LA INNOCENTADA DEL REFERÈNDUM

MIQUEL MANUBENS …… Dia dels innocents, redactant de nou l’article setmanal, i penso en quin text posar a la llufa política del dia. No se m’ocorre res més que escriure «jo també crec que guanyarem un referèndum».

És evident que no el guanyarem pas, si més no veient els resultats de les últimes eleccions em queden clares diverses coses: em queda clar que hem aconseguit mobilitzar el major nombre de «catalanistes», més que en cap altra elecció, i em queda clar, també, que un 20 per cent (és a dir, 1.051.592 electors) dels que no han anat a votar, si anessin a votar, votarien pel no. (En les últimes votacions l’abstenció va ser d’un 30,44 per cent, 1.600.523 electors.)

Desconfiant moltíssim del vot PSOE i del vot PSUC-versió síndria, em quedo en només 1.781.460 vots sobiranistes, contra 806.204 vots espanyolistes de dreta i 882.190 vots espanyolistes d’esquerra, ja sigui per solidaritat, per familiaritat, o per acolloniment.

Rellegeixo el Pacte de Gènova, i veig que diu que «la Serma. reina d’Anglaterra a la ínclita i noble nació catalana, el dit Iltre. Mitford Crowe promet que sempre i quan, que Deu no ho permeti, succeïssin adversos i imprevisibles fets en les armes, assegura que els dits Iltres. Srs., les persones del seu seguici, demes naturals i habitants del dit  Principat que es declararessin i prenguessin les armes a favor del rei Carlos III i alts aliats per al fi d’espolsar-se l’horrorós jou de la França, quedaran amb tota seguretat, garantía i protecció de la Corona d’Anglaterra, sense que puguin patir la mes mínima alteració ni detriment en les seves persones, bens, lleis, ni privilegis, de mode que ara i en lo venider gaudeixi el Principat de Catalunya totes les gracies, privilegis, lleis i costums, tant en comú com en particular, del mode que dit Principat gaudia dits privilegis, lleis i gracies en el temps del difunt rei Carles II.» i em sorprèn que mai n’haguéssim reclamat el seu compliment.

Rellegeixo el Parlament i vot del cavaller Emmanuel de Ferrer i Sitges el 6 de juliol de 1713 al Braç Militar de Catalunya i on diu «acabarà nostra llibertat i privilegis i més anys després que acabà la de Castella, amb lo honor d’immortal memòria, sacrificant nostres vides, ja que en estos gloriosos blasons, nostres antics feren renéixer en nostra Pàtria la gòtica llibertat. Acabarà amb igual distinció d’etern renom o perseverarà,» i em sorprèn la facilitat amb que els catalans sempre apostem pel tot o res. El tot o res ha estat esgrimit molts cops, l’«ara es l’hora» també. Fem de la nostra aspiració nacional el «partit del segle», i en el poc temps que ha transcorregut del segle ja hem viscut uns quants «partits del segle», i això vol dir que cap ho era realment. De la mateixa manera que en els últims tres-cents anys hem apostat a tot o res uns quants cops, i hem perdut en tots, per apostar.

Quina obsessió més poc estratègica aquesta del tot o res. Perquè els nostres avantpassats es varen obsessionar en pronosticar que si Felip IV guanyava la Guerra de Successió perdríem les nostres Constitucions. Per què escriure-ho? Per què, per contrari, no escriure que la aposta era només pel cap que havia de cenyir la nostra corona? Per què no escriure que les Constitucions no estaven en perill ja que els dos contendents les havien jurat? A què ve tanta innocència? Per què aquesta mania nacional del tot o res?

I malgrat que els catalans pensaren que ho havien perdut tot, això no era cert, perquè al Tractat d’Utrecht es garanteixen les nostres lleis. (Article XIII : Vist que la reina de la Gran Bretanya no cessa d’instar amb suma eficàcia per a que tots els habitants del Principat de Catalunya, de qualsevol estat i condició que siguin, aconsegueixin, no tant sols sencer i perpetu oblit de tot l’executat durant aquesta guerra i gaudeixin de la íntegra possessió de totes les seves hisendes i honres, sinó també que conservin il·lesos i intactes els seus antics privilegis, el rei catòlic, per atenció a sa Majestat britànica concedeix i confirma per la present a qualsevulla habitadors de Catalunya, no sols l’amnistia desitjada juntament amb la plena possessió de tots els seus bens i honres, sinó que els dona i concedeix també tots aquells privilegis que posseeixen i gaudeixen, i en endavant puguin posseir i gaudir els habitants de les dues Castelles, que de tots els pobles d’Espanya son els mes amats del rei catòlic.)

I al Decret de Nova Planta també. (Art 56. En tot lo altre, que no està previngut en els Capítols antecedents d’aquest Decret, mano s’observin les Constitucions que abans hi havia aCatalunya, entenent-se, que son establertes de nou per aquest Decret, i que tenen la mateixa força i vigor que lo individualment manat en ell.) I enlloc es parla de cap Dret de conquesta, malgrat ho hàgiu escoltat i llegit mantes vegades.

I tornant al tot o res, l’aposta per un referèndum em sembla tornar a córrer l perill, un cop més, d’espifiar-la. Un altre cop ens quedarem amb no «res».

És fals que una consulta seria anticonstitucional com no es cansen de repetir els polítics centralistes. Rotundament fals. Un referèndum és que el Parlament pren una decisió i demana al poble que referendi amb el seu vot la decisió presa. Però una consulta no es això, una consulta és dir a la població: miri, no sabem què fer, i els preguntem a vostès el que hem de fer. D’anticonstitucional res de res.

I aquí ja em preocupen dues coses, la primera ja l’he dit, que perdrem el referèndum, i la segona és que no saben com fer-ho, i se suposa que els paguem per a que sàpiguen, facin i decideixin, perquè mentre Espanya ens roba 50 M€ cada dia.

Retorno a la meva dèria, que el nostre Parlament faci la Devolució de les Constitucions Catalanes, i em trobo amb un treball de Miguel Herrero y Rodriguez de Miñon, Los derechos históricos y el principio pacticio (el podeu trobar a: http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/29/26/03herrero.pdf), on afirma que els Drets Històrics son plenament constitucionals, i que, com Navarra, totes les actuals comunitats autònomes que foren estats independents tenen dret a negociar directament amb l’estat les seves competències en base als seus Drets Històrics. D’alguna manera la conclusió del treball d’Herrero és que el topall autonòmic de cada CA són els seus Drets Històrics. El que tant Arzallus com Pujol anomenaven fa anys «pacte amb la corona».

I acabo l’escrit plantejant si no fora millor proposar directament la «Devolution» a Espanya, i si no l’acceptés proposar-la directament a Brussel·les. I això ho poden fer els senyors del Parlament que per a això els paguem, abans que apostar a tot o res en una consulta que, no en tinc cap dubte, perdrem. I si qui això llegeix pensa que la guanyarem, pregunto jo des de la meva innocència: i no fora més raonable primer reclamar la “Devolution” legalment i si no ho aconseguim aleshores tirar pel dret a fer un plebiscit, a tenir-ho que fer a l’inrevés i amb la cua entre les cames?

A mi ja m’agradaria una Catalunya independent demà mateix, amb exèrcit potent i amb tots els ets i uts d’un estat com Déu mana, i tant. I m’és indiferent si ens volen a Europa, si ens convertim en un estat lliure associat als EUA o si ens financen els xinesos. M’és igual, però ho vull tot i demà mateix. Però un país no pot ser visceral.

No hi ha al pacte CiU-ERC Annex 1, apartat 1, l’acord de “Formular una “Declaració de Sobirania del Poble de Catalunya” en el primer Ple ordinari de la desena legislatura, que tingui per objecte fixar el compromís del Parlament amb l’exercici del dret de decidir del poble de Catalunya.”. Doncs aquesta Declaració de Sobirania no pot ser cap altra que declarar la plena vigència de les Constitucions Catalanes de 1705.

Perquè si plantegem la Devolució, els números canvien perquè la magnitud del drama es rebaixa, ja no obliguem ningú a triar si el seu fill ha de ser «español o catalán», que cadascú sigui el que vulgui. Els favorables serien molts més, perquè sempre que algú afirmés que la Devolució fora igual que ser independents sempre podríem respondre: però vostè no ha dit sempre que de 1492 a 1714 Catalunya no era independent? Doncs miri, volem just això, les Constitucions Catalanes de 1705. No volem ser independents però volem tota la llibertat, tota la que ens donava les nostres Constitucions.

Quan tothom s’hi hagi acostumat, ja els explicarem que són independents i que no se n’havien adonat.

La Devolució de les Constitucions Catalanes es l’únic camí viable i ràpid d’esdevenir independents. Tot lo altre es tot o res. I sempre es res!.

Miquel Manubens

 

 

llufa

Deixa-hi una resposta

*

captcha *