ORÍGENS

origens
En un anterior article us vaig explicar les meves converses amb el company Vallfosca sobre Caïm i Abel, i com castellans i catalans estem impregnats de l’esperit de Caïm i d’Abel, Caïm l’agricultor i Abel el ramader. Caïm el que treballa la terra fent terrasses a les muntanyes per a cultivar el millor vi del món, o Abel, el ramader que jeu sota l’ombra de l’arbre fent la «siesta» mentre els gossos vigilen les ovelles, ja siguin xurres o merines. Aquesta mentalitat, que era en origen ètnica (ibers i celtes ens prefiguren) va esdevenir —com ja deia un rei visigot— genius loci (l’esperit del lloc), l’esperit de la terra.

Aquests orígens fa que per exemple, les agrupacions humanes s’organitzessin diferentment. Els ramaders abelites conviuran agrupant les seves, de primer tendes i més endavant cases, en concentracions ciutadanes. Per contra, els caimites viuran en masies familiars no gaire allunyades una d’altra per si l’ajut és menester però cadascú a casa seva, fins a l’edat mitjana li direm «focs», i més tard direm allò que des del campanar d’un poble es veu el del poble veí.

Podríem diferenciar els pobles europeus entre abelites i caimites amb certa facilitat. Els pobles amb noms ben similars de tronc ibèric: Ibèria (Catalunya), Hibernia (Irlanda), Albion (Anglaterra), Alba (Escocia), als que hauríem d’afegir etruscs, fenicis, grecs, holandesos, sards, etc. I als abelites hi trobaríem els invasors-guerrers, els «a-ris» (sense terra): romans, espartans, visigots, saxons, celtes, etc.

Si no entenem aquesta diferenciació d’origen, mai podrem establir una negociació amb l’oponent. Si no entenem la seva mentalitat no ens adonarem que l’acord esdevindrà sempre impossible. Per això va ser menester estomacar-los sovint (els estomaquem per últim cop a la Batalla de Montjuïc de 26-01-1641) i, alhora, ajudar-los en la seva expansió territorial el més lluny millor de nosaltres (de la Batalla de les Navas de Tolosa fins a la rendició de Granada, la seva expansió es fa sempre amb ajut militar català).

No entenc tampoc com un català pugui lloar als invasors llatins. Això està bé en una pel·lícula d’humor sobre històries d’altres llocs, però en el cas de Ibèria és una absoluta aberració. El romans no superaven ens res als ibers, excepte en les seves ànsies d’espoliar.  Fixeu-vos també com la idea imperial romana, i la preeminència de la capital imperial per damunt de les províncies (terres vençudes, en llatí) encara s’utilitza avui en dia com justificació de una pretesa superioritat de decisió.

Desconèixer els orígens, ens fa perdre els propis referents, com tot seguit us demostraré. Hi ha qui des de suposades ideologies progressistes considera que l’època política del europeus es divideix entre Antic Règim i nou Règim, usant com a línia divisòria la data de la Revolució francesa. Aquest exemple es vàlid per a França però no ha de ser vàlid per a la resta de països europeus, malgrat els marxistes ho apliquin sense diferenciacions.

Per exemple, Espanya quan ha deixat de ser realment una monarquia absoluta? El 1975? Realment a Espanya existeix la divisió de poders o es un cabdillisme piramidal? I a Anglaterra no li van tallar el cap al rei el 1649 i així molt abans que a França, van passar al nou Règim?

Considerar que abans de 1714 Catalunya era una monarquia absoluta quan no s’hi donava cap de les condicions és un altre error. Les Constitucions Catalanes són curulles de textos defensant les llibertats individuals i prefiguren les llibertats que tindran les repúbliques del segle XVIII (aquí us recomano llegir l’entrada Aplech de preceptes, estatuts i ordenacions, aprovats y sancionats per les Corts Catalanes …), i nosaltres podríem esmenar-les en allò que calgués.

Avui en dia reclamem la regeneració democràtica i, en ella entre d’altres coses, que un polític no pugui estar en el mateix càrrec públic mes de vuit anys. Doncs bé, amb les Constitucions Catalanes en mà, els únics presidents de la Generalitat que han estat més temps que aquest que ara veiem com a límit raonable, són alguns del segle XX. Nosaltres la regeneració democràtica ja la teníem «de fabrica».

I finalment, ja que parlem dels orígens, hauríem de veure els pecats originals de les nostres forces polítiques:

Per a ERC sembla com si la història del país comences a Prats de Molló, com si abans d’aquesta data no existissin independentistes, i malgrat tenir com a dirigents a historiadors, poden cometre l’immensa errada de recordar al Borbó el jurament aquell del «vos que valeis como nos, pero juntos valemos mas que vos». Un jurament que no es català sinó aragonès, i que sols és llegendari.

Per a CDC l’objectiu nacional era retornar al punt del 17 de juliol de 1936, retrobar l’estatut, i poca cosa més, fins que s’han adonat de la magnitud de l’engany del cafè per a tothom.

PSC, ICV i UDC: diuen aspirar uns a la federació i els altres a la confederació. Amb l’experiència dels darrers trenta-cinc anys haurien d’haver-se adonat que són impossibles d’aconseguir una o altra sense una independència prèvia. Si realment creuen en els seus postulats, haurien d’apostar fortament per la independència, perquè és l’única manera que tenen de no fer-se trampes al solitari.

I el que més sobta és que no hi hagi cap força política que aposti decididament pels Drets històrics, per recuperar les Constitucions Catalanes, per la Devolution com els escocesos, malgrat que figures importants com Jordi Pujol o Miguel Herrero s’hi han pronunciat a favor.

Ara els nostres dirigents ens expliquen que nosaltres serem un nou estat dintre d’Europa però sense tots els ets i uts de tots els altres estats, sinó que podrem delegar algunes funcions a Europa perquè ens fa mandra o vergonya tenir per exemple un exèrcit propi. Portem 150 anys intentant modernitzar i federalitzar Espanya, i quan ens adonem que hem fracassat, fem la fugida endavant de voler reinventar Europa. Que en som d’il·lusos!

Si de debò volem modernitzar Europa, fem-ho amb amb coratge, proclamant la independència mitjançant la recuperació de les Constitucions Catalanes, i a continuació, si tant valents som que volem reinventar Europa, denunciem per il·legal, Constitucions Catalanes en mà,  el Tractat d’Utrecht que va ser l’eina amb què els estats europeus es van repartir l’Imperi Català, el proper dia 11 d’abril farà 300 anys, i reclamem danys i prejudicis a tots els beneficiats per dit tractat.

Qui perd els orígens, per l’identitat, i el que necessitem no és que cada partit busqui els seus particulars orígens ideològics, sinó que entre tots busquin els orígens polítics de la actual reclamació de llibertat de tot el poble català.

Som hereus d’una nació que va nàixer el 10 de març de 988, quan Borrell II converteix Catalunya en un estat independent. Aquest és el nostre origen. Primer vam impulsar la Pau i Treva, més tard vam compilar els Usatges. El 1214 tinguérem les primeres Corts. Des de 1283 teníem Constitucions. Des de 1289 un govern i des de 1413 la divisió de funcions entre corts, govern i rei estava tant clara o més que en països que van fixar en Constitucions 400 anys més tard.

Les Constitucions Catalanes permeteren Pau Claris proclamar la República Catalana, i les últimes de 1705 veten eternament a la casa Borbó al tro de Catalunya.

Aquests són els nostres orígens, i aquestes Constitucions són el llegat dels nostres avantpassats i no totes aquestes collonades foranes que ens volen encolomar tant marxistes com liberals.

Deia en Francesc Ferrer Gironès: «Hom no pot jugar gratuïtament amb la negació dels drets històrics, atès que per aquestes llibertats molts de catalans han mort, d’altres han estat perseguits, d’altres empresonats, d’altres exiliats, i força més n’hem resultat mutilats en els nostres drets civils» (21/08/2005).

Els catalans només tenim un remei: Devolució!

MiquelManubens.cat

Deixa-hi una resposta

*

captcha *