És l’hora de la inter-independència

VALLFOSCA…………..

images-2

L’opinió publicada diàriament pels principals mitjans de comunicació ens fa víctimes de les males arts dels països nòrdics formats en corifeu al voltant de frau Merkel, fins al punt en que hi ha opinadors que ens diuen que Alemanya vol dominar Europa per a la força de l’economia…, jo ho veig diferent, tota vegada que no puc fer un judici d’intencions en aquesta direcció, en aquest cas, per què no hi sé veure els indicis que s’hi correspondrien.

Segons algunes fonts, que a mi em mereixen moltíssim més valor que aquesta legió de tertulians que copsen l’espai de representació gairebé en exclusiva, la crisi actual és fonamentalment una crisi de “l’oferta”, una crisi de l’oferta que no es pot arreglar amb l’estímul de “la demanda”.

Els Rajoy de torn i els defensors d’estimular sense fi la demanda, fent anar la maquineta d’imprimir bitllets a dojo, pretenien, per exemple, que el Banc d’Inversió europeu els donés crèdit sense tenir cap projecte concret on esmerçar els recursos crediticis, però es veu que el creixement de “l’oferta” no es pot encarar des de perspectives “macro”, la producció és cosa de la “micro”, de projectes concrets, sectorials.

Deia en “De la pèrdua de la innocència i l’assumpció de la llibertat”, “Com amés, estem en un mercat “global” on els fluxos monetaris s’encongeixen i les inversions son cada cop més “selectives”, “el circulant” minva molt…, la demanda es contrau”.

Segons alguns estudis solvents, a Europa hi ha tres grans zones on hi acudiran els fluxos inversionistes, el sud d’Anglaterra, algunes zones a Alemanya i als voltants de París.
A la península ibèrica hi ha també algunes zones on les inversions hi acudiran per què tenen les condicions pel creixement, part de Galicia, part d’Euskadi i part de Catalunya.

Per acabar de pintar “el paisatge”, ens convé repassar alguns aspectes que potser per a obvis no tenim prou present.
Els problemes d’Espanya no s’aturaran, per què tindrà problemes per a créixer i no podrà contenir el dèficit, fa anys que el PIB està estancat o té creixement negatiu, mentre el deute creix sense aturador, però amb tot el més greu és que no és veuen condicions per a un creixement a futur. Els espanyolistes bramen en contra de frau Merkel i “exigeixen” polítiques de creixement, però ningú pot presentar un projecte sectorial, concret, que mereixi l’atenció dels inversors, “polítiques de creixement” en boca d’aquesta gent és una mena de jaculatòria, de màntram, que els serveix d’exorcisme per a exculpar-se en frau Merkel i abduir el ramat posant-lo a pasturar els seus interessos, polítics i econòmics.

Aquest és el quadre, el paisatge, la contingència en que haurem de bregar, tant si som dins de UE com si no. Amb la diferència substantiva de que si esdevenim un Estat Sobirà ens traurem del damunt un llast immens, descomunal, letal.

Però dic tot això, per què des d’aquesta perspectiva, el fet que siguem dins o fora de l’UE no és un fet que canviï radicalment les condicions en que ens haurem de desenvolupar a futur, per què en realitat tot dependrà de la nostra capacitat per a bastir projectes solvents que mereixin l’atenció dels inversionistes “globals”, dependrà de l’actitud i de les habilitats de la demografia, dependrà de l’habilitat que tinguem d’ofertar productes i serveis que el “mercat” absorbeixi, vulgui o necessiti.

Catalunya, des d’aquesta perspectiva, és un projecte que pot reeixir si entenem el nou paradigma “d’economia global” que s’albira, però tanmateix no és cert que Espanya ens avali amb la garantia de pertànyer a l’UE…, per què la qüestió ja no és pertànyer o no a l’UE, la qüestió és desempallegar-nos d’una rèmora que ens vampiritza, culturalment, políticament i econòmica, per tal d’optar lliurement per al nostre propi futur.

Alguns, els que més altaveu tenen, ens volen fer creure que Alemanya o frau Merkel ens tenen collats amb la “inter-dependència”, i que per tant, ser “independents” no és possible, és una entelèquia sense realitat, però la realitat real, valgui la reiteració, és que “el mercat” ens mena en una “INTER-INDEPENDÈNCIA”, on els actors polítics, des de la seva sobirania, hauran d’entomar la responsabilitat d’aquelles decisions que prenguin, i és aquesta!, és això el que no agrada gens als espanyolistes que sempre han viscut del “cuento”, la farsa i l’engany, i és per això mateix que s’auto-postulen com als prínceps de “la solidaritat” i “la bondat en el món”.

Un altre pseudo-argument que branden aquest estol d’espanyolistes disfressats de gent assenyada, ponderada i curosa és el fer aparèixer als “creditors” com a “inversors”. Una “inversió” és un pla a futur obert, amb riscos inherents, un “crèdit” és un tracte tancat, clos, acabat, sense riscos inherents. Normalment la diferència és veu reflectida en la diferència de beneficis que reporta als creditors i als inversors. Fer creure al ramat que els bancs estrangers eren “inversors” és una perversió, una actitud gens ètica.

El mercat actua sota “contracte” i és per això mateix que només s’hi pot actuar com a ens jurídic si el que es vol és viure en llibertat amb la responsabilitat inherent a aquest estadi de llibertat.
En aquest marc relacional d’economia global el que s’escau, més que mai abans, és la “inter-independència”, i és solament per aquesta raó si no es vol entrar en altres consideracions, que Catalunya hem d’ésser un Estat Sobirà.

Salut i Llibertat.

Visca La Pàtria!!!!

Deixa-hi una resposta

*

captcha *