FUTUR I PROGRÉS

VALLFOSCA…….boscoinfern

Del Futur (acte 1er)

El Futur ningú l’ha vist, tanmateix “el medi ambient” pot obrir-lo o restringir-lo segons les contingències majors ens imposin condicionaments més o menys peremptoris.
Els desitjos ens motoritzen cap al Futur, normalment sabem, o creiem saber, el que volem, però sovint no tenim tan clar quin és el camí per acomplir el somni.
Normalment els desitjos son compensatoris de les mancances que tenim en l’estricta actualitat, un empresonat somniarà amb un camp verd i un cel ampli i blau amb un horitzó inabastable, obert…

Molts esportistes, abans d’una cursa, fan l’exercici de visualitzar la cursa, tram a tram, aquesta anticipació els procura un marc d’eficiència afegit, saben el “què” i saben el “com”.

Catalunya, avui, tenim una situació molt dolenta, que es fa dia a dia més i més insuportable. Les nostres “capacitats instrumentals”, és a dir, les nostres institucions son del tot ineficaces sobre tot per què les seves capacitats son poques i xiques, i les nostres “habilitats” posades en valor en el mercat treballen per a un Estat que les fagocita en benefici propi. No m’estendré, tots coneixem la situació secular en la que vivim instal·lats per mor de la dominació més abjecte que hi pugui haver, la cultural.

Sabem que el Futur, el nostre, passa sí o sí, per a sortir d’aquesta postració a la dominació que l’Estat espanyol ens dispensa tan amablement, estem decidits i determinats a assolir la nostre independència jurídica i política, això és un avenç cabdal, però ara ens veiem en la necessitat d’esbrinar “com”, però tenim encara un problema afegit, per què a diferència de l’esportista que té assignada i determinada una cursa a realitzar, nosaltres, els catalans no tenim assignat ni determinat el “que” exactament, “L’Estat Català” és una construcció dinàmica que sembla que encara ens costa de visualitzar, i aquest mateix fet fa que ens costi comunicar, i això té a veure alhora amb les relacions exteriors.

Quan més ho penses més t’adones de la dificultat intrínseca, i és que visualitzar el “futur” és sempre difícil, però amés quan en els temps avenir s’albira un canvi més o menys sobtat de paradigma socioeconòmic i organitzatiu generalitzat, del medi major, és encara més difícil.

Darrerament hi ha veus, prou ben articulades, que mostren preocupació per a la capacitat i voluntat de donar resposta a la necessitat d’obrir-nos al món cercant l’empatia i les bones amistats que qualsevol ens internacional té.
Veieu, per exemple, al entorn d’aquest afer el que en diu en Martí Anglada, que si d’alguna cosa en té idea és de relacions internacionals.
Tots aquests quatre països (Estònia, Letònia, Eslovàquia, Eslovènia) van jugar la carta dels amics de fora. No ens hem d’oblidar que les manifestacions per la independència d’estonians i letons estaven farcides de les banderes de cada país i de banderes dels Estats Units. Això ho van fer alguns països balcànics, també, perquè això és un senyal d’amistat, és una crida. Ens cal una acció exterior decidida i aquesta és una gran mancança nostra. Aquests països bàltics i Eslovàquia i Eslovènia tenien un peu posat als Estats Units, tenien un lobby. Catalunya no l’ha tingut. O millor dit, no el tenia fins fa un any i mig, quan la Mary Ann Newman, que és filòloga, professora a Nova York i una gran amiga de Catalunya, va crear la Fundació Ferragut, que és un lobby català als EUA. Però hauríem d’haver picat pedra molt abans, molt abans. He trobat a faltar sempre un Departament d’Exteriors a la Generalitat i una consciència que ens miren de fora i que hem de tenir amics, perquè sense amics no es va enlloc.

Però “els amics” volen saber de que vas, i ara per ara tenim un problema amb això, per què no ho tenim gaire esclarit, i és important.
Sabem i tenim clar de què fugim però ens costa saber que volem, cap a on anem, sí, ja ho sé, volem ésser feliços, com tothom, volem “la felicitat”, però “quina”, quina és la realització, o més exacte encara, quin és el camí de la realització de la felicitat pels catalans?.

Això, de veritat, exigeix un esforç conscient capaç de sostreure’s de les inèrcies més a mà.
Hem vist, darrerament, com un grup de “intel·lectuals” es pronunciaven a favor d’un Estat sense exèrcit, com si aquesta qüestió fos cabdal, quan potser hauríem d’entendre abans que res, quin model soci-organitzatiu i econòmic tindrà més garanties de desenvolupar-se a futur, hauríem d’entendre, primer, com i cap a on evoluciona la Història, quins i com seran els marcs majors que dictaran les contingències que faran possible els nous avenços de la Humanitat, i després, si s’hi avé, decidirem si volem o no un exèrcit…, però el que està prou clar, per a mi, hores d’ara, és que tractar de bastir el Futur col·lectiu d’una Nació en base a afers merament compositius, gestionats amés des de l’emotiu segrestat par la necessitat d’una imatge de si complaent, pot tenir conseqüències nefastes. Menys mal que eren “intel·lectuals”…

Us deixo aquí la reflexió…, potser una bona recomanació fóra tractar de racionalitzar més i millor allò que coneixem, d’on venim i de què fugim. He tractat de posar aquesta qüestió damunt la taula darrerament en diversos posts com ara “Del constructivisme al creacionisme”, “Estat d’ànim i Constitució”, “El procés i l’anecdotari”, entre d’altres.

SEGONA PART:

Ancorats al segle XIX

 

En el segle XIX es van conrear els avenços derivats de les reformes del segle XVIII, la Il·lustració i l’empirisme.
Bona part de la renda i de la capacitat de decidir que fins aleshores havia estat restringida en mans d’unes oligarquies absolutistes, com a conseqüència d’aquestes reformes, va anar a mans de les noves classes intermèdies emergents, menestrals, comerciants , burgesia industrial, financeres…. Aquest “repartiment de Poder” va induir un progrés social i econòmic com mai havia experimentat abans la Humanitat.

Tot això va induir, també, a un nou ordre organitzatiu. A Espanya, però, res d’això va significar canvis veritables, la renda i la capacitat de decisió va continuar estant en mans d’un Estat sempre monolític, on les noves classes intermèdies només podien emergir a l’aixopluc d’un estat omnipresent i omnipotent. A Catalunya sí que s’hi van produir els efectes. En un país sense estat, les noves classes amb renda i capacitat d’invertir, prenien riscos de forma totalment emancipada dels òrgans de l’Estat i dels seus estaments administratius.

Espanya havia quedat ancorada al segle XVI, on havia reeixit l’Estat Nació com a nòdul emancipat de resposta. Aquests Estats Nació havien estat confegits per als pobles aris que varen conquerir l’occident i que han seguit lluitant, per a tal d’ésser hegemònics o dominants en l’àrea d’influència de l’antic imperi d’occident, en tot un seguit de guerres “europees”, que bé podríem qualificar de “civils”, fins a l’anomenada la “II guerra mundial”.

El procés d’emergència dels Estats Nació havia estat induït i esperonat per a la necessitat de bastir uns nínxols econòmics més competitius, unificant legislació, mercats interns i moneda en la mesura de lo possible. L’economia havia pujat d’escala i ara era “inter-nacional”. Ara ens trobem en un moment de procés en que l’economia ha pujat d’escala i és “global”, i això demana, per a ser competitius, nínxols de resposta més grans, per això la UE.

Des de un cert punt de vista, i ja em perdonaran els més saberuts, la “crisi econòmica actual” és el resultat d’una major o menor adaptació a les noves contingències organitzatives derivades del nou marc econòmic “global”.
És manifest que els Estats Nació que no varen fer, o van fer pitjor, les reformes de “repartiment de Poder”, son les que tenen unes classes intermèdies més dependents de l’Estat, de menys gruix i menys preparades per a assolir riscos i responsabilitats, i que son les que tenen en el seu si la crisi més viva i punyent, i son també, les menys preparades per a adaptar-se al nou paradigma emergent, per a fer el salt, per què arrosseguen unes carències seculars en la seva forma de pensament de “la realitat”.

Així mateix, també, és manifest, que els països, estats i/o societats que van implementar bé, de manera reeixida, “el repartiment de Poder” (i també la divisió) estan més ben posicionats per al salt adaptatiu avenir. Aquests països, normalment més al nord, van superar la dialèctica “monarquia versus república” pròpia d’un moment de procés i de canvi del segle XIX. També és notori que aquests països van fer la reforma “religiosa” del “protestantisme”.
D’una o altre manera parlar en aquests països de monarquia-república com d’una dicotomia cabdal, d’una dialèctica substantiva, és totalment pixar fora de test, és no haver entès res de res, és no haver entès de que va això del progrés social i humà, i és parlar només de quelcom ornamental i compositiu, és parlar del collar de la bestia, però no de res substantiu i constitutiu de la bestia mateixa.

Mentre als països europeus més ben preparats es debaten en com s’ha de “balancejar” “estat-societat civil” en els seus poders i capacitats, per tal de forjar un nou model adaptatiu i dinàmic adient per a donar resposta a les noves contingències globals, que succeeix a Catalunya a nivell d’anàlisi de la realitat?.

Res de bo. Bé, res de bo no exactament, si considerem que hi ha, potser, segurament, una massa crítica que tot i no tenir un discurs formalment elaborat , de manera més o menys intuïtiva, s’adona que esmerçar esforços i habilitats, és fer el caldo gras a un estat que lluny de servir-te et fagocita, se’t cruspeix de viu en viu. Sortosament per a molts catalans la percepció de que l’Estat espanyol és intrínsecament immobilista i retrògrad, fa que sapiguem ben bé de que ens cal fugir cames ajudeu-me, però tanmateix el discurs proactiu cara a futur continua estan, en bona part, en mans de gent, sap greu dir-ho, que okupa càrrec, càtedra, i que té una percepció vuitcentista. Veiem-ho.

D’una banda, tenim els espanyolistes revisionistes que prediquen el “federalisme”. Però és que el federalisme, el clàssic, el que ells postulen, és una resposta estratègica nacional pròpia del segle XIX, una estratègia, nacional, que procurava un afegit de seguretat en el marc d’una economia “inter-estatal”, o, “inter-nacional”, però avui el federalisme s’aplega en continents no en estats. Avui som en un mercat “global”. Bé, no calen gaires cabòries, tots sabem que lo del “federalisme”, si és espanyol, és només un subterfugi per tal que Espanya prevalgui en la seva supremacia “nacional”, i res més.

D’un altre banda tenim quelcom encara més preocupant, els que postulen la dialèctica “nacionalisme-republicanisme”.

L’antiga i anacrònica ideologia doctrinal continua, a Catalunya, okupant parcel·les polítiques rellevants, i continua la seva lluita per tal de condicionar i instrumentalitzar la societat civil a benefici d’un marc on la rellevància del model estatalista del segle XIX prevalgui sobre la emancipació de la societat civil respecte de la relació feudatària de l’Estat com a supremacia.

Noticies com aquesta donen continuïtat a l’integrisme doctrinari arrelat en el segle XIX.

Eduard Voltas, un dels intel·lectuals més influents d’Esquerra, partidari del bilingüisme i de l’oficialistat del castellà, ha admès avui a la xarxa que els seus, als qui engloba en el republicanisme, estan en guerra amb els nacionalistes catalans. “Dins del catalanisme s’està lliurant una batalla per l’hegemonia entre nacionalistes i republicans (i no parlo de partits, sinó de valors)”, afirma Voltas. “A Santi Vila, el poso a la banda republicana. Joan Carretero, a la nacionalista”, hi afegeix. Per Voltas, foribund antinacionalista, “és una batalla interna que cal lluitar en paral·lel a la batalla amb l’Estat. Ens hi juguem la qualitat de l’endemà”. Segons Voltas, “el nacionalista vol replicar a Catalunya l’Estat espanyol”. “Grans banderes onejant, monolingüisme, al·lèrgia a la diversitat interna”, afirma. En canvi, “el republicà vol aprofitar la ruptura per fer una cosa diferent. Poques banderes, molta ciutadania, qualitat democràtica, drets socials”.
Tot i que Voltas parla de “valors” i no de “partits”, queda clar que Esquerra ha optat pel camí del que anomena “republicanisme”. El lema Un nou país per a tothom de les darreres eleccions n’és un bon exemple, així com la defensa de la imposició del castellà en una Catalunya independent.

Eduard Voltas, un dels intel·lectuals més influents d’Esquerra!!, valguem Déu!! …, respecte de “un nou país per a tothom” podeu llegir “Del constructivisme al creacionisme”.

Plantejar nacionalisme-republicanisme com a una dicotomia i una dialèctica cabdal, dient que “el nacionalisme és grans banderes” i “que el republicanisme son drets socials”, és parlar de lo compositiu i ornamental, és no haver entès res de res de que va això del progrés social i humà, aquests plantejaments ens anuncien implícitament que el subjecte que els fa rau de ple ancorat en el segle XIX.

I és què aquest pensament vuitcentista no ha entès, encara, que lo substantiu per al progrés social i econòmic té a veure més amb la capacitat de les classes intermèdies de retenir bona part de la renda que generen, i de la llibertat de decidir on l’esmercen, que no pas en la retòrica declamativa d’un Estat que fagocita aquestes classes mitjanes en ares d’un progrés fet a cop d’edicte legal.

Una rèplica de l’Estat espanyol no és una societat amb banderes, això és merement instrumental i compositiu, la rèplica de l’Estat espanyol és confegir un Estat hipertrofiat que no permet que la societat civil evolucioni fora del seu control i del seu servei, un Estat que té a la societat civil, lliure, com a competència, com a un contrapoder que cal esprémer i desarticular.

En aquest punt, els recomanaria, en aquests intel·lectuals tan preeminents, que llegissin a Jürguen Habermas, aquest sí, preeminent intel·lectual de l’escola de Frankfurt. “Filosofia del llenguatge”…,un altre dia en parlarem, si s’escau.

També podrien llegir John Rawls, “Una teoria de la justícia”…, potser així, a la fi, aquests influents “intel·lectuals” siguin capaços de sumar dos més dos…

En el nou ordre avenir, molt provablement, “la cosa pública” no serà tant un aval paternalista d’un Estat omnipresent que tot ho sanciona, com una garantia assumida per a la pròpia societat civil de no ser fagocitada per a interessos de classe, corporatius, al redós d’un estat que preval per damunt la mateixa societat civil.
Molt em temo, que sense aquest capteniment, com a premissa, l’eficiència no serà possible en el nou ordre global que s’albira.

F. Xavier Garcia Pujol

Deixa-hi una resposta

*

captcha *