LA TEMPESTA PERFECTA

MIQUEL MANUBENS . . . . . .

 

Els catalans lectors de diaris tenim la sensació, a cada dia que passa, que som al centre del fibló, just en aquell lloc on els meteoròlegs afirmen que no hi passa res, ni soroll, ni vent, ni fred ni calor, aïllats de qualsevol estropell.

Per una part veiem l’exquisidesa comunicativa dels nostres polítics, tot és pau i amor, com si els polítics nacionalistes vestissin de color safrà tot cantant «mantres» i havent-se empassat una capsa de tranquil·litzants. Per l’altra, veiem a l’exterior de la tempesta les declaracions dels polítics pro madrilenys —de Camacho o Chacon fins al militant del PP de la part més allunyada de la península— nomes dir bestieses, insults o amenaces. És massa perfecte per a ser veritat tot això. Rebobinem doncs, i analitzem com hem arribat fins aquí.

Hem arribat fins aquí perquè la majoria dels governs espanyols dels últims trenta-cinc anys han afavorit una economia de gran empresa, madrilenya per descomptat, subvencionant-la, regalant-los desgravacions fiscals, o directament adjudicant-los-hi els grans contractes de l’estat per a fer obres de nul·la rendibilitat. Mentre, l’economia petita, la nostra, era simplement oblidada a la seva sort.

Fa pocs anys, quan s’adonaren que aquella economia no anava enlloc i  se’ls ensorrava, per a cobrir les pèrdues dels seus bancs es van inventar un truc de Màgic Andreu molt bonic. El Banc Central Europeu deixaria diners als bancs a l’1 per cent, i aquests els deixarien a l’estat espanyol al 5 o 6 per cent.  Amb la diferència tapaven els forats, i a pagar nosaltres com sempre. El problema és que el forat és molt gran i el temps corre massa de pressa.

El 21 de gener de 2006, dins del famós Pacte de l’estatut, n’Artur Mas va acordar amb Zapatero que Madrid pagaria a Catalunya del 2006 al 2012 les diferències d’obra pública no realitzada en l’època Aznar, perquè, i ho va dir Mas en arribar a Barcelona, a partir del 2013 Europa ja no pagaria res a Espanya.

Què va passar? Doncs que l’economia es va torçar, i Espanya no només no ens va pagar res del deute històric d’infraestructures de l’època Aznar, sinó que a més a més, va augmentar el dèficit fiscal, i va començar a fer lleis sense adjudicar-los-hi diners, que és al que ara anomenem «deslleialtat institucional», uns 11.500 M€ a afegir al dèficit fiscal crònic de cada any.

Quan començava aquesta crisi econòmica Espanya tenia moltes possibilitats de solucionar-la o almenys d’alleugerir-la. Espanya podia haver venut totes les inversions de les seves multinacionals a països estrangers, i fins i tot, venut a bon preu. També podia haver racionalitzat l’administració pública i política, suprimint Senado, diputacions i ministeris sense competències, fusionant ajuntaments, canviant el sistema electoral a majoritari reduint a la meitat tots els càrrecs públics, eliminant parlaments autonòmics els quals pràcticament no tenen capacitat legislativa, fusionant comunitats autònomes, etc. Però no, no només no han fet res d’això, sinó que moltes de les multinacionals les estan perdent perquè són nacionalitzades allà on són, i l’estalvi de la administració em sembla que pretenen que només el facin els catalans.

Aleshores, així les coses, si els espanyols volguessin que continuéssim dintre d’Espanya, què haurien de fer? Potser explicar-nos que ens admiren molt i ens estimen molt, i que junts serem potents al món. Potser ara no és suficient això. Insultar-nos, amenaçar-nos i menysprear-nos contínuament potser significa que ells han arribat a la conclusió que la millor solució és fotre’ns fora d’Espanya. Per què fer-nos fora? Doncs senzillament perquè si no estem disposats a regalar-los cada any 16.500 M€ no som res més que un destorb. El destorb que els ha impedit durant 300 anys que Espanya esdevingui realment una nació. Sense nosaltres deuen pensar ells que podran entrar a Balears i València tal qual Àtila. I desprès què? Doncs desprès crear la Espanya que fa anys que volen i que nosaltres no els hem deixat. Així de simple.

Per tot plegat tenim la impressió de ser dins la tempesta perfecta. Però els ho hem d’impedir. No podem proclamar una republiqueta sense més, hem de proclamar el retorn a les Constitucions Catalanes, fet que significa reivindicar alhora les Balears, la Franja de Ponent i la Catalunya del Nord com a part indestriable del Principat de Catalunya, i significa també, segons el Jurament de tots els nostres comtes-reis, que València ha d’anar per sempre permanentment unida al nostre Principat, doncs és part de la Nació Catalana com els nostres reis juraven sempre.

Miquel Manubens

Autor de “Històries de distracció massiva”

Deixa-hi una resposta

*

captcha *