EUROPA: ESPARTA CONTRA ATENES

MIQUEL MANUBENS. ..

Sempre que els veïns castellans parlen del Tractat d’Utrecht ho fan només referint-se a l’Article X, o sigui sobre Gibraltar. Sovint s’oblida que el text és molt més complert i, per exemple, a l’Article XIII es fa esment a que els catalans conservin honres, hisendes i privilegis. Aquest tractat obligà a Felip IV a respectar i mantenir les Constitucions catalanes en el Decret de Nova Planta.

Des d’aleshores Catalunya pràcticament només podia comerciar amb Espanya o amb les seves colònies, fet que no afavoria gens la millora en la qualitat dels nostres productes. Ens suficient ser els millors d’Espanya, cosa la qual sempre ha estat poca cosa. D’altra banda, per a facilitar l’intercanvi, els preus havien de ser raonables per a un país pobre com Espanya. Així doncs, malgrat les bestieses que contínuament llegim, treballar exclusivament per a Espanya ens creava aquests dos grans problemes i, alhora, aquest «infra» mercat a ells els garantia el nostre espoli fiscal.

Catalunya manté Espanya per tres vessants. Primer espoli: hi ha l’espoli fiscal i de la Seguretat Social. Segon espoli: les empreses de serveis públics (un 40 per cent de l’economia espanyola) fan el 25 per cent de la seva facturació a Catalunya, però no el 25 per cent de les seves inversions, ni tampoc no es queda aquí l’IVA que ens facturen, ni l’IRPF dels seus treballadors a casa nostra. El famós IBEX35 de l’economia espanyola manté només un milió de treballadors i és ple d’accionistes creuats entre ells de manera endogàmica.

Hi ha un tercer espoli, i és la facilitat amb què a l’Espanya castellana es poden aconseguir subvencions, beques, desgravacions fiscals o, diguem-ho clar, la gran corrupció existent tant a la hisenda, a la seguretat social o a la justícia, que fa que a l’altra part del Cinca i del Guadalop les empreses tinguin totes les facilitats possibles.

I ja estàvem així quan va arribar el primer gran engany, el del Mercat Comú, i els nostres polítics no saberen reaccionar. Ja no es justificava l’espoli en la balança comercial, perquè qualsevol europeu podria vendre a qualsevol espanyol amb les mateixes condicions que nosaltres, però sense haver de mantenir-lo!

Els amics europeus fixaren unes fortes condicions per entrar a Europa, van afectar especialment el sector agrícola, perquè es veu que en aquest club no impera el sentit comú sinó els drets adquirits anteriorment pels socis més antics. Com us deia el Mercat Comú ja no justificava que continuéssim dintre la LOFCA, i els nostres polítics han trigat vint-i-cinc anys a adonar-se’n,

Desprès va venir el gran engany de l’euro, ens prometeren que els nostres salaris s’anirien igualant amb els dels alemanys, i així van justificar, quan entrà en vigor la nova moneda, es produïssin augments de preu del 66,386 per cent en molts casos. Ara, la senyora Merkel es queixa que els salaris aquí han augmentat en els últims deu anys molt més que a Alemanya. Però no ens van dir que s’igualarien? Com volen igualar-los aleshores: disminuiran els seus?

En l’època d’en George W. Bush, els americans ens van imposar una suposada globalització econòmica, basada en les teories econòmiques de l’època de Thatcher i Reagan. La teoria era molt maca, ajudaríem al tercer món a viure decentment. La realitat és que els xinesos segueixen menjant malament, i nosaltres hem anat a pitjor, a molt pitjor.

Avui Xina té una economia expansionista parasitària. Amb els seus productes de poca qualitat primer han amagat a la ciutadania la llur pèrdua de poder adquisitiu, a costa de carregar-se les nostres empreses que feien els mateixos productes (però ben fets!). Els emigrants xinesos creen empreses que donen feina a xinesos, per a vendre productes xinesos fabricats a Xina. Els beneficis d’aquestes empreses marxen, mitjançant bancs xinesos, a Xina, i serveixen per a que el govern xinès es converteixi en el major prestatari del món occidental, amb unes reserves actuals de 3 bilions de dòlars, i també per a que comprin i controlin arreu empreses d’obtenció de matèria prima estratègica.

Més tard hem vist com una ampliació imperialista de la Unió Europea [UE] a vint-i-set membres —la qual teòricament ens convertiria a nosaltres en part rica de la UE perquè els entrants eren encara més pobres que nosaltres— ens ha produït deslocalitzacions de les fàbriques europees que hi havia a casa nostra. Hem tornar a perdre.

I ara que Europa s’hauria de plantejar si tot això va a algun lloc, que s’hauria de plantejar tancar les fronteres per a defensar els seus ciutadans amb aquest Mercat Comú, els que han fet inversions a la Xina, els països del Nord, no hi tenen cap interès. Fins-i-tot veiem com es defensa a Barcelona la creació d’una zona franca específica per a que els xinesos facin servir el nostre port com a porta d’entrada a Europa dels seus productes de poca qualitat. Però és que ens hem begut l’enteniment? Quantes empreses catalanes han hagut de tancar gracies a les importacions xineses?

Hauríem doncs de reclamar a la senyora Merkel, als senyors de Goldman Sachs i Cia. que si no volen tancar les fronteres mercantils europees, acceptin que Espanya és un país absolutament mancat de recursos i forçosament hauria de viure de l’ajuda europea.

I si es volen adonar de la magnitud del problema, la solució és tant senzilla com fer net del mapa autonòmic espanyol i deixar nomes tres «autonomies» amb hisenda, seguretat social, i banc públic propis: Euskadi-Navarra, Països Catalans, i la resta formada per tota l’Espanya castellana.  Si es volen adonar de la situació real aïllin el problema, que nosaltres els catalans al segle XI ja sabíem solucionar equacions de segon grau (Savasorda, (1070-1136) Libre de Geometria) i per tant fa anys que coneixem la solució.

Si no afronten la solució real del problema, i aquesta crisi es converteix en una guerra com la succeïda entre Esparta i Atenes, no militar sinó econòmica, entre els dos conceptes capitalistes occidentals, entre els partidaris de la permanent austeritat de les persones amb la preponderància dels mercats, i els partidaris de l’Europa del benestar i que l’important són les persones, entre els del Nord i els del Sud, acabarem com van acabar les guerres del Peloponès, on la debilitat absoluta dels grecs facilità que tota Grècia acabes en mans dels oligarques i posteriorment amb els espartans aliats amb els antics enemics orientals.

Si vostès no solucionen aviat el problema, a Catalunya no li quedarà cap més camí que la independència, i així els hi aclarirem la incògnita que existeix actualment amagada en l’equació anomenada Espanya. Tota Europa sap que un cop lliures serem imparables, i que amb facilitat recuperarem el nostre imperi comercial mediterrani: casualment els territoris que els senyors espartans d’avui en dia menyspreen i trepitgen.

Nosaltres els comptes amb Espanya els tenim prou clars, però potser valdria la pena recordar també als amics europeus que resten pendents d’indemnitzar totes les víctimes o els seus hereus dels bombardejos de les aviacions alemanya i italiana en la guerra incivil espanyola. De la mateixa manera que ens deuen els territoris repartits i robats a Catalunya en el Tractat d’Utrecht. Si els països europeus volguessin demostrar el seu esperit democràtic haurien d’avaluar l’import d’aquestes indemnitzacions el més aviat possible, ara que nosaltres anem justets de diners.

Miquel Manubens

Autor de “Històries de distracció massiva”

//

Deixa-hi una resposta

*

captcha *