ÉS L’ECONOMIA, ESTÙPIDS ( Holografia en trànsit)

VALLFOSCA ………

AFOTO

El món es va transformant, les muntanyes, les valls, la cursa dels rius, el món natural i també el món relacional humà.  Amb tot hi ha,  sembla,  algunes constants, a més de la velocitat de la llum, la necessitat humana d’autorealització com a expressió incondicionada, i, l’estupidesa humana.

I Espanya, que es mou?…, vull dir si fa quelcom més que abusar del maquillatge….

A partir de l’adveniment de l’Impèrium les oligarquies proto-estatals àries es feien valdre en base a les seves competències “militars” de força i violència. Malgrat aquest estadi de “guerra civil” constant alguns nínxols culturals van procurar un seguit de reformes “internes” amb força èxit, que els van procurar un canvi de model organitzatiu amb uns avenços de progrés social i econòmics molt considerables. Algunes d’aquestes guerres van estar, precisament, motoritzades per a la nova dialèctica reforma-contrareforma. Espanya en va restar al marge, o, militant en el bàndol “contrareforma”, sempre categoritzant-se com a un valor “tradicional”, “crisol de occidente”, “el brazo armado de la Iglesia (catòlica, apostòlica i romana)”, al contrari de Catalunya que sempre havia estat procliu al bàndol “reforma”.

L’anomenada “pau de Westfàlia”, de la que els catalans en vàrem ser importants perjudicats, va intentar, justament, acabar amb la “guerra civil” per causes “religioses”, reforma-contrareforma. La reforma del protestantisme, però, com avançada de l’empirisme i il·lustració, es va anar obrint pas, tanmateix la solvència dels nínxols estatals continuava derivant-se en bona mesura de la seva solvència “militar” de violència i força, i per això mateix Espanya va poder continuar essent un nínxol monolític configurat en el “vell règim”, sense haver-se de reformar internament.

La solvència econòmica d’aquests estats continuà estan, sovint, motoritzada per a la conquesta i la colonització, com ho havia estat “sempre”, i no importava si ara s’implementava la força en el “nou món” (Amèrica) o en el vell (Àfrica, o Àsia).

L’ulterior solvència de les reformes, en termes d’organització social, financera i econòmica, va procurar una realitat nova on l’economia ja no estava tant motoritzada per a l’esclavisme agrari, colonial, sinó que començava la industrialització. L’economia ja no anava tant a cop de sabre com a base de produir i consumir productes manufacturats amb més valor afegit, màquines per a rentar roba, i per a viatjar, etc.

Aquests avenços econòmics van fer camí de la mà d’avenços soci-organitzatius, els drets individuals, el sufragi universal i la democràcia.

Quan va arribar la descolonització, a diferència dels estats més al nord que havien realitzat les reformes de manera i en temps oportuns i tenien una societat lliure, desperta i productiva,  Espanya es va veure amb greus problemes adaptatius, per què l’economia ja no depenia de “la legión” i no tenia una societat adequada a les noves exigències adaptatives.

Els nous intents de reforma interna, dinamitzats i protagonitzats, un cop més, per Catalunya van acabar en desastre total i absolut. Quaranta anys més de dictadura militar com a una baula més de la continuïtat irresoluble del règim hispà, havent de patir, els catalans, tota mena d’agressions culturals i econòmiques, havent de sobreviure en el fred de la hivernació.

Mentre Espanya seguia en la seva auto-reafirmació monolítica en el món hi succeïen coses que el transformaven. Després de la darrera gran guerra civil anomenada “mundial”, perquè certament va tenir un a implicació d’abast mundial, de la mà dels “reformadors” es continuaren produint reformes en profunditat. La formulació d’en John Rawls d’un nou ordre social, econòmic i organitzatiu en base a un model de “justícia contractualista”, de marcat caràcter “social-demòcrata” va tenir un gran èxit i predicació en el món civilitzat.

A Europa es va avançar, també, en el terreny econòmic, unificant cada vegada més segments de mercat, cap a un horitzó de resposta política unificada. La unitat monetària ha estat una passa determinant que ha condicionat la resposta dels nínxols estatals.

Arribats aquí, cal entendre que els canvis no s’aturaran, i com a conseqüència Espanya, com a tal, ja no podrà fer la seva de manera unilateral. És previsible que les instàncies europees arbitrin lleis i/o normes per tal de sancionar el capteniment “estatal” via control pressupostari fiscalitzant l’abast dels pressupostos, de la despesa corrent i el flux i direcció de les inversions.

Copsant l’abast d’aquest corrent històric, hauríem, els catalans, d’entendre que res es mourà sense l’aprovació i/o concurs dels poders que estan al comandament del “procés major”.

Pensar i creure que els europeus mouran un sol dit en contra d’un soci, Espanya és soci, és una ingenuïtat majúscula, no ho faran, a no ser que Catalunya esdevinguem un problema per a l’execució del seu programa, un problema gruixut. Aleshores ordenaran a Espanya, Rajoy o qui hi estigui al capdavant, que ho solucioni, que solucioni “el seu problema”, el de frau Merkel, “solucioni’m el problema”, per a entendre’ns. Si “el corredor mediterrani”  estès realitzat, és obvi que el problema que els podríem causar seria més gruixut, entesos?.

Dic això per què hores d’ara em sembla que la majoria de independentistes no ho tenim en cap consideració. En aquest sentit crec que és correcte interpretar les declaracions d’en Oriol Junqueras com a una mostra de la capacitat dels catalans d’esdevenir un problema si no podem exercir el “dret a decidir” de manera validada per a les instàncies del nostre entorn internacional. L’idea de la vaga general d’una setmana potser és de difícil realització, molts catalans no estan en disposició de jugar-se el lloc de treball, senzillament no s’ho poden permetre, és així de dur, tanmateix està clar que les nostres eines i actius son la gent, però cada dia que passa és també més clar que allò que pot concernir a aquest entorn internacional proper no és tant “…és la democràcia, estúpid”, com allò de “… és l’economia estúpid”.

Tots sabem que en aquestes empreses només assumint riscos es pot tenir èxit, però hauríem de ponderar-los i intentar minimitzar-los al màxim per què ens hi juguem molt, tot, pràcticament tot. Hauríem de tenir clar que en anar uniteralment a la declaració de independència ens podríem trobar que ningú, a Europa, ningú important ens reconegués. Per a entendre’ns que les pensions les continués pagant el Montoro, i que la “Volk Wagen” , per exemple, continués liquidant l’iva al Montoro.

Insisteixo en la necessitat de que l’ANC i Òmnium es posin les piles per tal de mobilitzar-nos en la direcció d’advertir a Europa que no pot deixar-nos tirats en mans dels espanyols.

Els hem de fer comprendre que ens han d’assistir en l’execució del dret a decidir.

Els catalans volem votar, i això els concerneix a ells, “els europeus”, sinó, tindran un problema, i gruixut. És així com va el negoci, lo demés poesia.

Hem avançat molt, tenim un subjecte que vol esdevenir, com ja havia estat, un estat per vies democràtiques, és necessari però no suficient. És necessari que despertem, una vegada més, de l’autocomplaença lògica que es deriva del fet de l’èxit que hem assolit a dia d’avui, aquest èxit no té marxa enrere, però us ho repeteixo, no és suficient per a culminar el cim amb eficiència.

Xavier Garcia Pujol, Vallfosca

publicat a www.diarigran.cat

Deixa-hi una resposta

*

captcha *