ESPANYA ÉS LA CRISI

Malgrat els títols penjats de les seves parets, encara hi ha massa gent d’aquesta parlant de la crisi que patim com si fos cosa nova. És idea falsa pensar sigui així.

A dia d’avui, dissortadament, els catalans estem agafats entre Espanya i Europa i, de nou, en els propers mesos ens juguem el nostre futur. Som entremig de dues forces potents, els del Nord han creat aquesta crisi per a finançar el seu creixement; els de l’Oest, mai no ens han defensat i ara no tenen qui els mantingui.

Europa —és a dir, la Unió Europea— és un desastre. Aquesta Europa deixà entrar el regne d’Espanya sota moltes condicions, però desprès ha fet una ampliació de quinze a vint-i-set membres sense pensar-s’hi gaire. L’Europa burocràtica a vessar de funcionaris i amb un parlament reunint-se dos dies a Brussel·les i els altres tres a Estrasburg. Aquesta Europa dóna molts consells però no aporta mai solucions i no va enlloc. I tot això passa perquè en realitat aquesta Europa no existeix com a tal, sinó que és el nom actual del secular imperialisme alemany.

I sí, uns i altres ens van enganyar. Abans d’entrar a Europa, a Catalunya hi havia fàbriques de tot, de tot. I quan vam entrar al Mercat Comú, les nostres fàbriques es van convertir en proveïdores de les europees. I quan han ampliat la Unió Europea, les nostres fàbriques han estat deslocalitzades. Pel camí hem perdut bous, esquelles i marques. I amb la pèrdua de marques es perd classe mitjana, la creadora i gestora de la tecnologia. A tall d’exemple recordeu les marques de motocicletes de fa trenta anys, i digueu-me quantes en queden encara amb capital català. O de joguines, o del sector que vulgueu. Ara no queda res amb marca nostra.

I quina és l’economia espanyola? Cap. Espanya hereva de Castella mai no n’ha tingut d’economia. La seva «reconquesta» fou tant llarga perquè o bé cobraven paries dels regnes musulmans o bé feien ràtzies per anar-los a robar. Per això no van fer ni els camins, les peülles de les ovelles castellanes crearen les carrerades de transhumància, vies suficients per a fer-les servir per anar a espoliar. Fins i tot passà que els castellans atacaven les paries de Lleó i els lleonesos les de Castella, i aleshores s’estomacaven entre ells. Aquesta era la economia castellana fins al 1492, ovelles i rapinya, res més.

Fins que un rei català es va fer amb el tron castellà i s’adona de la feblesa de la Corona castellana. Féu uns petits canvis que convertiren la corona de Castella en un ens potent. Es feu nomenar mestre de totes les ordes militars i així s’apropià dels rendiments de les seves terres, féu que els fills dels nobles s’eduquessin amb els prínceps, i així cap noble gosà mai més rebel·lar-se ni tenir opinió diferent de la reial. Finalment perpetrà el gran robatori disfressat d’expulsió dels jueus, obligant-los a vendre totes les seves cases i coses de valor, però impedint-los alhora emportar-se or, plata o moneda.

I desprès, a sobre, tingué la gran sort que els catalans li van descobrir un nou continent, del qual s’apropiaren els castellans en quasi exclusivitat l’any 1519 (Corts de Valladolid, Carles I). Si fins al 1492 van viure de robar els musulmans, el mateix 1492 de robar els jueus, des del 1492 van viure de robar els americans. En cap moment no van ser capaços de crear ni una indústria manufacturera de la llana de les seves ovelles, que era exportada a teixir a Europa, i tornava manufacturada i lògicament encarida, però poc hi feia, tenien l’or d’Amèrica per a pagar el diferencial.

Després, tothom ho sap, des del 1714 van viure de nosaltres. Fins pràcticament la dècada dels anys seixanta del segle passat en què es van empescar els «planes de desarrollo» i el turisme. Mireu les fotografies d’aquella època i no son gaire diferents de les que avui en dia veureu de qualsevol país de l’Orient mitjà. La construcció i el turisme, son indústries de països subdesenvolupats.

I arribà l’època d’Aznar, i les empreses madrilenyes, alimentades pel franquisme durant dècades amb desgravacions, amb subvencions i amb contractes públics havien crescut. I les empreses de serveis es convertirien en els monopolis que ara patim. Als diaris espanyols això no es diu: el famós Ibex35 és ple d’empreses amb accions creuades. Entre elles sumen un dèficit de prop d’un bilió d’euros.

Si algú considerés aquest Ibex35 com el que és, una sola empresa anomenada Espanya, s’adonria que és la empresa amb més endeutament del món. Un desastre, fallida total i crònica. Hereva de disset segles de la mateixa història atès que l’Estat castellà va fer fallida en dinou ocasions des del segle XV al XIX i, des de el segle XIX ja com a Regne d’Espanya, ha fet fallida dos cops, amb Isabel II i amb Franco. El primer a causa del pla radial de ferrocarrils, i el segon en no pagar els deutes de la República.

Catalunya, gràcies a la miop visió industrial europea i a que els espanyols mai no han defensat la nostra indústria és, potser no en fallida com Espanya, però si en suspensió de pagaments perquè els bancs esmercen els pocs recursos de què disposen a finançar l’estat i no a les empreses. Per això l’administració catalana, és a dir la Generalitat, que depèn directament i en gran mesura dels impostos de les empreses i dels ciutadans, és en fallida tècnica. També —no ho oblidem pas— en bona part gràcies a la herència de l’anterior Govern espanyolista tripartit.

Quan la fera de la crisi ha despertat, Espanya ha fet un doble trencament amb els catalans, el legal i l’econòmic. El legal, en retocar via Tribunal Constitucional una llei votada en referèndum per la ciutadania. L’econòmic de la insolidaritat, en retallar als solidaris —si us plau per força— ciutadans catalans molt més que als ciutadans espanyols que reben la solidaritat. És Espanya qui ha trencat amb nosaltres. Ens estan fent fora, però busquen fer-ho com als jueus, traspassant-nos la seva ruïna.

I els espanyols, que són molt més llestos que nosaltres, ja saben de fa força anys que nosaltres anem cap a la independència, tornen al sistema d’impostos franquista de tenir pràcticament tota la recaptació basada en els impostos indirectes, perquè la vaca (o la ovella en aquest cas) no dóna per a més. I també, just per això, tampoc no es gasten diners en inversions al nostre país.

Espanya està en la mateixa situació que en 1924, just abans del cop d’estat de Primo de Rivera, a tots nivells, tant econòmic com polític. I per altra part Europa, o Alemanya, no s’adona que conquerir un país obliga a alimentar-lo. Que prendre ells les decisions per tots els europeus els obliga a pagar el necessari per a salvaguardar el benestar social dels països de l’Europa del Sud.

Amb una situació així em sorprèn qui blasma i malparla de l’actual Govern de la Generalitat per no proclamar la independència immediata. S’han begut l’enteniment? Si proclaméssim l’independència sota l’actual situació econòmica, duraria encara menys que la suposada independència proclamada el 6 d’octubre del 1934.

Em sorprèn també l’afirmació de que si proclamem l’independència, Alemanya o ltres països europeus ens recolzarien. Sí, home, com que són babaus i, a partir de la nostra independència els mantindran ells als espanyols, i a sobre ens faran petons. S’ha de ser molt conscient que dins l’independentisme hi tenim molta gent que no fa servir el cervell (o, directament, són agents de l’enemic), hem de rumiar com anar, pas a pas, cap a la independència, sense precipitacions, però sense cap pas enrere, ni cap ensopegada.

L’única solució segura i viable és que el nostre Parlament proclami la Devolució de les Constitucions Catalanes, i a partir d’aleshores, recapti totes les taxes, quotes a la Seguretat Social i contribucions al nostre territori. I que per a fer això digui acollir-se tant a la Constitució del país veí com al vigent Estatut que diuen garanteix els drets històrics. Ja sabem que ells ho portaran al Tribunal Constitucional, però això trigarà anys, i qui dia passa anys empeny, i amb tots els diners a la caixa de la Generalitat, i sense renunciar a res, podrem negociar sense pressa el futur que realment volem.

Qualsevol altra via o no aconseguirà l’objectiu, o serà contraproduent. Per això valdria la pena que oblidéssim vocables com «referèndum», «propi», «pacte fiscal», «república» o «concert». Tots aquests mots o tenen parany, o ens porten al ràpid fracàs, o necessiten l’aprovació espanyola.

El pacte fiscal o el concert ja el tenim amb les Constitucions Catalanes. El plebiscit ja el farem desprès de repartir passaports catalans a qui s’escaigui, la república o el mode de govern, el propi o l’impropi, ja el fixarem en l’actualització de les Constitucions Catalanes quan es faci

Com ja va dir Cambó a Alfons XIII, «Madrid mai te pressa».  Aprofitem-nos d’això i fem les coses el més «legalment» possible amb les lleis de l’enemic, amb les internacionals, però sobretot, amb les nostres Constitucions que eren molt clares, especialment pel que fa al territori, del Cinca a Maó, i de Salses a Guardamar.

Miquel Manubens

Deixa-hi una resposta

*

captcha *