INCOHERÈNCIES TRANSVERSALISTES

MIQUEL MANUBENS ….

Portem anys volent acontentar a tothom des de l’independentisme per aconseguir atraure el major nombre possible de gent cap al nostre ideal d’alliberament nacional. Aquest acontentar a tothom en política és un tema complex: pot servir de trampolí per aconseguir un ampli suport.

Si es té èxit com va ser el cas de Solidaritat Catalana el 1907 o de Esquerra Republicana de Catalunya el 1936, no triga gaire a aparèixer problemes, ja que el partit pot voler ser format per —i, sobretot, adreçar-se a— gent de tota mena però en realitat no gaudeix d’aquesta faceta múltiple, i quan es governa s’han de prendre decisions amb color polític.

Pel contrari, si no s’aconsegueixen els resultats esperats, tenir més cares que un dodecaedre crea engendres difícils de controlar, perquè als  militants no els triga en aparèixer el color en les seves opinions, i s’acaba donant la impressió externa de poti-poti, que acaba per no agradar a ningú.

El gran èxit de la manifestació d’aquest Onze de setembre és que ha popularitzat l’independentisme com a opció, ara tots som independentistes, i per tant, l’eina per aconseguir la unitat, és a dir, el transversalisme per a acontentar a tothom, ha mort aquest dia.

Ara ja podem ensenyar els colors que tinguem cadascú, però malgrat això la discussió no ha de ser tampoc aquesta, sinó altres dues. La primera ha de ser sobre com arribar a la independència; i la segona i immediata sobre quines accions polítiques fer un cop declarada.

Hi ha hagut també un tipus de transvestisme polític en l’independentisme, és el dels que sempre tenen necessitat de penjar-hi afegits. Aquells qui a les paraules «independència» o «sobirania» sempre tenen necessitat d’afegir-hi un altre mot, el que fan en realitat és indicar-nos que per a ells la segona paraula és allò que de veritat els  importa, i que la inicial nomes la utilitzen d’esquer. És un acontentar a tothom camuflat.

Si alguna formació política ens parla de «independència i socialisme», ens voldrà dir que preferiria una Espanya socialista a una Catalunya independent, perquè el segon mot es l’objectiu real. Si ens parlen de «independència i república» voldrà dir que creuen que si Espanya es transformés en república tindríem més senzill aconseguir els objectius nacionals, que naturalment van al darrere, sempre —i s’acaben perdent, és clar—.

És curiós que desprès de trenta-cinc anys queixant-nos que ens van colar una monarquia sense «referèndum» ara hi ha gent a Catalunya que vol fer el mateix però amb una república. Perquè, com no hi veuen més enllà del nas, sempre que fan comparances les fan amb Espanya de referència, mostrant així tenir (i patir de) mentalitat d’espanyol. Mai no comparen la monarquia anglesa, holandesa o danesa amb qualsevol república sud-americana o africana.

Una altra incongruència força estesa es pretendre una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) per part del Parlament autonòmic de les quatre províncies, i alhora utilitzar siluetes de mapes d’allò que els mateixos partidaris de la DUI anomenen «països catalans». On s’és vist que un parlament d’una part de la nació pugui decidir per tota la Nació?

Per tant senyors és el moment dels fulls de ruta, dels calendaris, de les planificacions, i sobretot de la coherència. Ara ja som tots independentistes i per això, en ser un objectiu comú ja no s’hi val amagar-se. Ha arribat l’hora d’ensenyar les cartes: Independència de quin territori, de l’actual «comunidad autónoma», o de tota la Nació? Tampoc no s’hi val a fer trampes. No s’hi val dir primer aquí i desprès allà, perquè aquest desprès significaria una declaració de guerra i no estarem per a guerres un cop proclamada la independència, prou feina tindrem.

En base a quins arguments? L’argument econòmic ja ha quallat, la gent ja el coneix, no cal repetir-lo més. No es pot fer servir mai més l’argument econòmic, perquè ens podria passar que Barcelona volgués independitzar-se de Catalunya esgrimint un pretès dèficit fiscal respecte a la resta. L’argument nomes pot ser nacional.

En virtut de quines lleis? De la lliure autodeterminació dels pobles? Què volem fer, crear un «nou estat propi». És una altra argumentació que pot acabar malament, igual totes les comunitats autònomes espanyoles es desperten l’endemà volent també un estat propi, i haurem caigut altre cop al parany de l’estat federal.

És hora doncs que els fins ara dits partits independentistes comencin a explicar el seu programa del camí a la independència i de com configurar l’Estat Català posterior. El Programa de Convergència Democràtica de Catalunya el coneixem, és el del pas a pas, primer Pacte Fiscal, desprès una altra cosa fins, poc a poc, anar configurant un Estat Català sobre la base de l’actual «comunitat autònoma». Ara cal que els altres partits ens expliquin el seu pla per a poder triar. I no n’hi ha prou amb dir independència, que això ja ho sabem.

Sempre m’ha fet gràcia l’expressió «persones humanes», com si existissin persones no humanes, de la mateixa manera que em fa riure qui fa servir l’expressió «estat propi», com si existissin «estats impropis». I parlar de «nou estat», a Catalunya, quan nosaltres ja érem un estat a l’any 988 i ho vàrem ser fins a l’any 1714, és com desconèixer que érem l’estat —i teníem la bandera i el parlament— més antic d’Europa. Quin país com cal i en aquestes circumstàncies seria tant babau de parlar de «nou estat propi»? Cap, només nosaltres, els pobres habitants de la Catalunya en miniatura.

Per contra em fa molt poca gràcia aquesta gent que afirma que s’ha de fer un «referèndum» el més aviat possible, i que si surt no, mala sort. Com es pot ser tant passerell? Si fem un plebiscit ha de ser per a guanyar-lo, que la mala sort ja fa tres-cents anys que la tenim al damunt.

Senyors de la l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) que als vostres estatuts parleu de «estat propi»: que no, que no és això, que és més senzill, la paraula màgica és Devolució.

Tots aquells que ens diguin que la independència és una cosa d’un sol dia, s’equivoquen o ens enganyen i ens volen fer caure. Per tant si hem de tenir un període transitori, l’hem de tenir amb el millor armament possible, legalment parlant.

Però compte amb els suposats «legalistes» defensors de que primer hem de reclamar la reforma de la Constitució espanyola per a que reconeixi el Dret a la autodeterminació; aquests pensen com a espanyols ofesos, i no com a catalans. I en trenta-cinc anys no s’han preocupat gens de fer un Senado federal on, recordeu-ho, Ceuta i Melilla tenen tants representants com tota la «província» de Barcelona. Aquesta es la visió federal d’Espanya que algun partit que afirma ser també «catalanista» defensa…

L’únic armament jurídic que preval sobre la Constitució espanyola a nivell internacional són les Constitucions Catalanes, i la proclamació a la nostra seu parlamentària de la seva vigència. No fer-ho així, renunciar a cinc segles de constitucionalisme català, serà considerat un afer intern d’un estat (l’espanyol) i per tant la comunitat internacional ens deixarà en mans dels nostres botxins.

No patiu per les lleis internacionals, la diplomàcia és l’art d’adaptar les lleis  a la realitat, i nosaltres representem una Nació amb vint-i-cinc segles d’història: Ibèria, Gòtia, Catalunya. Sempre podrem trobar lleis que ens afavoreixin sense haver de recórrer a exemples forans amb menys història que nosaltres.

Les Constitucions Catalanes no es podien derogar unilateralment, i just per això el Tractat d’Utrecht de 3 de juliol de 1713 garantia les Lleis i Llibertats dels catalans, i el seu fill bord espanyol, el Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716, diu clarament en el seu Article 42: «En tot el que no estigui en els capítols precedents d’aquest decret, s’observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l’individual manat per ell». Per tant, qui no ha donat valor a les nostres Constitucions hem estat nosaltres mateixos, acceptant constitucions espanyoles inspirades en el Dret de conquesta.

Amb la manifestació de l’Onze de setembre molta gent ha sortit del «matrix» de voler democratitzar Espanya. Expliquem-los doncs que la millor manera de recuperar la llibertat és la Devolució de les Constitucions Catalanes, i així els tractats fronterers signats mentre aquelles eren vigents seran vigents si tornem al 10 de setembre de 1714.  Serà vigent el Tractat de Corbeil que fixa la frontera amb França, serà vigent el tractat d’Almizra que fixa la frontera amb Castella. Serà vigent la frontera amb Aragó fixada per el rei Jaume II al Cinca com bé consta a les Constitucions. Serà indestriable el territori del Regne de Mallorques (comtats de la Catalunya Nord, illes Balears i Pitiüses) com preveia el Jurament de les Illes instituït per Pere III.

I si el camí a la independència l’ha d’iniciar només l’actual comunitat autònoma espanyola anomenada «Catalunya», endavant, però que en cap cas ens oblidem dels nostres germans de tota la Nació catalana, perquè les nostres Constitucions també eren i són seves. No tenim cap dret a renunciar-hi, i encara menys en el seu nom.

Per l’Estat Sobirà de la Nació catalana, Devolució de les Constitucions Catalanes, independència sense cap renúncia.

//

  1. Antoni Xufre Respon

    T’aplaudexu una vegada més Miquel
    Gràcies per il.luminar.nos.

  2. rntorramilansroca Respon

    Pensant com penses, creus Miquel que hi ha algun partit dels d’ara que seguirà el teu pensament? Jo no ho crec i per això en proposo un de nou, el meu (PARTIT TRANSVERSAL CATALÀ, projecte en el que hi segueixo sol tot esperant les aportacions de persones semblants a tu, que ja sé que no hi creus.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *