JUDICI SUMARÍSSIM D’INCONSTITUCIONALITAT

CARLES VIVER PI-SUNYER …..

El rebuig de la proposta de pacte fiscal per part del president del Govern de l’Estat no crec que a hores d’ara hagi sorprès a ningú. Sí que ho ha fet, en canvi, la utilització de la pretesa inconstitucionalitat de la proposta com a argument principal i gairebé únic d’aquest rebuig, així com el fet que el president no hagi estimat necessari aportar ni una sola fonamentació jurídica per justificar aquesta transcendental “declaració d’inconstitucionalitat” adoptada de manera sumària i preliminar.

És més que probable que aquesta manca de fonamentació sigui deguda, simplement, al fet que no hi ha cap bon argument jurídic en què basar aquesta decisió. És un lloc comú entre els especialistes en aquesta matèria l’afirmació que, respecte del finançament autonòmic, la Constitució es limita a establir unes poques regles i principis, que no fixen un model de finançament complet ni únic, encara que, com és obvi, aquestes regles i principis han de ser respectades sempre que es pretengui establir en una comunitat autònoma un dels diversos models que caben al marc constitucional.

Aquestes regles i principis són essencialment els de solidaritat i prohibició de privilegis econòmics i socials, el llistat dels diferents tipus de tribut que corresponen a les comunitats autònomes i la regla que estableix que la potestat originària per crear tributs correspon al’Estat. Doncs bé, ni el concert basc ni el conveni navarrès vulneren aquests principis-de fet, el Tribunal Constitucional ha advertit que la disposició addicional de la Constitució en la qual es basen aquests concerts no és clàusula que permeti incomplir la Constitució, sinó que simplement permet tenir un sistema de finançament propi sense necessitat que la LOFCA ho estableixi-, i, per la mateixa raó, no és impossible imaginar models de finançament respectuosos amb la Constitució basats en els amplis criteris establerts en la proposta del Parlament seguint el model del concert. Cal tenir en compte que aquests criteris incloïen la solidaritat i la intervenció del legislador estatal a través de la LOFCA. Res d’això ha estat tingut en compte en realitzar el referit judici sumaríssim i liminar.

Certament, s’ha de reconèixer que avui aquest debat jurídic resulta ja perfectament estèril: tant com fer l’autòpsia al cadàver d’un no nascut. No obstant això, la decisió del president del Govern posa de manifest alguns problemes de fons que no per coneguts són menys importants ni menys necessitats de ser destacats. Així, per exemple, és cert que la Constitució i els debats sobre la constitucionalitat de les propostes polítiques sempre han format part del debat polític, i és perfectament legítim que així sigui. Amb tot, convertir el judici de constitucionalitat en l’únic argument per rebutjar una proposta d’un Parlament autonòmic i fer-ho, a més, sense cap fonamentació, equival a donar a la Constitució un paper polític tan desmesurat que la converteix en una arma política alterant així de arrel la naturalesa i la funció que són pròpies de les constitucions.

D’altra banda, afirmar que una proposta preliminar i oberta com la del pacte fiscal no té cabuda en una Constitució tan genèrica com l’espanyola en aquesta matèria equival a donar al text constitucional un abast tan restrictiu que exclou pràcticament totes les alternatives polítiques no coincidents amb la de qui fa aquest judici. En definitiva, aquesta decisió confirma una patrimonialització de la Constitució que ja es va posar de manifest fa un any amb la reforma constitucional inicialment pactada només pels dos grans partits d’àmbit estatal.

Però, sobretot, més enllà d’aquestes consideracions que per a molts catalans pertanyen a un temps que ja no és el nostre, el que decisions com la del rebuig al pacte fiscal revelen, un cop més, és que la Constitució espanyola interpretada, aplicada i utilitzada com ho fan les institucions centrals de l’Estat no només no serveix per canalitzar les aspiracions nacionals, polítiques i econòmiques de la majoria dels catalans, sinó que a més, de fet, s’ha convertit en un instrument per fer front a aquests anhels. Decisions com aquesta fan patent de manera evident que aquest és un camí del qual cal sortir, ja que no condueix enlloc.

Carles Viver Pi-Sunyer, exvicepresident del Tribunal Constitucional, lavanguardia

Deixa-hi una resposta

*

captcha *