ACTE 2014 A MONTJUÏC COMMEMORANT EL 26 DE GENER DE 1641

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Avui commemorem l’aniversari de la victòria catalana en la Batalla de Montjuïc del 26 de gener del 1641. La Batalla de Montjuïc fou part d’una guerra on el que es defensava era la legalitat catalana. Els castellans volien imposar la Unió d’armes malgrat que les Constitucions Catalanes llavors vigents no permetien que l’exèrcit català intervingués fora de la nostra terra sense el consentiment de les autoritats catalanes. Per això, en aquell conflicte, els catalans defensàvem els nostres Drets, les nostres Llibertats i les nostres Constitucions.

En canvi, el motiu de la Guerra de successió (1701-1715), fou per  triar entre un rei de la família Borbó o un de la família Habsburg. Malgrat això, els nostres enemics van endossar-nos al Principat de Catalunya el Decret de Nova Planta aprofitant la debilitat militar catalana, no pas per Dret de conquesta, pel fet que Barcelona i Cardona van capitular, això és, es van rendir signant capitulacions prèvies. I desprès, aquestes Capitulacions no signades, els espanyols se les passaren per l’engonal, i aprofitant el desarmament català van imposar el seu regne de terror que encara dura.

De fet el 11-09-1714 comença una altra guerra entre el govern de Madrid i els catalans, que com totes les guerres ha tingut punts mes àlgids i mes suaus, fins i tot com en altres guerres te partits de futbol, però es una guerra que encara no ha guanyat ningú. Ni nosaltres ens en hem sortit de la seva presó, ni ells, amb totes les lleis contra nosaltres que inventen constantment, han pogut anorrear-nos, perquè com molt be deia en Quevedo:  “mentre hi hagin pedres, tindrem guerra”.

En l’anomenada transició democràtica, que fou de tot excepte democràtica, els polítics catalans van cometre un doble error:

  • Primer: insistir en voler encaixar Catalunya dintre d’Espanya, oblidant que la reivindicació permanent del poble català era i és recuperar les nostres llibertats, és a dir, les Constitucions Catalanes;
  • segon: els nostres polítics s’equivocaren una altra vegada demanant un nou Estatut d’autonomia, element estrany en la nostra història atès que al seu moment érem una nació lliure. En aquest terreny de joc, la partida sempre és a favor del contrari, qui primer negociarà i després retallarà fins que no quedi res. Ja coneixíem aquest parany, i l’hem repetit dos cops.

Com podem confiar en Espanya quan usa tota la força de les seves armes i del seu aparell d’estat i permanentment fa omnipresent el Dret de conquesta des del 1714? Catalans, els enemics de la nostra pàtria ens volen fer creure que estem derrotats. Derrotats? On és la derrota?

Des de fa 300 anys Espanya, dècada rere dècada, continua creant lleis i decrets per a tallar permanentment els drets del poble de Catalunya i perquè la nostra nació desaparegui. Que ningú cregui que des de fa 300 anys no hem guanyat cap batalla. És precisament tot el contrari: les hem guanyades totes. Totes!
I que es una guerra inacabada l’enemic ens ho demostra contínuament amb els seus constants atacs. Hem d’agrair que així ho facin. Gràcies a ells avui en dia, qui ens ho havia de dir fa uns mesos, han aconseguit que tant els germans valencians com balears estiguin també en peu de guerra en defensa de la nostra cultura i llengua comuna.

Enfront d’aquesta visió positiva de la nostra Història, se’n podrien comentar moltes altres de negatives, però són els efectes positius els que ens faran seguir progressant. Avui a la majoria dels polítics catalans els manca un concepte transcendental per a aconseguir els nostres objectius de llibertat: «el sentit d’estat». El del nostre estat. I aquesta manca de «sentit d’estat» els fa caure novament en les errades de sempre.

Ara es parla de “dret a decidir”, i de “nou estat”. Torna a ser una greu errada perquè els polítics catalans, voluntàriament o no, obliden les nostres arrels. Quan es pregunta a la gent si vol la independència s’està plantejant com una cosa nova. S’hi pot estar a favor o en contra, però totes les coses noves costen d’acceptar.  Nosaltres hem d’explicar als catalans que el que desitgem és la Devolució de les Constitucions Catalanes. De  vo  lu  ció. Devolució és una paraula que defineix clarament els nostres desitjos. Devolució, tal i com diu el diccionari és: acció de tornar una cosa a la persona que la posseïa primer.

Hem d’acceptar que els ciutadans de Catalunya, per una o una altra raó, desconeixen la nostra història però si els parlessis de Devolució de les Constitucions Catalanes ho entendrien en un minut. Només reclamem el que ja teníem i ens fou arrabassat per la força de les armes.  Les Constitucions Catalanes definien clarament el territori de la Nació Catalana, ja fora per l’acord de Corts que defineix la franja com a territori català i la frontera amb Aragó al riu Cinca, com pels tractats internacionals de Corbeil i Almizrra que defineixen les fronteres amb França i Castella, com pel Jurament de les Illes que declaraven inseparables el Rosselló, les Balears i Pitiüses del Principat i atorgava als seus ciutadans delegats a les Corts Catalanes.

Per a això es prèviament necessari que el nostre Parlament ho proclami, fent la Devolució de les Constitucions catalanes de 1701 i 1705 a la Nació, redactar les lleis que les modernitzarien d’immediat: electoral i fiscal, i començar a repartir passaports, per a finalment, exposar a referèndum de la població amb nacionalitat catalana, el canvi legal.  Es desprès del referèndum quan es fa la Declaració d’independència, obrint el dret de València i Balears a afegir-se al nou estat, i és un temps desprès on hauríem de triar entre ser a la Unió Europea o ser un Estar Lliure, a la manera suïssa d’un referèndum per cada tema important.

Hem de recordar també que segons les Constitucions Catalanes, valencians i balears tenen “ius solis” i “ius sanguinis”, o sigui son ciutadans catalans per residir o per tenir avantpassats catalans, si així ho volen. Això vol dir que tant uns com altres podrien pagar els seus impostos a la Agència Tributaria Catalana. Ja veurem si als castellans els interessa tenir una població que mantenir en temes socials, però no poder robar via impostos. Ells mateixos

2014 serà l’any que hem de començar l’ultima batalla, i no acabarem aquesta guerra començada fa 300 anys fins que no recuperem tot el territori, tota la llibertat, i fins i tot tots els diners, documents, llibres, quadres robats, i rebem indemnitzacions per les guerres. Aquest ha d’esser l’objectiu.

La Devolució es la única manera que entén i convé a Europa. L’entén perquè es comprensible fàcilment. Li convé, perquè al contrari de “nou estat propi” no serveix de precedent per a altres territoris de la Unió, i aquesta es la única preocupació que tenen a Europa envers nosaltres, que la qüestió catalana no sigui contagiosa a altres territoris.

Però ens convé també a nosaltres, perquè nomes amb aquesta formula evitem possibles posteriors intents d’ulsterització. Perquè no haurem d’acceptar desprès el dret a decidir de l’Hospitalet o Salt si reivindiquen el seu “dret a decidir”?. O el de Barcelona respecte a la resta de la nació si ens surten amb una reclamació pel seu dèficit fiscal? La Devolució de les Constitucions Catalanes es l’únic camí a la independència que ens vacuna de posteriors problemes interns provocats pels agents espanyolistes.  Com veieu no es precís inventar res, tot es escrit a les Constitucions Catalanes.

Cap nació no arriba a la independència sense tenir un pla per a tota la nació. Sols un pla on estigui definida clarament la forma jurídica que es desitja esdevindrà vàlid a nivell internacional. Els vicens-vivistes, els seguidors de Jaume Vicens, han imperat l’últim mig segle en el nacionalisme català, i com a conseqüència, l’absència de pla. Pretenien il·lusòriament arranjar Espanya, mentre nosaltres aportem amb el nostre treball els recursos econòmics suficients per a aquesta suposada modernització. Han fracassat!

Podem arribar a la independència com a espanyols descontents que viuen a Catalunya, separant de la «madre patria» (Espanya) quatre províncies rebels, renunciant a mil anys d’Història de Catalunya, i muntant una cosa nova que manlleva el nom d’una realitat històrica. O podem fer-ho com a catalans, reviure la Catalunya real, amb tots els seus drets i llibertats, evidentment adaptant-la als temps actuals i aconseguint quasi automàticament el reconeixement internacional, ja que tornaríem a ser l’estat que fórem, i això no cal explicar-ho gaire ni inventar la sopa d’all, tots els estats del món ho entenen i ho reconeixen.

Partint aleshores de l’arrel, la Devolució, podrem inculcar el que realment ens manca, el Sentit d’estat, de l’estat d’una de les nacions més antigues d’Europa, amb un Estat Català que perdurà per més de 700 anys, amb prop de 500 anys de tradició constitucional, amb un canvi de vell a nou règim 300 anys abans que la resta d’estats d’Europa, i amb Parlament i bandera dels més antics d’Europa, perquè això es el que érem i el que serem, i no un “nou estat propi”.

Compatriotes, el Decret de Nova Planta només es vigent a les nostres ments. Esborrem-lo d’elles ben aviat!  Reclamar la Devolució ens permetrà descobrir el nostre gloriós passat i per tant fer més contundent i donar contingut a la frase que alguns utilitzem fa molts anys:

Visca Catalunya Lliure!

 

 

Deixa-hi una resposta

*

captcha *