap. Si no es té criteri, sentit d’estat, ni seriositat, podem arribar a aconseguir un pacte fiscal que garanteixi que el govern català recapti tot l’IVA i el IRPF, i desprès, si no tenim tant la capacitat normativa, com la resta d’impostos, taxes i quotes a la Seguretat Social, podem trobar-nos que el govern central abaixi els impostos (com ja va fer un mes després del Pacte del Majestic) i pugi en compensació les taxes i les quotes empresarials a la Seguretat social, cosa que perjudicaria clarament les empreses industrials catalanes i faria pessigolles a les multinacionals espanyoles de l’IBEX35 que pràcticament tenen només un milió de treballadors a tota Espanya.

I a part d’això hem de començar ja a fer previsions de com serà el nostre estat, i fer de seguida tot el que ja puguem fer per a estalviar-nos feina després, començant per dignificar els noms de carrers, les estàtues, o els símbols i cerimonials del país. Començar a preparar la seu de les Corts Catalanes al Palau nacional de Montjuïc. Fer els fanals d’homenatge als Almiralls catalans que havia dissenyat en Gaudí per al Passeig de Mar. Recuperar copiant d’allí on n’hi hagin, les estàtues de tots els reis catalans tal com va fer Pere III i que misteriosament van desaparèixer al fer la Plaça de Sant Jaume, on hi havia possiblement la primera església d’estil gòtic construïda al món.  Situar a una nova i digna Plaça de les Glòries Catalanes, tots aquells que han donat glòria militar al país, d’Indibil al Marquès de Poal. Tot això ja ho podem anar fent, que feina feta no fa destorb.

I té raó el president Artur Mas que la sobirania no és un joc de criatures, però tampoc s’aconseguirà amagant el cap sota l’ala amb aquesta visió covarda que han tingut els nostres polítics dels últims trenta-cinc anys amb honorables excepcions.

I la única via no infantil per a accedir a la sobirania es la Devolució, perquè es la única que ens permet canviar radicalment la posició a la taula de negociació. Nosaltres tenim i ells que demanin.  Nomes si accedim a la independència mitjançant la Devolució podrem reclamar a Espanya, o millor dit al que quedarà d’ella sense nosaltres, no nomes tots els territoris de la Nació Catalana, sinó també la devolució de tot el robat, via expropiació o via dèficit fiscal. D’altra manera som espanyols que fugim maltractats renunciant a la nostra part de les propietats d’aquest matrimoni forçat.

Qualsevol altre accés a la independència, precipitat i nomes pensat amb el cor però no amb el cap comporta amnistiar Espanya i acabaria esdevenint un nou nyap.

Miquel Manubens

Autor de “Històries de distracció massiva”

//

  1. Miquel Respon

    Dignificar els noms dels carrers i places, de tot el país, no només de Barcelona, i començar a fer llista del que ens deuen ajudarà a millorar el sentiment de país de la nostra gent i, a més, el món s’adonarà d’una vegada per totes que volem recuperar la nostra llibertat i les nostres Constitucions .

Deixa-hi una resposta

*

captcha *