La bona gent d’Aynulatac

FRANCESC XAVIER HERNANDEZ CARDONA………..

 

 

montsoriu_per AynulatacUna vegada hi havia un país llunyà, Aynulatac, on la gent vivia lliure i feliç a l’empara de les velles Constitucions. Les lleis, que protegien tothom, venien de temps molt antics i que s’anaven ampliant en les reunions de Corts. Reis, prínceps i governants eren els primers a acatar el sagrat mandat de les Constitucions. Però, ai las, van venir temps dolents. Els països veïns van caure a mans d’uns governants malèfics i tirans, els Obrob, que imposaven l’esclavatge a la gent, i el seu poder s’estenia sense parar, i volien ser els amos del món. Però, alguns països van plantar cara als temibles exèrcits de les tenebres.

 

La gent d’Aynulatac va decidir que, en nom de la llibertat, calia plantar cara als Obrob i es van aliar amb els països que lluitaven contra l’imperi del mal. Van escollir com a reis dos jovenets, en Carles i l’Elisabet, vinguts d’un llunyà país de l’est de més enllà del mar. Elisabet era una dona preciosa, molt estimada pel poble, que sovint governava tota sola. En Carles era un príncep valent que cavalcava al davant dels seus exèrcits enarborant una branca d’olivera. Ambdós van governar a favor del poble i van enfortir unes Constitucions que feien que les persones d’Aynulatac fossin cada vegada més lliures i responsables. La guerra va ser dura i llarga. El pare i el germà de Carles van morir i els reis van haver de tornar a la seva terra per fer-se càrrec dels reialmes d’Orient.

 

Mentrestant, els exèrcits d’Obrob havien guanyat terreny i Aynulatac va quedar cercada, i molts països, esgotats, van abandonar la lluita. Carles, però, va continuar el combat contra els malèfics, però no tenia vaixells de guerra i no podia ajudar la gent d’Aynulatac. Els Obrob, llavors, cada vegada més forts, van atacar amb tots els seus exèrcits la gent d’Aynulatac. La guerra va ser terrible, durant més d’un any la gent d’Auynulatac, homes i dones, van lluitar per la seva llibertat, però al final van ser derrotats.

 

Els Obrob llavors es van acarnissar contra el país. Van matar, ferir i violentar molta gent; van robar, van cremar i destruir ciutats, van construir casernes i presons arreu per garantir el seu domini, van instal·lar exèrcits d’ocupació. Les banderes dels exèrcits d’Aynulatac van ser cremades i les sagrades Constitucions van ser derogades i fins i tot els llibres que les explicaven van ser destruïts. La gent d’Aynulatac va restar sotmesa i esclavitzada. Carles i Elisabet, que sempre van portar Aynulatac al cor, van plorar amargament per la sort dels seus estimats súbdits, però no van poder fer res. Tanmateix, Carles i molta altra gent havien après d’Aynulatac que els pobles havien de ser lliures i que les lleis o Constitucions havien de garantir la llibertat. I en poc temps la saviesa de les lleis d’Aynulatac va ser apresa per altres pobles, i en menys de 100 anys van florir arreu reformes i revolucions que van portar la llibertat a molta gent, a banda i banda dels mars, i la democràcia, el poder del poble, va florir arreu…

 

Però, ai las, el poder dels Obrob i d’altres forces malèfiques es va mantenir encara a molts llocs. La gent d’Aynulatac va intentar reconquerir la llibertat diverses vegades, però sempre van ser vençuts i esclafats. Contínuament els Obrob van enviar generals sanguinaris, van imposar lleis injustes, recaptadors d’hisenda cruels, partits col·laboracionistes, van prohibir la llengua, els símbols i les banderes dels d’Aynulatac, van perseguir la cultura, van esborrar la història i van maldar per tenir-los sempre el peu al coll. Després de gairebé 300 anys de victòria els Obrob pensaven que el cor dels d’Aynulatac ja havia deixat de bategar i que eren, finalment, un poble vençut, submís, esclau i sotmès…

 

I la gent d’Aynulatac estava molt trista i desanimada i cada vegada estava més empobrida…, i molts renunciaven a la llengua, i la deixaven d’ensenyar als seus fills, i d’altres ja es declaraven obrobonians sense més i ajudaven l’invasor, i molts no sabien què fer… Al capdavall, cap poble no podia resistir 300 anys de domini cruel sense desaparèixer… Però, Aynulatac havia estat un poble especial, un poble que havia inventat la llibertat…

 

Alguna gent va començar a dir, sense por, que 300 anys d’opressió ja havien estat suficients…, i que calia recuperar la llibertat. I així la gent d’Aynalutac va començar a recobrar la il·lusió, i molta gent va sortir al carrer proclamant que el país havia de recuperar les seves Constitucions, per fruir de la llibertat i construir un món més just i solidari, i a la vella bandera d’Aynulatac li van posar un estel solitari i radiant que marcava el camí de la victòria. Els cors van tornar a bategar amb força, i les velles banderes van engalanar finestres i balcons i els joglars van cantar la glòria i el sacrifici d’aquells que, 300 anys abans, havien lluitat per la llibertat…, i una onada d’orgull va fer aixecar de nou la gent d’Aynulatac.

 

Els Obrob van tractar de sembrar la discòrdia, deien que Aynulatac ja no existia i que ara eren tots obrobonians, i van maldar per enfrontar la gent, i van fer tot el que van poder per empobrir el país, i van amenaçar de nou la gent i van preparar lleis i exèrcits per sotmetre Aynulatac si gosava amotinar-se. Però la gent d’Aynulatac deia que guanyarien la llibertat sense tirar un tret, sols amb la força de les urnes… Obrob va tractar d’impedir-ho, però Obrob estava sol… L’estel de la llibertat ja onejava en molts països i molta gent de tot arreu va recordar la injusta i tràgica història d’Aynatulac, i de com la seva gent havia contribuït a fer un món de llibertats, i van pensar que hi havia un deute pendent. La solidaritat de les persones lliures del món i la convicció i la voluntat de les persones d’Aynatulac van aturar les forces malèfiques d’Obrob que maldaven per ofegar els drets del pobles.

 

Després de 300 anys de derrota la gent d’Aynulatac es va aixecar i va reprendre la seva història com a poble lliure. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte ja és contat…

Autor: Xavier Hernàndez. Doctor en Història

Font: La Veu núm. 21

  1. Pere Picasent Renom Respon

    Molt bé explicat aquest conte, però s’ha deixat de dir que el aliats que va tenir Catalunya en aquesta sagnant guerra, els van deixar en l’estacada i es van vendre al Borbó per dos plats de llenties: Gibraltar i Menorca. Aquesta última per més de 200 anys i la primera per sempre.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *