16 de gener de 1716 – 300 ANYS Decret de Nova Planta de Catalunya

Quan:
17 gener 2018 @ 1:30 am – 2:00 pm
2018-01-17T01:30:00+00:00
2018-01-17T14:00:00+00:00
On:
Plaça del Fossar de les Moreres
Barri de la Ribera
al costat de Santa Maria del Mar
Preu:
Gratuït
Contacte:
Patriotes per la Devolució

Decret de Nova Planta

 16 de gener 1716 – Catalunya: el Consejo de Castilla, en nom del rei Felip V, hi promulga el Decret de Nova Planta, que annexiona el país a la Corona de Castella com a territori conquerit i el deixa sota administració militar en abolir-ne totes les institucions de sobirania política (guerra de Successió).

Podeu veure una Presentació explicativa

o accedir al document sencer

Altres efemèrides de la setmana:

20 de gener 1279 – Perpinyà (el Rosselló): Pere II aconsegueix que son germà Jaume II de Mallorca li hi signi una declaració de vassallatge.

 

===============================================================

 

Durant la Guerra de successió hi havia catalans en ambos bàndols. Els catalans som força tribals: si la tribu de Vic era favorable a Carles d’Àustria, la de Berga seguia a Felip d’Anjou, si els de Lleida anaven amb el d’Àustria, els de Cervera amb el Borbó, si els de Cullera eren austriacistes, els de Sueca borbònics, i així successivament.

 

Aquelles picabaralles s’esvaïren en promulgar-se els decrets de Nova Planta de València i d’Aragó de 29 de juny de 1707, on s’abolien els seus respectius furs. Aleshores els catalans s’adonarien del perill en què es trobaven les seves Constitucions, els seus Drets i les seves Llibertats.
Dos anys abans, uns catalans previsors, havien signat el Tractat de Gènova de 20 de juny de 1705, amb els anglesos, aconseguint aixì el suport militar anglès. En aquest tractat  «la Serma. reina d’Anglaterra garanteix a la ínclita i noble nació catalana, mitjançant el seu ambaixador l’ Iltre. Mitford Crowe, … que sempre i quan, que Deu no ho permeti, succeïssin adversos i imprevisibles fets en les armes, assegura que els dits Iltres. Srs., les persones del seu seguici, demes naturals i habitants del dit  Principat que es declararessin i prenguessin les armes a favor del rei Carlos III i alts aliats per al fi d’espolsar-se l’horrorós jou de la França, quedaran amb tota seguretat, garantía i protecció de la Corona d’Anglaterra, sense que puguin patir la mes mínima alteració ni detriment en les seves persones, bens, lleis, ni privilegis, de mode que ara i en lo venider gaudeixi el Principat de Catalunya totes les gracies, privilegis, lleis i costums, tant en comú com en particular, del mode que dit Principat gaudia dits privilegis, lleis i gracies en el temps del difunt rei Carles II.»

 

i em sorprèn que mai n’haguéssim reclamat el seu compliment.

 

 

 

 

Més tard, Anglaterra i d’Àustria es retiraren de la guerra pel Tractat d’Utrecht (del 13  de juliol de 1713), malgrat en aquest es garanteixen les nostres lleis. (Article XIII : Vist que la reina de la Gran Bretanya no cessa d’instar amb suma eficàcia per a que tots els habitants del Principat de Catalunya, de qualsevol estat i condició que siguin, aconsegueixin, no tant sols sencer i perpetu oblit de tot l’executat durant aquesta guerra i gaudeixin de la íntegra possessió de totes les seves hisendes i honres, sinó també que conservin il·lesos i intactes els seus antics privilegis, el rei catòlic, per atenció a sa Majestat britànica concedeix i confirma per la present a qualsevulla habitadors de Catalunya, no sols l’amnistia desitjada juntament amb la plena possessió de tots els seus bens i honres, sinó que els dona i concedeix també tots aquells privilegis que posseeixen i gaudeixen, i en endavant puguin posseir i gaudir els habitants de les dues Castelles ….)
Aleshores els catalans es quedaren sols: els aliats marxaren de Catalunya cedint les defenses a l’exèrcit del Borbó
La Junta de Braços del 5 de juliol de 1713 decidí la guerra a ultrança, gràcies a l’abrandat parlament d’en Manuel Ferrer Sitges, qui féu una defensa aferrissada de les Llibertats i de «les nostres Lleis jurades i pactades».
De poc valdria, en el Decret de Nova Planta, l’afirmació a l’Article 46: «En tot el que no estigui en els capítols precedents d’aquest decret, s’observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l’individual manat per ell»,

 

Perque a la ment dels catalans s’hi havia hostatjat ja la derrota, i just per això, Barcelona lluïa en una pintada aquest pessimista lema: «Tota Cathalonia presidii habitatio est», és a dir, Tot Catalunya és habitacle de presidi.
Però la memòria del poble, aquell pensament català mil·lenari, renaixeria aviat de les cendres: a l’any 1733 aparegué l’imprès Record de l’aliança feta pel sereníssim Jordi august rei de la Gran Bretanya on es recordava als anglesos els compromisos del Pacte de Gènova.
El 1734 es publicaria l’opuscle Via fora els adormits una crida a la defensa de les llibertats arrabassades el 1714 i a la reclamació dels territoris cedits a França per la «Pau dels Pirineus». Reivindicava la creació d’un «domini català que amb utilitat de l’Europa pot reviure». Justificant la necessitat de les Constitucions Catalanes, i denunciant l’incompliment del Pacte de Gènova.
El 1760 s’adreçaria al rei Carles III de Castella, el Memorial de Greuges, redactat pels diputats de Barcelona, València, Mallorca i Saragossa, on es lamentaven del canvi legal que havia suposat el Decret de Nova Planta i reclamaven tornar als antics usos, remarcant aquell en què els càrrecs civils i eclesiàstics es donaven als naturals.
Anys a venir, Napoleó al rebre la Corona d’Espanya per cessió de Carles IV i de Ferran IV, contravenint el Decret de Nova Planta, va fer encunyar moneda catalana, la primera pesseta, el 1811, i el 26 de Gener de 1812 va annexionar Catalunya a l’Imperi, prenent-la del domini de la Corona de les Espanyes i les Yndies que ostentava el seu germà Josep, va modificar tota la distribució territorial que hi establia, va decretar la oficialitat del català, va canviar les representacions reials, va ordenar la formació de l’Exèrcit de Catalunya, i va desconnectar fiscalment Catalunya d’Espanya.

 

Mentre això passava, formant part Catalunya de l’Imperi de Napoleó —separada expressament d’Espanya pel mateix emperador—, alguns caps verds enviarien delegats a les espanyoles Cortes de Càdis, amb l’objectiu de recuperar els privilegis dels quals «fruïa Catalunya en el temps que ocupà el tron espanyol la augusta Casa d’Àustria», pensant que «si els catalans havien perdut llurs privilegis i institucions pel fet d’haver pres les armes contra un Borbó, ara era el moment de recuperar-les pel fet de lluitar a favor d’un Borbó». No va servir de res.

 

Un cop Napoleó retorna la Corona a Ferran IV, en cap article del Tractat de Valençay de 20 de noviembre de 1813, torna a posar en vigor el Decret de Nova Planta ni s’anul·la res de l’obra jurídica de Napoleó feta a Catalunya.

60 anys mes tard, la promesa de restauració de les Constitucions Catalanes va fer que s’iniciés la tercera Guerra carlina a Catalunya l’any 1872 contra Amadeu de Savoia, aleshores rei d’Espanya [im]posat pel general Prim. La revolta  perduraria mentre a Espanya es proclamava la Primera República, i poc després es restaurà el Borbó Alfons XII el 1875.

 

El nou Memorial de Greuges, dirigit al rei Alfons XII l’any 1885 ha estat considerat sempre l’inici del «catalanisme polític», i és ben cert si per catalanisme s’entén una simple reclamació de la diferència, és a dir, ser uns espanyols un xic diferents.
Aquest memorial propicià  desprès les anomenades «Bases de Manresa per la Constitució Regional Catalana» de 27 de març de 1892 en les quals, bevent de les antigues Constitucions catalanes del 1585, pretenien restablir el Govern, les Corts Catalanes i l’antiga Reial Audiència del Principat de Catalunya com un poder regional d’inspiració federal.

 

Com acabem de veure, fins a les primeries del segle XX els catalans, assenyadament, encara reivindicaven la devolució de les Constitucions arrabassades. Amb tot en aquell primer quart de segle es produeix la separació entre els pensadors catalanistes laics, liberals i d’esquerra, i els catòlics i de dretes.

 

Els uns opten pel republicanisme federal i els altres, com Gaietà Soler, per la defensa de les tradicions constitucionals i catòliques. Deia Soler: «a Catalunya hi havien dos “programes oposats”, el catòlic, fonamentat en el seny i la tradició, dirigit à promoure una restauració social benèfica … [de] la fe i les costums socials i jurídiques de … Catalunya per una banda, i de l’altra l’indiferentista, fundat en les concupiscències polítiques, dirigit à aconseguir, més que el bé social, el prestigi polític de nació-estat…». Per aquesta raó culpava als liberals i esquerrans d’erosionar els fonaments de Catalunya i sospitava de llur veritable patriotisme. Malgrat que Gaietà Soler tingué una considerable influència a la seva època, el nacionalisme català liberal i laic va guanyar la batalla a llarg termini, fent desaparèixer alhora la lògica reclamació de les Constitucions.

 

El primer document públic on ja desapareix tota referència a les antigues Constitucions Catalanes és el projecte de la coneguda com a Constitució de l’Havana (Constitució Provisional de la República Catalana) de 1928, on es parla només de les quatre províncies i s’oblida tot el llegat constitucional dels catalans

 

Aquest menysteniment estúpid comportat pel catalanisme «separatista» ens duria a estranyes proclames republicanes: si l’una es feia com a «Estat integrant de la Federació ibèrica» (Francesc Macià, 14-4-1931), l’altra seria com a «Estat Català dins la República Espanyola” (Lluís Companys, 6-10-1934). D’aquests fets en resulta que l’única República Catalana realment independent mai proclamada hagi estat la primera, la d’en Pau Claris del 1640, feta precisament en plena vigència de les Constitucions Catalanes.
Un cop acabat el franquisme i instaurada la monarquia taronjaire que ara ens domina, els polítics catalans tampoc no retornaren a beure de la font de les Constitucions Catalanes, sinó de l’Estatut encolomat a Macià. Quan no fa gaire es va reformar l’Estatut de 1979 una sola veu, la d’en Francesc Ferrer Gironès, s’alçà reclamant el retorn a les Constitucions Catalanes, però la seva prèdica fou tan poc atesa com la de qui predica al desert.

 

Fa ja quaranta anys que apareixen i desapareixen moviments i entitats «independentistes», tots ells calcats l’un de l’anterior i, en massa casos, amb  els mateixos al capdavant. Aquests independentistes sistemàticament s’obliden de la reclamació de les Constitucions Catalanes. Tampoc no han après pas que si sempre fas el mateix i amb les mateixes condicions, no esperis obtenir resultats diferents.
Per tant, si ara realment voleu saber si algú fa volar coloms o us parla de veritat d’independència, la proba del cotó és destriar si basa la seva reclamació no en ser un espanyol diferent molest amb Espanya, sinó en la recuperació de les nostres Constitucions i Llibertats.
La Devolució de les Constitucions Catalanes representa no perdre territoris, el Pacte Fiscal d’immediat sense comèdia, no necessitar un plebiscit sense prèviament haver actualitzat les Constitucions i aclarit la nacionalitat dels habitants de Catalunya, que Europa ho entengui d’immediat, la possibilitat d’acollir-se als tractats fronterers internacionals d’abans de 1714 i a poder reclamar reparació als estats europeus pels tractats d’Utrecht i Pirineus.

 

Podem arribar a la independència com a espanyols descontents que viuen a Catalunya, separant de la «madre patria» (Espanya) quatre províncies rebels, renunciant a mil anys de Catalunya, i muntant una cosa nova que manlleva el nom d’una realitat històrica. O podem fer-ho com a catalans, reviure la Catalunya real, amb tots els seus drets i llibertats, evidentment adaptant-la als temps actuals (no caldria fer gaire cosa) i aconseguint quasi automàticament el reconeixement internacional, ja que tornaríem a ser l’estat que fórem, i això no cal explicar-ho gaire ni inventar la sopa d’all, tots els estats del món ho entenen i ho reconeixen.

 

Som nosaltres qui legalitzem la ocupació actual, fent el passerell d’enviar diputats a les Corts de la metròpoli, disfressant per tant així, el constant tracte colonial que te Espanya envers les nostres lleis i cultura.

 

No aconseguirem mai la independència oblidant que som una de les nacions mes antigues d’Europa, amb un Estat Català que perdurà per mes de 700 anys, amb prop de 500 anys de Constitucions, amb un canvi de vell a nou regim 300 anys abans que la resta d’estats d’Europa, i amb Parlament i bandera dels mes antics d’Europa.
Compatriotes, el Decret de Nova Planta nomes es vigent a les nostres ments. Esborrem-lo d’elles ben aviat.!
Visca Catalunya, lliure

 

Deixa-hi una resposta

*

captcha *