NO OBLIDEU ELS “DRETS HISTÒRICS”.

En aquestes darreres setmanes hem pogut escoltar opinions de ministres i polítics madrilenys que d’una manera o altra contínuament estan criticant les peticions que s’han fet en redactar el nou Estatut actualment en elaboració al Parlament de Catalunya. Uns, ens insulten invocant la igualtat, altres que per pagar més hom no pot pas esperar un millor servei, ¿Però el problema no és que el tenim pitjor?. Hom fa viatges a Madrid per a asserenar-los, d’altres els expliquen ajupits que no volem pas res dels castellans, els de l’oposició reclamen no es deixi traspassar ni un pam dels límits de la Constitució, i no cal dir que entre tots hom arriba a la plena convicció que els espanyols van en contra dels catalans per sistema, i sempre amb la por de que no ens desenvolupem massa.

Tanmateix, observar des de lluny aquest panorama, m’ha fet adonar que tant els catalans actualment redactors i impulsors de l’Estatut, així com els espanyols que només miren que el nou Estatut no ens sigui excessivament favorable, cap de les dues parts ha fet mai ni la més petita invocació dels “Drets Històrics”. Catalunya és l’ens juridico-polític que té els “drets històrics” més clars i més definits. Ningú com Catalunya pot disposar de Constitucions escrites i votades que han estat proclamades, impreses, i observades. I que aquestes constitucions atorguen als catalans els drets històrics en determinades competències les quals des de l’origen de l’estat català mai ningú no els va eliminar, si no és el cas de 1714 que s’hagué de fer per violència i en contra de la voluntat dels catalans.

Aquí tenim un treball de Joaquim Ferret i Jacas, editat per l’Institut d’Estudis Autonòmics, on expressa d’una forma indubitada que la disposició addicional primera de la Constitució de 1978, on es reconeix que cal respectar el “drets històrics” també s’hi poden incloure els de Catalunya. Miguel Herrero de Miñon també en els seus treballs constitucionals ens ha garantit que els drets històrics de Catalunya tenen tot el dret a ser garantits, i que el nou estatut els hauria de reflectir.

¿Quins serien aquesta drets històrics a favor de Catalunya?.

Per interpretar correctament les Constitucions que ens emparaven les llibertats dels catalans, hauríem d’analitzar la darrera compilació constitucional, i d’ençà de les diferents constitucions, observar que els catalans a través de la Generalitat tenien el dret a recaptar, administrar, i liquidar tots els impostos, i a pagar el “donatiu” al Príncep. Això vol dir doncs que els “drets Històrics” ens haurien de reconèixer el total autogovern de la part fiscal.

En relació a l’administració de la Justícia, també les constitucions afirmen que mai cap català haurà de ser jutjar lluny del Principat, i en conseqüència la justícia començava i s’acabava el Consell de Justícia.

Les constitucions també asseguraven que les Institucions de la Generalitat podien emparar i garantir l’espai econòmic del Principat, de tal forma que no solament tenien competència sobre la moneda, sinó sobre els drets aranzelaris sobre les importacions, i els gravaren sobre el consum, etc. i això vol dir que l’Estat si ha de respectar els nostres drets històrics no pot invadir el terreny industrial, econòmic, i comercial del Principat.

I així podríem analitzar totes aquelles competències que sempre foren d’exclusiva decisió del Principat en algun cas, i de sobirania compartida o paccionada pels altres.

Voldria fer una crida als ponents que estan elaborat el redactat del nou Estatut.

I aquesta crida hauria de ser simplement així. ¿Heu estudiat la darrera compilació de les Constitucions Catalanes la qual ens fou eliminada contra la nostra voluntat i per la violència de la força?.

Heu aprofundit la validesa de la Disposició Addicional Primera de la Constitució de 1978 a l’aplicació de les competències emparades pels drets històrics al nou Estatut Català, d’acord els treballs constitucionals que així proclamen?.

Quan els espanyols ens diuen que hem de ser iguals, això vol dir que no tenim dret a ser catalans. En conseqüència, la nostra singularitat històrica, la nostra vida política, el nostre dret a la pertinença nacional, son drets històrics que mai ningú no ens pot deixar de reconèixer perquè la igualtat es tractar diferent allò que no es igual, i per tant, a través dels drets històrics a favor dels quals i per la seva vigència hi ha mort tants i tants de catalans, no els podem oblidar i tenim l’obligació d’eixigir-los i reivindicar-los.

Francesc Ferrer i Gironès

Deixa-hi una resposta

*

captcha *