L’ESPANYA D’EN GROUXO MARXIANO RAJOY

MIQUEL MANUBENS ……

Fa molts anys nosaltres teníem un tren nacional que funcionava prou bé però, segons els historiadors espanyols, voluntàriament uniríem el nostre tren al d’ells i, més endavant, el 1714 ells, que no han estat mai moderns, ens van modernitzar a nosaltres. Aquesta es la faula.

Desprès de tres-cents anys d’abusar contínuament de lleis injustes, el darrer dictador espanyol moriria al llit, Aleshores van enredar el personal amb una cosa molt «moderna» que li diuen democràcia però que per als espanyols sempre és orgànica, això és: o per decret llei o per la força. I els catalans s’ho van empassar.

Van voler fer una nova constitució, la qual com totes les anteriors oblidava que el nostre poble no és el seu. Encarregaren a uns senyors que la redactessin i ho van fer de manera que —segons ells— podia durar molts anys, perquè «admetia molta evolució». L’evolució aviat es va veure trencada per un Cop d’estat rebatejat com a fallit; l’utilitzarien hàbilment per a posar la por al cos a la gent, admetent per aquesta causa qualsevol arbitrarietat.

Arribaria l’Aznar i amb el González van fer aquella escena de la «part  contractant». Retallaren aquella constitució interpretant-la restrictivament. I l’aleshores l’il·luminat president de la gestoria catalana s’empescà un nou estatut, només per a utilitzar el país contra l’adversari polític de Madrid, tot i creant, amb els ecologistes, un engendre ben adobat on deien hi podien créixer moltes flors.

Però les flors mai no van obrir-se. Aviat ens adonaríem que l’engendre només era una gran tifa la qual, un cop aprovada pel poble català, van fer créixer encara més amb el ribot, omplint-la tota d’encenalls. Més endavant un Tribunal prostitucional faria explotar l’estatutet, esquitxant-nos a tots .

L’actual situació és que del carbó del tren espanyol, Catalunya en gasta el carbó a la locomotora i paga perquè el tren Espanya camini. Uns altres als vagons de passatgers el gasten en calefacció: tenen fred de no aixecar el cul del seient. Ara el tren de l’economia espanyola està aturat i, per comptes de destinar tots els recursos a alimentar la locomotora, que és el manat pel sentit comú, n’hi ha qui no vol renunciar a la seva calefacció, i el tren s’atura per manca de combustible. Aquests panxacontents, al damunt, tenen les penques de demanar-nos responsabilitats, exigint tot cridant: «mes fusta! , l’economia no es pot aturar».

Per a mantenir-se en els seus privilegis arriben fins i tot a mentir, afirmant que el Pacte Fiscal no és constitucional, com si només ells tinguessin dret a conèixer la veritat. Dissortadament en aquests moments el PP és esclau de les seves paraules i els costaria un gran esforç acceptar quina és la veritat, perquè haurien d’explicar a tota Espanya que porten molts anys enganyant a la població. I mentres, en els últims vagons, s’escolta a les regions que han malbaratat els recursos en inversions no productives, demanar «i dos ous durs». No sé si menjaran ous, però dur ho tindran quan nosaltres decidim baixar del tren.

Allò que n’Artur Mas proposava, el Pacte Fiscal, no solucionava ni de bon tros tots els problemes generats recentment des de Espanya. Un Pacte Fiscal solidari com plantejava no es cap cosa nova, de la mateixa manera que un «estat propi» és no dir res: també ho és Arkansas de propi. Un Pacte Fiscal que no tingui tota la capacitat normativa de tots els impostos, taxes, i quotes de la Seguretat Social, no és un bon pacte, és el mateix que  tenim ara. Un Pacte Fiscal que suposés que les empreses importants a Catalunya no tinguessin NIF català només comportaria tenir inspectors  vigilant que les empreses amb seu social a Madrid paguessin més impostos a aquella comunitat.

Obsesionant-nos amb els diners tampoc canviem les sentencies arbitraries que ataquen  la immersió lingüística. Obsesionant-nos amb els diners tampoc es frenen les constants ingerències de les noves lleis espanyoles sobre les competències catalanes.

Obsesionar-nos en els diners nomes solucionem els problemes dels politics actuals que son obligats a fer retallades gràcies al malbaratament del govern anterior, i al mal pacte econòmic acceptat per tots ells i que tots  van definir com “el millor finançament de la Història”. Arrangem el seu problema però no tots els nostres problemes.

Mireu si era senzill per a Espanya fer callar Convergència per uns quants anys més. Però la seva visió, ja no imperialista, sinó simplement defensora del caciquisme espanyol, abans representat per la noblesa i ara pels empresaris de la llotja del Bernabeu els distorsiona la realitat política. I era tant senzill com que el president del govern espanyol diguès aquella frase de “aquests son els nostres principis, però si convé, en tenim uns altres”. Per un nou concepte que faci que contradigui el seu propi programa electoral no vindrà.

I ara que el govern madrileny afirma que la proposta catalana no és constitucional, la cosa urgent a fer, si volem demostrar al món que aquesta gent són una colla de mentiders, fóra demanar als tres ponents constitucionals que queden vius un dictamen, no solament si el pacte fiscal és constitucional o no, ans si realment, com han manifestat molts cops, la Constitució espanyola empara els Drets Històrics del poble català; així ho escriuria Herrero de Miñon: «los Derechos Históricos no se encuentran en el pasado sino en el futuro», «los Derechos Históricos se oponen a las fórmulas federales. Precisamente por lo que el moderno federalismo tiene de homogeneizador de entidades diversas».

Aquesta és l’única solució viable, recuperar els Drets Històrics, perquè per molt que es digui, convocar noves eleccions no forçosament ens portarà a una situació millor. Tant hi fa tenir 80 o 83 diputats a favor, nomes serviria per a retardar la solució del problema, si és que el nostre problema té solució.

Recuperar els Drets Històrics amb aquest dictamen, ens permetria redactar un estatut invers. Un estatut on només posar aquelles coses que nosaltres els cedim a ells i per quant de temps. Un estatut factible de fer en dos dies, perquè recuperant els Drets Històrics, les Constitucions Catalanes, de cop seríem un estat, tindríem el millor Pacte Fiscal, i tota la resta!

Qualsevol altra solució no les tinc totes de què ens en sortim. Veig als polítics del govern català molt imprecisos reinventant paraules i conceptes, i als suposats líders dels petits partits sobiranistes molt allunyats de la realitat, com per a creure’m que una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) no acabaria com un nou Sis d’octubre, perquè com deia en Grouxo: «La política es l’art de cercar problemes, trobar-los, fer un fals diagnòstic i aplicar desprès els remeis equivocats».

Deixa-hi una resposta

*

captcha *