Espanya, de la glòria al forat

VALLFOSCA………..

valls

 

Fa cosa d’un mes, si fa o no fa, vaig tenir oportunitat de xerrar amb el cap de PP del meu poble. Sempre que xerro amb espanyols, si el tema és social o polític, procuro fer-los entendre que haurien d’estar molt i molt preocupats per a Espanya independentment del que fem els catalans.

Com hem anat comentant en els darrers posts, tant aquí com en el BGS, l’Estat espanyol no ha realitzat de manera veritable les reformes derivades de la Il·lustració.
Més enllà dels afers filosòfics, de posada en valor del lliure albir i la capacitat crítica davant “la veritat revelada”, atorgant un valor intrínsec al “individu”, comentàvem que a efectes pràctics la reforma de la Il·lustració va significar que les noves classes emergents tenien més capacitat per a prendre decisions, més llibertat i més renda, i això va gestar un progrés social i econòmic com mai abans la humanitat havia viscut.

Tradicionalment, el vell règim aristocràtic, havia estat un sistema organitzatiu on la renda i la capacitat per a prendre decisions estava vinculada i restringida a un corpus oligàrquic que s’identificava amb l’Estat.
Cal recordar, per exemple, que quan aquells oligarques hispans, hereus dels seus avantpassats aris llatins i gots, vàrem acabar de conquerir per segona vegada (reconquista) la península dels ibers, el primer que van fer va ésser expulsar als jueus per què eren un poder financer autònom, amb renda pròpia i capacitat de prendre decisions per a si mateixos, i això era una mena de contrapoder que desdibuixava un Estat que els pertanyia per heretat.

Després es van apropiar dels fluxos comercials de les índies, ells, sempre ells al cap davant.
Certament Espanya va unificar moneda i mercat interior seguint la pauta històrica de l’entorn que es menava amb la emergència dels “estats nació”.

Felipe II inició en 1556 la que ha sido una de las tradiciones españolas más llamativas, uno de esos rasgos por los que somos conocidos actualmente en el mundo entero: el de no pagar nuestras deudas. En 1557, apenas un año después, Felipe II volvió a fallar en el pago. Y, de nuevo, en 1560. Los impagos españoles llevaron a la ruina a las familias banqueras Fugger y Welser. Posteriormente arruinamos también a los banqueros genoveses al no pagar nuestras deudas en 1575, 1596, 1607, 1627, 1647, 1652, 1660 y 1662. Unos tipos fiables, estos cortesanos castellanos. Y todo ello mientras se expoliaba sin descanso la riqueza de las colonias americanas. Jamás un imperio ha dilapidado tan rápidamente tanta riqueza sin obtener el más mínimo rédito a largo plazo, sin avanzar ni un solo paso hacia la modernidad y sin que sus ciudadanos percibieran al menos una pequeña parte de las riquezas conseguidas. España es la nación contemporánea que muestra una mayor distancia relativa entre su situación actual y la potencia de su antiguo imperio. Nuestros reyes y cortesanos han disfrutado a lo largo de la historia y hasta nuestros días de niveles de vida perfectamente homologables a los de los reyes y cortesanos internacionales, pero no ha sucedido lo mismo con los ciudadanos españoles. España es África sólo de clase media para abajo. De la corte para arriba España es, más que europea, lujosamente qatarí. (El yermo. Cristian Campos)

L’Estat espanyol sempre ha estat en mans d’unes “classes extractives”, que han viscut de la conquesta i/o del “cuentu”, i de la inefable “col·laboració” “del laborioso pueblo catalàn” de la mà dels seus quadres empresarials que necessitaven el mercat de l’altiplà per a vendre els seus productes manufacturats.
Tota això ara ha canviat força, entre d’altres coses per què el mercat és global, però els espanyols no han canviat ni un apicle.

La Constitución jacobina no ha donat capacitat de decisió a ningú més que a l’Estat, que continua decidint-ho tot, i que, amb l’espoliació i les grans empreses de l’íbex, que tenen un deute impagable, germinades i engreixades a l’aixopluc de l’Estat, continua gestionant una immensa part de la renda del país…
Espanya és un problema de inadaptació creixent que està arribant al seu final, Espanya és un model de creixement que ha arribat al seu màxim d’escala, o més encara, de la mà dels fondos de cohesió alemanys durant anys esmerçats, i amb uns nivells d’espoliació catalana insofribles, ha anat més enllà del que el seu propi model permetia, i ara, el model implosiona, s’enfonsa.

Em vist recentment, per si quedava algun dubte, com l’Estat a menystingut l’oportunitat implícita de reformar-se donant marge per a l’emancipació de Catalunya per tal que tinguéssim renda suficient i capacitat de decisió per a fer un camí de progrés i responsabilitat.
No volen sentir a parlar de nació catalana, no volen cap altre poder que no sigui el seu.
El més sorprenent, davant aquest quadre, és la vocació espanyolista d’alguns ciutadans de Catalunya, quan els ciutadans espanyols no mostren cap interès en reformar-se.
Ara per ara, l’única reforma espanyola propositiva és de caire neo-falangiste. Per altre banda “las izquierdas” pretenen, com sempre, reformar l’Estat sense fer-lo més xic, sense deixar que la societat civil tingui més renda i més capacitat de decisió.

El món, i l’occident, emprèn una altre etapa històrica, on justament seran les comunitats amb una capacitat adaptativa i de creixement que les permeti captar fondos financers, i amb una societat civil dinàmica que les capaciti per a prendre decisions, les que tindran un futur de progrés social i econòmic més plausible.
Catalunya podem agafar aquest tren, però no podem malbaratar ni temps ni esforços en intentar reformar a una gent superba pagada de si mateixos que no senten la necessitat de mirar-se al mirall per què en tenen prou en emmirallar-se en el seus subalterns i vassalls que els donen el reflex del seu Poder i de la seva superioritat pretesa.

Catalunya ens hem de centrar en agafar aquest tren de futur, d’un futur que passa sí o sí per assolir les capacitats que confereix un Estat. Ens calen les capacitats, les habilitats les tenim, però alerta, no val a badar, per què el tenir les habilitats és condició necessària però no suficient, posar aquestes habilitats en el camí adequat requerirà uns esforços gegantins.
Les capacitats son compartides amb l’Estat però les habilitats han d’ésser esmerçades per a la societat civil, i per que això sigui possible cal que l’Estat sigui servidor d’aquesta mateixa societat civil i na la fagociti.

Davant de casos com el de l’Estat espanyol, on l’Estat se serveix de la societat civil en benefici propi, la millor i única defensa de la societat davant el para-feudalisme a que l’Estat el sotmet, és el mercat.
En l’etapa de futur imminent les societats que prioritzin l’Estat al Mercat quedaran presoneres d’un model incapaç. L’Estat haurà de posar les eines però el que posarà en valor les habilitats serà el mercat. Espanya no ho acaba d’entendre, per què per a ells, “el mercat” son aquelles grans empreses de l’íbex que tenen captives en règim feudatari.
Catalunya, sense Estat, sense eines, no tenim grans empreses, i tot i que tenim un teixit empresarial productiu i dinàmic, ens convindria tenir-les en un futur, per què juntament amb les eines de l’Estat son els pols necessaris per a captar inversors seriosos a mig i llarg termini, cosa necessària per a la planificació i continuïtat, tal com en Jordi Molins ens explicà en un programa de tv “singulars”, programa molt adient i recomanable.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *