La drecera a la independència: Devolució

La primera Constitució francesa de 1791 configurava França com una monarquia constitucional on l’assemblea era escollida pels ciutadans mascles i el poder executiu quedava només sota control del rei, qui tenia el poder de nomenar i cessar els ministres.
La primera Constitució espanyola (de les Espanyes i les Índies per a dir-ho exactament) va ser la de Baiona de 7 de juliol de 1808, redactada per una assemblea de noranta-un diputats espanyols, convocada per Napoleó i promulgada dos dies desprès de nomenar rei d’Espanya al seu germà Josep.
La gran diferencia entre l’espanyola i la francesa era la confessionalitat de l’Estat en el cas espanyol, i que en canvi la francesa confiscava les propietats de l’església.
Quatre anys mes tard, mentre Catalunya formava part del Imperi francès, els espanyols, el 19 de març de 1812, varen fer un reestilyng de la de Baiona per a poder dir que l’havien feta ells, aportant l’única correcció semàntica d’anomenar “espanyols” a tots els habitants de les colònies de Sud-amèrica. Aquesta Constitució va estar activa fins que tornà Ferran IV (VII a Espanya) i se la va carregar el 4 de maig de 1814.
Tenint en compte que el 1810 Napoleó ja inicià l’annexió de Catalunya a l’imperi de facto quan va fer encunyar moneda amb les armes de la ciutat i va crear un sistema monetari propi, la pesseta. I, després, amb un Decret Imperial del 8 de febrer de 1810, separà l’exèrcit espanyol de l’Exèrcit de Catalunya, creà un govern particular amb el títol de Govern de Catalunya i ordenà que “la bandera catalana onegi al costat de la francesa”. Més tard, el dia 1 d’abril de 1810, declarà el català llengua cooficial amb el francès; catalanitzà el Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya, i modifica tota la distribució territorial. Més endavant, el 26 de gener de 1812 annexionà de ple dret Catalunya a l’Imperi (canviant totes les disposicions sobre l’audiència, la governació i la distribució territorial del decret de Nova Planta. Amb la caiguda de Napoleó pujà al tro Lluís IV (XVII a França) fins a la signatura de l’armistici que permeté la retirada de les tropes franceses de Barcelona el 25 d’abril de 1814. Podem concloure que per una part Napoleó va abolir de facto el decret de Nova Planta, i també que a nosaltres, la Pepa, només ens afectà nou dies.
El camí constitucional de Catalunya es molt més llarg, i sense necessitat de copiar els veïns, al contrari, ha inspirat la resta d’Europa pel que fa a llibertats i drets. Fins i tot ha aportat al món una paraula important que tots els idiomes manlleven del català: Parlament.
Les Corts Catalanes naixeren gràcies a l’existència prèvia de la Cort Comtal, iniciada vers l’any 1000, les assemblees de Pau i Treva iniciades el 1021, que ja l’any 1192 comptaven amb el braç popular, i dels Usatges que s’havien iniciat l’any 1170. Jaume I, el 1214, celebrà una assemblea al castell de la Suda (Lleida) i hi féu el seu jurament davant dels prelats i magnats de la cúria reial, dels representants de les ciutats i de les vil•les. Jaume I celebrà 10 cops Corts Generals Catalanes. Pere II el Gran institucionalitzà les Corts Reials de Catalunya l’any 1283, i establí que: «Si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels prelats, dels barons, dels cavallers i dels ciutadans…».
Les lleis que es pactaven entre el rei, l’església, els militars i els nobles —agrupats en braços—, es denominaren Constitucions Generals de Catalunya, i aplegaven les Constitucions, els Capítols de cort i els Actes de cort.
Les primeres Constitucions Catalanes foren promulgades en les Corts de Barcelona de 1283. Les últimes van ser promulgades per les Corts de Barcelona de 1705 durant el regnat de Carles III, l’Arxiduc.
 A les Corts celebrades a Montsó l’any 1289 es va crear una Diputació del General, comissió temporal per recaptar el “servei” o tribut que els “braços” concedien al rei a petició seva.
A les Corts Generals de Catalunya de 1358-1359, closes a Cervera, es pactà el 19 de novembre la designació de 12 diputats a fi de formar la Diputació del General del Principat de Catalunya, com a representació dels tres braços.
A les Corts de Barcelona de gener de 1413, el rei Ferran I acceptà una reforma que dóna autonomia a la Generalitat, regulà la durada dels mandats, el procés electoral i les substitucions dels diputats.
A Barcelona se celebrava la cerimònia del jurament reial. Als juraments del rei i de l’hereu, sempre a Barcelona, els reis juraven mantenir units per sempre els comtats nord-catalans i les Balears al comtat de Barcelona, i mantenir i respectar les Constitucions Catalanes.
Les Constitucions Catalanes eren un corpus legal avançat a la seva època, fins i tot alguns drets encara no existeixen en les democràcies occidentals avui en dia:
  • Inviolabilitat del domicili: «La llar catalana, com á domicili de la família natural, la corporació, la comunitat, etc., es inviolable […] Si algú promogués ó cooperés á guerres civils ó intestines, si es refugia en el seu domicili propi, no es castigat».
  • Inviolabilitat de les comunicacions: «A Catalunya, la correspondència es inviolable».
  • Sobirania de la llei: «Ni el rei ni els seus oficials poden despullar á algú de qualcuna cosa que posseeixi sense coneixement de causa i ferma sentencia donada».
  • Garanties processals: «Les causes plenàries han de finir-se en el terme precís de 100 dies; si son apel•lacions, en el de 50, i la causa de segona apel•lació en el de 10 dies».
  • Jurisdicció catalana: «A Catalunya no es cursen ni resolen causes ó sentencies de tribunals forasters».
  • Dret de reparació: «Si d’aquí en avant, per algun empleat públic fos fet dany o perjudici a algun ciutadà de Catalunya serà immediatament reparat».
Desprès de la guerra de Secessió, en el Tractat d’Utrecht, a l’article 13, queda clar que s’han de respectar les lleis catalanes: «Visto que la reina de la Gran Bretaña no cesa de instar con suma eficacia para que todos los habitadores del principado de Cataluña, de cualquier estado y condición que sean, consigan, no sólo entero y perpetuo olvido de todo lo ejecutado durante esta guerra y gocen de la íntegra posesión de todas sus haciendas y honras, sino también que conserven ilesos é intactos sus antiguos privilegios, el rey católico por atención a su Majestad británica concede y confirma por el presente á cualesquiera habitadores de Cataluña, no sólo la amnistía deseada juntamente con la plena posesión de todos sus bienes y honras, sino que les da y concede también todos aquellos privilegios que poseen y gozan, y en adelante pueden poseer y gozar los habitadores de las dos castillas, que de todos los pueblos de España son los más amados del rey católico.»
Queda clar doncs que Felip IV s’obligava a respectar les nostres lleis.
Aprofitant la debilitat militar catalana posterior, el rei Felip IV emet el 16 de gener de 1716, el Decret de Nova Planta, on, per a respectar l’article 13 del Tractat d’Utrech, afirma a l’article 42: “En tot el que no estigui en els capítols precedents d’aquest decret, s’observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l’individual manat per ell”.
Ja en les Bases de Manresa es reinvindicaven les Constitucions Catalanes. El posterior camí estatutari català ha estat desastrós, i com recentment explicava el president de la Generalitat Jordi Pujol en la seva conferencia a Esade el 8 de març: “Probablement des del primer moment hauria estat bo que la reivindicació política i nacional s’hagués formulat en termes més precisos del que es va fer. Probablement hauria estat bo fer com els escocesos, que també varen perdre la independència a les primeries del segle XVIII, i que ara han plantejat la recuperació de l’autogovern en termes de devolution, és a dir, de tornar el que varen perdre, que en el nostre cas seria: ‘Torneu-nos les constitucions de Catalunya que ens vàreu prendre el 1714’. Naturalment amb els retocs que el país requerís, però conservant el fet bàsic de sobirania. És a dir, aferrant-se als drets històrics”.
Segons els europeus, per a acceptar la independència d’un nou estat, els candidats a unes eleccions han de portar aquest objectiu en el seu programa. Però ningú a Europa nega els drets històrics. Els anglesos no els els neguen pas als escocesos, i els alemanys no van fer cap referèndum per annexionar-se la República Democràtica Alemanya.
Per altra part, els partidaris d’una proclamació de només el Parlament autonòmic català, obliden que aquesta suposaria perdre territoris i amnistiar Espanya. Però, en canvi, si el Parlament Català derogués l’Estatut d’autonomia i proclamés la plena vigència de les Constitucions Catalanes no només no significaria renunciar a cap qüestió posterior —territoris, tractats internacionals d’abans de 1714, reclamació de drets d’indemnització—, sinó que tindríem un Estat ja constitucionalment configurat. I per a això no necessitem ni referèndums, ni noves eleccions, ni manifestacions, ni res d’això.
Només cal que els senyors del Parlament català, que es van inventar, perquè ho van creure necessari, aquell pèssim Estatut, s’adonin que ara necessitem la independència, necessitem la llibertat, necessitem que es mullin i declarin que les Constitucions Catalanes continuen en vigor i que no necessitem estatuts.
Qui es pot negar que et tornin el que ja era teu? Els que volem la independència la tindríem. Els que volen pacte fiscal, també el tindrien. Els que creuen en la validesa dels furs navarresos o bascos no ens ho poden negar. Els que defensen el dret de reparació i la memòria històrica, també s’hi haurien d’afegir. I els que reclamen una república no poden oblidar que va ser amb aquelles Constitucions que Pau Claris la pogué proclamar.
Per aconseguir la independència necessitem tenir un pla, i com va dir Joan Carretero: “A Europa i al món els costa menys reconèixer la Devolució a pobles que ja han existit. Un cop presentat al govern espanyol demanarem als britànics la revocació del Tractat d’Utrecht”.
Tenim un pla, i es diu Devolució!
  1. ramontorramilansroca Respon

    Us he començat a seguir. Anavem per la mateixa via però per diferent rail.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *