Santa Eulàlia i la Coronela de Barcelona

11setembre1714

F. XAVIER HERNÀNDEZ CARDONA…….

La Coronela de Barcelona va ser una institució creada, organitzada, reglamentada, armada i uniformada a partir del 1706, en el context de la nova monarquia constitucional de Carles III. Era una institució civil armada hereva de diferents tradicions d’autodefensa catalanes i de manera més directa de les milícies urbanes, organitzades a partir de gremis, confraries i col·legis, a Barcelona des de mitjans del segle XVI. Amb la creació de la Coronela de Barcelona la monarquia de Carles III busca la definició d’un model que permeti avançar en la militarització del país, de manera respectuosa amb les tradicions, per tal d’afrontar l’esforç de guerra que exigeix el conflicte peninsular i global europeu de la Guerra de Successió espanyola. Aquest model era complementari al de la mobilització de regiments professionals. En aquest context la Coronela, una milícia d’alta qualitat, permetia garantir a un preu raonable la guarnició de Barcelona i, en generalitzar-se el model, mantenir la seguretat de nombroses ciutats sense hipotecar forces de l’exèrcit regular. Altrament Barcelona, en recuperar una milícia urbana amb competències significatives i de prestigi: guarnició de muralles i portes, i guàrdia del Palau Reial, donava per satisfetes algunes reivindicacions històriques i la ciutat, tractada com autèntica capital i plaça d’armes de confiança, es convertí en un poderós element proactiu, també en la dimensió militar, en favor de la causa austriacista.

L’estructuració i ordenament de la Coronela va ser complexa i es va vehicular a partir del diàleg i el pacte propiciats pel Consell de Cent, tot i que els problemes de rivalitats entre gremis van ser constants. La institució va comportar un alt grau de militarització en tant que durant les guàrdies els milicians restaven sotmesos a la justícia militar. Tanmateix aquesta variable es va minimitzar en fer-se el Consell de Cent responsable de l’aplicació de la justícia militar. Tot plegat la seva creació i funcionament solament va ser possible a partir d’un ampli consens, acord i en definitiva interès, malgrat problemes i resistències, per part dels gremis implicats. La creació de la unitat solament es podia sostenir en base a una molt important adhesió al projecte austriacista per part de la població de la ciutat i dels menestrals més directament implicats.

La Coronela es va organitzar com una unitat moderna quant a equipaments, armaments i tàctica. Els uniformes, aportats pels gremis sovint van ser més costosos que els del propi exèrcit regular, i les armes van ser igualment de darrera generació. Pel que fa al desplegament tàctic les unitats de la Coronela van estar preparades per respondre a la defensa de muralles i per desplegar-se i fer foc en rengles segons les tècniques més avançades del moment.

Pel que fa al comandament la Coronela va comptar amb capitans procedents del braç militar, però també del braç reial. En aquest sentit el fet que el comandament no quedés restringit exclusivament a la noblesa esdevingué una important i progressista novetat. D’altra banda els tinents, alferes i sergents van tenir les més diverses procedències socials. El rei va subministrar patent als oficials de la Coronela i en va reconèixer plenament la seva naturalesa militar. Tot plegat la Coronela es configurà com un interessant híbrid civil i militar, amb oficials pagats pel rei, armament subministrat igualment pel rei; sous durant les guàrdies, uniformes i equipaments aportats pels gremis, oficials majors sostinguts pel rei i la ciutat, càrrecs pagats per la ciutat i organització seguida i garantida per la ciutat. Entesa com un gran regiment la Coronela va tenir com a Coronel el Conseller en Cap de torn. Va ser sense dubte una de les unitats militars més singulars del seu temps. Mantenia en armes, i perfectament organitzada, una sisena part de la població de la ciutat. En aquest sentit va ser una experiència precoç de mobilització total, del model de “poble en armes” que més tard practicaria la República Francesa.

Al llarg de tot el conflicte (1706-1714) la Coronela de Barcelona va assumir les guàrdies de portes i la muralla, i fins i tot va presidiar el castell de Montjuïc. Tanmateix els alts comandaments militars no van forçar la seva entrada en combat fins el darrer moment. La Coronela no va lluitar fora del perímetre de les defenses de la ciutat, i quant es van requerir tropes de la Coronela per ajudar en campanyes exteriors el Consell de Cent va ser molt curós en reglamentar aquesta possible participació.

Durant la darrera campanya de la guerra, la del 1713-1714, la Coronela va acréixer el seu compromís en defensa de la ciutat. El Consell de Cent va arribar a planificar atacs contra el cordó de setge basats en la participació de la Coronela, o de forces d’ella extretes, amb la bandera de Santa Eulàlia. Altrament el Consell de Cent barceloní sovint va voler consolidar la seva preeminència institucional en la direcció de la resistència tot qualificant el paper de la Coronela. Tanmateix el comandant suprem de les forces militars catalanes, el general Antoni Villarroel sempre va utilitzar la Coronela amb prudència limitant la seva actuació a les guàrdies, i fiant en els regiments regulars per al combat directe. Altrament durant els combats d’agost del 1714, en els primers intents, d’assalt borbònic les companyies de la Coronela van entrar en combat i van mostrar una eficàcia rellevant. A partir d’aquell moment i per tal de compensar la progressiva feblesa de l’exèrcit regular la Coronela va assumir tasques directament bèl·liques dirigida per una oficialitat molt competent. Així durant l’assalt de l’Onze de setembre del 1714 la Coronela va lluitar amb tenacitat, ordre i eficàcia des del primer moment.

El famós i èpic contraatac del coronel de la unitat Rafael Casanova, amb la bandera de Santa Eulàlia va estar protagonitzat de manera gairebé exclusiva per forces de la Coronela.

Tot i les pèrdues patides durant els continuats combats, cap al migdia de l’Onze se Setembre la Coronela disposava encara d’un important potencial d’efectius intactes per continuar la lluita (especialment els batallons 1 i 2). Probablement la consciència respecte a aquesta situació també va ajudar a que Berwick optés per negociar i acceptar la capitulació de la ciutat.

D’alguna manera la Coronela, al capdavall va salvar la ciutat, doncs si les forces catalanes haguessin estat exterminades o s’haguessin desbandat, Berwick hagués ordenat el saqueig i destrucció de la ciutat, tal i com s’especificava en les seves ordres. Aquest objectiu de destrucció que tenia el general es confirma en el tracte que Berwick havia donat a la ciutat fins l’agost del 1714, doncs durant les primeres setmanes no va voler parlamentar en cap cas, a no ser que els barcelonins admetessin la rendició incondicional. A partir dels combats de Santa Clara, on bona part de l’exèrcit francès va quedar  malmès sense cap resultat, l’opinió de Berwick va variar. El setge es convertia en un malson que calia acabar sense estalviar possibilitats.

És en aquest sentit que s’entén que, a migdia de l’Onze de Setembre, com que la Coronela encara disposava, probablement, d’un 50% dels seus efectius intactes, la situació per als borbònics podria ser d’alt risc, amb considerables baixes assegurades si continuaven els combats i sense excloure desbandades, i fins i tot la retirada i el fracàs. Així, aquesta força de dissuasió va ser, amb tota seguretat, un dels motius que va fer que el duc de Berwick negociés amb els catalans, i permetés una rendició amb condicions per a salvaguardar persones i béns. Al capdavall la resistència de la Coronela va salvar Barcelona de la destrucció. Aquell mateix dia la gloriosa Coronela va acabar la seva existència, en els dies següents es van entregar les armes. Amb ella desapareixia el que havia estat una de les més singulars unitats del segle XVIII.

Nota: A partir del llibre. RIART, f,: HERNÀNDEZ, F.X.; RUBIO, X.: La Coronela de Barcelona. Ed. Dalmau. Barcelona. 2010

=================================================================