ENLLAÇANT LEGITIMITATS

JOAQUIM VERDE …….

Constitvcions_capitols_y_actes_de_cort__Carlos_IIJ_

 

Les nacions madures es caracteritzen, entre molts altres factors, pel respecte a llurs institucions. Aqueix, però, és major quan aquestes integren més i millor la participació i representació política dels ciutadans. Dos clars exemples en són l’anglesa i l’americana. El Regne Unit i els Estats Units, malgrat llurs imperfeccions, són dos estats dipositaris de llargues tradicions democràtiques. Aquestes es reflecteixen en sengles cerimonials públics pregonament assentats: més pompós i monàrquic el britànic, més auster i republicà l’americà. Els comparem amb el del Regne d’Espanya? És evident que la comparació cau pel seu propi pes. La manca de tradició democràtica espanyola es reflecteix per una banda en un cerimonial pobre i per una altra en una manca de respecte a les pròpies institucions, molt sovint per les mateixes persones que les ocupen. Al cap i a la fi, la recent i molt imperfecta democràcia espanyola és el resultat de múltiples i radicals canvis polítics, l’origen dels quals cal cercar-lo en la inestabilitat que suposava a llarg termini el sistema polític castellà absolutista, imposat per dret de conquesta sobre els parlamentaris de la Corona d’Aragó, en especial el del Principat de Catalunya.

Malgrat les afirmacions de la historiografia tradicional, de les dues vies de construcció de l’estat modern, no eren les monarquies absolutes sinó els règims parlamentaris, monàrquics o plenament republicans, els que asseguraven a llarg termini el creixement econòmic i el progrés social. La raó és que els segons, a diferència de les primeres, foren capaços d’integrar molt millor l’home comú en la construcció estatal. Un clar exemple n’és l’anglès-britànic, que ha sabut evolucionar progressivament d’una monarquia feudal a una monarquia parlamentària. Mai sabrem quina evolució hagués experimentat el sistema polític català si no hagués estat pel Decret de Nova Planta, però podria haver estat com l’anglès i, àdhuc, exportat a la Corona de Castella. Tot i les limitacions d’una societat d’Antic Règim, el dret i les institucions catalanes derogats per Felip V de Castella després d’una conquesta militar eren dels més avançats de l’època i disposaven d’un potencial modernitzador molt semblant al dels britànics.

No és estrany, doncs, que el nom escollit durant la Segona República Espanyola per al règim polític autonòmic que succeí l’efímera Segona República Catalana fos el de Generalitat de Catalunya. Malgrat tot, aquesta, dissolta pel dictador Franco, mantinguda a l’exili i restablerta durant la Transició (complint la voluntat d’En Josep Tarradellas d’enllaçar la legitimitat històrica de la Generalitat republicana amb la democràtica sorgida de les eleccions del 1977), per molt que la legitimitat democràtica republicana ho volgués, no podia enllaçar amb la legitimitat històrica d’unes institucions derogades feia poc més de dos-cents anys si no era seguint llurs mecanismes. En conseqüència, N’Artur Mas no pot ser el 129è sinó el 8è President de la Generalitat de Catalunya.

Com afirmà el gran historiador del dret En Víctor Ferro a la seva magna obra El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta (de gran ajuda per al present article), hem de tenir present que, en primer terme, la Generalitat històrica no era la Diputació del General sinó el mateix General, ço és, la “universitat” o comunitat política dels catalans. En aquest sentit el “president de la Generalitat” era el Rei. Aquesta comunitat era representada de manera plenària pels tres braços o estaments que, juntament amb el Rei qui els presidia, formaven la Cort General, on s’esdevenia solemnement i directa el diàleg entre la Generalitat i el cap de la “república catalana”. Entre corts, la representació especialitzada i ordinària del General o Generalitat era la Diputació del General. Principalment, doncs, el terme Generalitat tenia els següents significats: el de comunitat política dels catalans; en abstracte, els interessos d’aquesta; en concret, els interessos fiscals o altres encomanats especialment a l’administració i custòdia de la Diputació; o, finalment, cadascun dels impostos generals (drets del General) percebuts i, en part administrats, per la Diputació en nom dels Braços. Ara bé, és cert que, amb el pas del temps, Generalitat també acabà significant Diputació del General. Aquesta identificació s’explicaria pel fet que, durant el segle XVII, el General estigué llargs períodes sense reunir-se plenàriament en Cort General i, en conseqüència, acabà sent parcialment identificat amb la seva representació específica i ordinària, la Diputació. Mai abandonà, però, el seu sentit originari i principal i sempre fou un terme oficiós per substituir ocasionalment els oficials de General i Diputació del General.

En tot cas, no podem considerar la Generalitat actual (el sistema institucional o conjunt d’institucions en que s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya sota la Constitució de 1978) i el Parlament de Catalunya, la seva institució més important, com a continuadors respectius de les institucions que representaven ordinàriament i plenària el General o Generalitat de la Catalunya medieval i moderna: la Diputació del General i la Cort General. Com poden ser llurs continuadors si n’invertim la importància?! Només hi ha una manera que en una futura Catalunya sobirana les seves institucions democràtiques siguin les legítimes continuadores de les suprimides fa tres segles per la força de les armes i, per tant, puguem parlar realment de la futura 46a Legislatura de la Cort General, futur 122è Diputat en cap del General de Catalunya, etc.: enllaçant la legitimitat històrica estroncada de facto per Felip V de Castella amb la legitimitat democràtica que restableixi la sobirania de Catalunya, sota el mandat de la segona.

Com es duu a terme aquest procés? Fa un temps es proposà derogar el Decret de Nova Planta. És cert que aquest, de facto i de iure segons l’ordenament castellà, suposà la supressió del dret i institucions públiques catalanes i llur substitució per les castellanes mitjançant l’annexió del Principat de Catalunya (i dels altres regnes o estats reials de la Corona d’Aragó segons sengles decrets) a la Corona de Castella. Tot i així, dita proposta de derogació és forassenyada, en primer lloc, perquè el Decret de Nova Planta ja fou derogat per la primera constitució liberal espanyola i per altres decrets com el referent a l’organització provincial de l’Estat, però sobretot, i açò és el fonamental per als catalans, perquè mai fou vigent de iure segons les Constitucions de Catalunya. Aquestes establien un principi tan fonamental en qualsevol estat democràtic actual com que només podien ser reformades en corts generals i qualssevol actes contraris a elles fets fora de corts eren nuls:

 

“Per quant les Constitucions de Cathalunya, Capítols y Actes de Cort no·s poden fer sinó en les Corts Generals, y sia de justícia que les coses se desfacen ab la mateixa solemnitat que són fetes: Per tant, statuim y ordenam que les Constitucions de Cathalunya, Capítols y Actes de Cort no pugan esser revocades, alterades ni suspeses sinó en Corts Generals, y que si lo contrari serà fet que no tinga ninguna força ni valor.”

Constitució aprovada a la Cort de Barcelona de 1599 presidida per Felip II (Constitucions y altres drets de Cathalunya…, 1704, vol. 1r, llib. 1r, tít. 17è, cap. 18è, p. 52).

En conseqüència, avui dia les Constitucions i institucions de Catalunya segueixen vigents de iure, tot i que fossin derogades de facto. Al cap i a la fi, com també apuntà Víctor Ferro: la principal conseqüència jurídicoinstitucional dels decrets de Nova Planta fou la destrucció d’una sobirania. Element que ha quedat desdibuixat entre les preocupacions del liberalisme (implantació de l’absolutisme) i les del nacionalisme (despersonalització i sotmetiment). El consegüent problema d’açò és la mancança general a Catalunya d’una reivindicació històrica, és a dir, jurídica, de l’Estat i la seva comunitat política, convenientment adaptats en democràcia, és a dir: enllaçar la legitimitat històrica de l’Estat català, el Principat de Catalunya, amb la democràtica sorgida de la futura voluntat nacional sobirana.

Per assolir-ho, primer s’ha de tenir en compte que, per mantenir el funcionament del poder públic a Catalunya un cop s’hagi trencat amb la legalitat espanyola de manera pactada o unilateral, la legislació espanyola (entre la que s’inclou l’autonòmica catalana) que no s’oposi a la nova situació romandria transitòriament vigent fins a l’aprovació de la nova legislació pel nou parlament sobirà. Alhora, aquest reconeixeria solemnement que les Constitucions de Catalunya, conforme a les mateixes, segueixen vigents de iure. És evident que la gran majoria d’elles són incompatibles amb una democràcia liberal. Consegüentment, s’haurà de procedir a la derogació de totes aquelles que ho siguin i el manteniment d’aquelles poques que, com la citada anteriorment i mostra de llur antiga modernitat, puguin restar vigents plenament o convenientment interpretades. Amb tot, la institució que les hauria de derogar no podria ser el Parlament de Catalunya sinó la Cort General de Catalunya, car les Generals Constitucions de Catalunya només poden ser reformades de la mateixa manera que s’han elaborat: en corts. Però per a que hi hagi Cort General hi ha d’haver un rei. En conseqüència, el Parlament de Catalunya hauria de proposar un rei regnant (per no instaurar una monarquia privativa amb els costos que suposaria) per a que fos proclamat comte de Barcelona.

Primerament, el Parlament de Catalunya que proclamés la independència hauria de convocar, segons les normes tradicionals, els Braços Generals (els braços eclesiàstic, militar i reial sense el Rei), que per imperatiu del mandat democràtic del Parlament haurien d’escollir com a comte de Barcelona el rei regnant proposat per aquell. Em decanto per proclamar comtessa de Barcelona la reina Elisabet de Windsor, descendent del llinatge comtal de Barcelona, com a Elisabet I de Catalunya i que el Principat de Catalunya esdevingui un regne (estat) de la Mancomunitat de Nacions, independent com el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda… La reina Elisabet, una sola persona física i alhora disset persones jurídiques, només seria reina de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord al Regne Unit (com ho és ara), sent reina del Canadà al Canadà, d’Austràlia a Austràlia, etc. i comtessa de Barcelona a Catalunya. Les raons que justificarien aquesta decisió serien les tradicions polítiques compartides secularment per Catalunya i Anglaterra, la reivindicació de la condició d’aliats que gaudiren ara fa tres segles i, especialment, tal i com afirmà Alfons López Tena, la projecció i difusió internacionals que suposaria per a la marca Catalunya, sense més despeses que les d’un cap d’Estat, rei o president. Algú dubta del renom que assoliria Catalunya quan la reina Elisabet la visités per obrir la Cort General, parlés català, aparegués la nostra llengua als webs de la monarquia britànica (catalana al Principat) i de la Mancomunitat i participant la nostra selecció nacional també als Jocs d’aquesta darrera? Comprenc els recels que pot despertar l’opció monàrquica a Catalunya tant pels perjudicis que ens ha causat la monarquia castellana i espanyola com per raons filosòfiques. Però a aquest darrer respecte cal tenir en compte que en l’època en que Catalunya fou sobirana “república” (la cosa pública) no era un terme contraposat al de “monarquia”. Ans al contrari, havien coexistit. No hem d’oblidar que durant una setmana els Braços Generals de 1641, presidits pel diputat eclesiàstic Pau Claris, no proclamaren la república sinó que reduïren “lo govern [del Principat] en forma de república”, ço és, tragueren el rei Felip III i deixaren només la república (al contrari del que féu Felip V de Castella: treure la república catalana i deixar un rei estranger). A més a més, el Lloctinent General de Catalunya (el representant o alter nos de la Reina al Principat en la seva absència, com el Governador General del Canadà) seria proposat triennalment per la futura Cort General de Catalunya entre els catalans distingits pels serveis a la nació. Finalment, hem de tenir present que la figura d’un rei és l’única eina per enllaçar la legitimitat històrica amb la democràtica.

Així, tornant al procés d’enllaçar legitimitats, la Reina, un cop escollida pels Braços Generals, hauria de convocar-los a la darrera Cort General estamental (la primera i última amb la participació de Tarragona) on juraria les Constitucions de Catalunya i seria proclamada comtessa de Barcelona. Aquesta Cort simbòlica, excel·lent exercici de “recreació històrica” que seria celebrat en un lloc tan emblemàtic com el Saló de Cent i que tindria un gran ressò internacional, només duraria uns pocs dies i el seu primer objectiu seria derogar totes aquelles constitucions i capítols de cort que no fossin compatibles en democràcia deixant aquells que sí ho fossin, en compliment del mandat democràtic del Parlament de Catalunya. Seria una comissió d’historiadors del dret i juristes nomenada per aquest la que estudiaria i proposaria quines serien les Constitucions i altres drets de Catalunya a derogar, proposta adoptada democràticament pel Parlament i executada per la Cort General seguint el cerimonial tradicional. El segon objectiu de la Cort, sempre sota el mandat del Parlament, seria aprovar una constitució que recollís el règim electoral negociat i proposat per aquest darrer. L’última funció de dita Cort General abans de llicenciar-se hauria de ser el nomenament de l’última Diputació del General estamental. L’únic objectiu d’aquesta seria, per mandat democràtic del Consell Executiu de la Generalitat encara existent, dissoldre el Parlament de Catalunya (del qual romandria la Diputació Permanent com a representant de la sobirania nacional catalana) i, seguint la constitució aprovada sobre el règim electoral, convocar eleccions democràtiques a Cort General, el nou parlament unicameral (les antigues corts eren tricamerals), sobirà i democràtic, format per síndics (no diputats) agrupats en braços (els grups parlamentaris que representarien els diversos partits polítics), que rebria la legitimitat històrica de l’antiga Cort General i la democràtica del Parlament de Catalunya. Un cop celebrades les eleccions, l’última Diputació del General estamental simbòlica i l’últim Consell Executiu de la Generalitat democràtic efectiu entrarien en funcions fins que la primera Cort General democràtica, la constitució de la qual suposaria la desaparició de l’antiga Diputació Permanent del Parlament de Catalunya (tal i com passa ara), nomenés la primera Diputació del General (el nom del nou govern) democràtica, formada pels Diputats del General (no consellers) de cada departament i presidida pel Diputat en cap del General, en analogia als administradors en cap de les ciutats i viles catalanes. La seu de la Diputació rebria el nom històric de Casa de la Diputació. L’escut de la institució tornaria a ser la Creu de Sant Jordi, a diferència dels Quatre Pals, que tornaria a ser l’escut del Principat de Catalunya, inexplicablement no oficial en l’actualitat malgrat ser, juntament amb l’escut del Regne de Lleó, un dels dos més antics d’Europa.

Una de les conseqüències del manteniment d’algunes constitucions i capítols de cort històrics seria el fet que el Principat de Catalunya no disposaria d’una constitució codificada. Alguns juristes poden afirmar que açò crearia inseguretat jurídica, però el Regne Unit és un exemple del contrari. Però gaudeix d’una llarga tradició democràtica i té clars quins són els principis de la seva constitució política: supremacia parlamentària, imperi del dret, llibertat… Molts d’ells compartits històricament amb Catalunya. Com el Parlament britànic, la Cort General de Catalunya tingué i tornaria a tenir un caràcter permanentment constituent, car, com s’establí en la seva legislatura instituent de 1283, el seu objectiu és tractar del bon estat i reformació de la terra. En el cas català, antigament les constitucions i capítols de cort tenien una jerarquia formal però no de continguts ni d’importància pràctica. Les primeres eren formalment proposades pel Rei i acceptades pels braços i els segons proposats per aquests darrers i acceptats pel primer. El 1283 Catalunya fou el primer estat europeu on s’establí formalment que les lleis generals només es podien elaborar a través del pacte entre el rei i els representants de la terra. En conseqüència, el Rei hi estava lligat i, teòricament, no les podia derogar unilateralment. Ara bé, com a parlament democràtic que seria la futura Cort General, les lleis només serien elaborades pels síndics dels diferents braços polítics i, com al Regne Unit, la Reina no podria sinó que atorgar-hi el plàcet reial. Formalment, però, mantindrien la redacció en primera persona per part de la Reina en les constitucions i en tercera persona per part dels síndics en els capítols de cort. Sí que variaria, en canvi, la jerarquia de continguts. Les constitucions tindrien caràcter constitucional al regular drets fonamentals i les institucions de l’Estat, de manera semblant a les lleis orgàniques espanyoles però llur aprovació requeriria de les dues terceres parts dels síndics. Els capítols de cort, en canvi, perdrien llur caràcter constitucional i esdevindrien lleis ordinàries aprovades per majoria simple que no podrien contravenir les constitucions. Hi hauria, però, uns capítols de cort de rang constitucional i, per tant, aprovats per dos terços dels síndics: els Capítols (de Cort) del Redreç del General de Catalunya, ço és, aquells que regulen la Diputació del General. Quant als reials decrets llei elaborats per aquesta rebrien el nom d’actes de cort en cas que fossin convalidats per la Cort General.

Un dels primers objectius de la nova Cort democràtica seria elaborar les noves constitucions, reguladores dels drets fonamentals i de les institucions estatals. Fruit d’enllaçar la legitimitat històrica amb la democràtica, el conjunt de les futures institucions, continuadores de facto de les actuals però de iure de les més semblants derogades per Felip V de Castella, rebrien els noms d’aquestes i, en la mesura del possible, aquells llurs principis compatibles en democràcia. Alguns d’ells fonaments del republicanisme (amb rei o sense): col·legialitat dels càrrecs executius, temporalitat d’aquests, etc. El príncep (monarca) a Catalunya seria el Senyor Rei o la Senyora Reina, Comte o Comtessa de Barcelona. Els títols de l’hereu tornarien a ser els de príncep de Girona (de Gal·les al Regne Unit), duc de Montblanc, comte de Cervera i senyor de Balaguer. Símbol de l’aprenentatge com a futur rei, ostentaria el càrrec de Governador General (que també anava associat a l’hereu dels regnes de la Corona d’Aragó). El representant de la Reina al Principat quan aquesta no hi fos seria el Lloctinent General, proposat triennalment per la Cort General i nomenat per la Reina. Quan aquesta morís i, consegüentment, el Lloctinent cessés en les seves funcions representatives, o aquest darrer s’absentés del Principat, el Portantveus de General Governador (el lloctinent del Governador General a Catalunya) obriria la Vice Règia (assumiria interinament la direcció de l’Estat com ho havia fet històricament fins a la proclamació del nou comte de Barcelona). Antigament era l’oficial més important de l’administració reial ordinària a Catalunya, un jutge superior itinerant que velava per la correcta aplicació de la justícia per part dels batlles i veguers. Lògicament, aquestes funcions no tenen sentit avui dia. Com que a les repúbliques parlamentàries qui assumeix interinament la direcció de l’Estat si mor el President de la República ho és el del Parlament, el càrrec de Portantveus de General Governador seria ostentat pel Portantveus de la Cort General.

La presidència nata d’aquesta, com en el Parlament britànic, recauria en la Reina, però, a la pràctica, en el Portantveus de la Cort, escollit com ara pels síndics i custodi del Segell Major de la Cort. El butlletí i el diari de sessions s’anomenarien Processos de Cort i el procés de presentació de credencials per part dels nous síndics i acceptació d’aquests habilitació. Com a sistema parlamentari en el que la Cort General té la supremacia, aquesta escolliria el Diputat en cap del General, però també els altres membres del Consistori de Diputats (reunió física dels membres de la Diputació del General anàleg al terme “consell de ministres”), proposats pel candidat a Diputat en cap a la Cort General, qui també els nomenaria amb l’objectiu de millorar la fiscalització dels membres del poder executiu per part del legislatiu. El Diputat de Justícia també ostentaria la condició de Protonotari del Principat (com a tal aixecaria acta de les principals cerimònies d’Estat, a diferència de l’Escrivà Major del General, actualment anomenat Secretari del Govern, que aixecaria acta de les reunions del Consistori) i el secretari general del seu departament el de Lloctinent de Protonotari. De manera anàleg, el Diputat de Finances ostentaria el càrrec de Tresorer General del Principat (com el Protonotari, antigament ho era de la Corona d’Aragó; en tot cas, podria ser ostentat també en comissió pel Diputat en cap i el Diputat de Finances com passa al Regne Unit) i el secretari general del seu departament el de Regent la Tresoreria. El delegat de la Diputació a cada vegueria rebria el nom històric de diputat local. Les legislatures de la Cort General serien triennals (les Constitucions de Catalunya preveien, en teoria, la convocatòria de corts cada tres anys). En conseqüència, el mandat dels Diputats del General també seria triennal (de fet com ho havia estat històricament). El Diputat en cap no podria dissoldre la Cort General i la legislatura s’hauria d’esgotar. Al cap i a la fi, els síndics haurien de ser escollits pels ciutadans amb l’objectiu de complir llur mandat i donar estabilitat política, com passa als Estats Units. Les dimissions, morts o destitucions per la Cort o pel Diputat en cap d’alguns dels altres membres del Consistori suposaria la proposta d’uns de nous pel segon i llur designació per la Cort en un termini de trenta dies. La dimissió, mort del Diputat en cap o moció de censura comportaria el nomenament d’una nova Diputació del General per la Cort també en el mateix termini. Les eleccions a Cort General s’haurien de celebrar a la segona quinzena de juny per a que hi hagués l’antelació suficient per formar govern i que els nous diputats fossin elegits el 22 de juliol i iniciessin llurs mandats l’1 d’agost (els diputats sortints l’acabarien el 31 de juliol). Açò pot semblar no tenir importància, però als Estats Units l’elecció i presa de possessió del President sempre són unes dates concretes, ço que dóna estabilitat als procediments democràtics. Doncs fa tres segles aqueixes ja eren les dates d’extracció a sorts i d’inici de l’ofici dels Diputats, que no podien tornar a ser escollits fins passats dos triennis i en cas de mort d’un d’ells havia de ser elegit el nou diputat en un termini de trenta dies. Malgrat les limitacions de l’època, col·legialitat, elecció regular dels càrrecs i limitació de llurs mandats són fonaments del republicanisme que ja eren exercits a Catalunya en el cas de la Diputació del General.

Aquesta, tot i tenir l’objectiu de “conservar lo estat y pública utilitat de la terra” com a representant ordinària de la Generalitat, malgrat ço que s’afirma sovint no era el “govern de Catalunya” (com sí que ho seria la futura Diputació democràtica) al mancar de comeses amplíssimes de direcció política i poders generals d’administració de la república. Excepte en moments d’excepcionalitat política, aqueixos competien al Rei (al Lloctinent en la seva absència) i als seus oficials: Cancelleria i Reial Audiència, l’Oficina del Mestre Racional, la Batllia General i la Tresoreria. En el cas del Regne Unit, els ministres tradicionals de la Corona han assumit el rol de Grans Oficials d’Estat. Anàlogament a Catalunya podrien assumir aquest rol, tinguin funcions cerimonials i/o democràtiques: el Gran Senescal (vacant des de la Baixa Edat Mitjana com a Anglaterra però que com al Regne Unit podria ser assumit pel Canceller a les coronacions), el Portantveus de General Governador, el Canceller, el Mestre Racional, el Tresorer General, el Batlle General i el Protonotari. Com en el Regne Unit, no s’haurien de confondre amb els Grans Oficis d’Estat, que en el cas català serien: el Diputat en cap, el Diputat de Finances, el Diputat d’Afers Exteriors i el Diputat d’Interior.

L’antiga Diputació del General, tot i no ser el govern de Catalunya, sí tenia unes competències financeres molt importants. Com a titular d’elles, la Diputació era l’administradora de l’erari del General de Catalunya, un dels més antics d’Europa (si no el més antic), separat del fisc reial (el Consolidated Fund anglès, model en la matèria, fou fundat el 1786). Precisament naixé el 1359 amb l’objectiu de recaptar el donatiu que els Braços havien atorgat graciosament al Rei en Cort General. Podem dir que actuava, salvant totes les distàncies, com una agència tributària. Però si en un futur la Diputació ja és el govern de Catalunya, quin seria el nom de la futura agència tributària depenent d’aquella? Proposo adoptar el nom de Batllia General, l’antiga administració central del fisc reial català, ara democràtica, depenent del General i presidida pel secretari d’Hisenda com a Batlle General. Les seves delegacions, però, no ostentarien el nom d’estacions (les antigues demarcacions fiscals reials) sinó el de col·lectes (les del General). El subdirector general de Tresoreria, en canvi, ostentaria el càrrec de Regent els Comptes, que havia estat el màxim funcionari de l’administració financera del General. Els cobraments i pagaments del General s’havien de fer a través de dipòsits i girs bancaris centralitzats a la Taula de Canvi de Barcelona, de titularitat municipal. Com que aquesta funció l’assumiria en un futur el banc central de Catalunya, proposo que aquest, ara de titularitat estatal, sigui el continuador d’aquella, el primer banc públic d’Europa, fundat el 1401, i en rebés el nom. Si sortíssim de l’euro, també proposo que la moneda catalana fos la lliura barcelonesa, dividida en cent diners. Finalment, els oïdors de comptes del General, que juntament amb els diputats antigament havien format part de la Diputació, sortirien d’aquesta i assumirien les competències dels actuals síndics de comptes. El nom del president que escollirien seria, en lloc de l’actual Síndic Major de Comptes, el de Mestre Racional. Tot i que antigament havia estat l’autoritat principal de l’administració financera reial a Catalunya sense competències sobre els diputats i oïdors de comptes del General, la futura Oficina del Mestre Racional i dels Oïdors de Comptes del General seria el nom del tribunal de comptes català.

L’antiga Diputació també adquirí unes altres competències que assoliren una gran importància: la defensa de la legalitat paccionada entre el Rei i els Braços a través de la denúncia de les contrafaccions (les vulneracions de les Constitucions) comeses pel Rei i els seus oficials. Denúncia que era realitzada pel representant judicial i extrajudicial del General en matèries relacionades amb l’observança de les lleis: el Síndic del General. Actuava, doncs, com a acusació pública. En conseqüència, què millor que el futur fiscal general de Catalunya rebés el mateix nom. Anàlogament, els advocats de l’Estat de Catalunya s’anomenarien advocats del General.

Respecte al poder judicial, el tribunal suprem de Catalunya rebria el nom de Reial Audiència de Catalunya. Aquesta havia estat l’antic tribunal suprem de Catalunya, ja que les seves sentències no es podien apel·lar al Consell d’Aragó, a diferència de les de les reials audiències aragonesa, valenciana i mallorquina. Aquest privilegi, un dels més preuats pels catalans, juntament amb el fet que les sentències es donarien en nom de la Reina (tal i com passa ara) em semblen motius suficients per mantenir el nom tradicional (a Anglaterra i Gal·les hi ha les Royals Courts of Justice i ningú dubta de llur caràcter pregonament democràtic). Com amb la Cort General, el president nat en seria la Reina o el Lloctinent General en la seva absència, qui obriria els anys judicials tal com passa en l’actualitat al Tribunal Suprem espanyol. La presidència pràctica, però, recauria en el Canceller. Tot i l’antic caràcter d’aquest com a oficial reial, en un futur no podria ser sinó un jutge democràtic escollit pels doctors de l’Audiència (el nom que rebrien els jutges d’aquesta excepte els de la sala penal o Reial Consell, anomenats jutges de cort). El Canceller, a més de presidir la Reial Audiència, presidiria la sala primera, mentre que el Regent la Cancelleria (el vicepresident de l’audiència) presidiria la sala segona. Mentre l’antiga Audiència també tenia funcions consultives, administratives i governatives, la futura lògicament només seria el tribunal suprem de Catalunya en un marc de separació de poders. Sense perjudici d’açò, el Canceller i la seva oficina, la Cancelleria, mantindrien la funció administrativa cerimonial de custodi del Segell Reial i, consegüentment, la de validació dels actes de la Reina o, en la seva absència, del Lloctinent General. Durant l’obertura de la Vice Règia per part del Portantveus de General Governador la Reial Audiència passaria a estar teòricament presidida per aquell (a la pràctica ho seguiria estant pel Canceller) per continuar administrant justícia i assumiria el nom d’Audiència de la Governació Vice Règia. Pel que fa als altres tribunals, els de les vegueries, equivalents a les audiències provincials, rebrien el nom de Cort de Vegueria, col·legiades a diferència de l’antiga Cort del Veguer, el representant jurisdiccional del Rei a cada vegueria. Llurs membres s’anomenarien veguers i el president veguer en cap. Anàlogament, els tribunals de les batllies (partits judicials), equivalents als jutjats de primera instància i instrucció, rebrien el nom de Cort de Batllia i llurs titulars el de batlle (l’equipol·lent a l’actual jutge degà seria el de batlle en cap). Davant la persistent confusió, cal insistir en que els batlles històrics catalans no eren els equivalents als actuals alcaldes espanyols sinó als alcaldes castellans de l’època, és a dir, els representants jurisdiccionals del rei (o del senyor feudal) a les batllies corresponents. Finalment, els tribunals mercantils i el codi jurídic que aplicarien rebrien els noms de Consolat de Mar i Llibre del Consolat de Mar en honor a sengles precursors i la gran rellevància internacional que assoliren.

Tornant a la defensa constitucional, en un origen les causes de contrafaccions havien de ser dutes pel Síndic del General a la Reial Audiència. Com que aquesta era el tribunal del Rei, ja des de principis del segle XVI les corts van insistir en la creació d’un tribunal paritari conformat per representants del Rei i de la terra exclusivament dedicat a resoldre les causes de contrafaccions. Finalment, el Tribunal de Contrafaccions fou creat a la Cort General de 1701-02, presidida per Felip IV, i millorat a la darrera Cort de 1705-06, presidida per Carles III. El podem considerar, doncs, el primer tribunal de garanties constitucionals de la història, tot i ser fundat en una societat encara preliberal. Els doctors N’Eva Serra i En Josep Capdeferro estan duent a terme un estudi que es publicarà el present any sobre les sentències conservades que emeté el tribunal en els seus dotze anys d’història. Algunes tan interessants com les que condemnaren soldats en plena guerra pels abusos comesos contra la població civil. Un motiu més per a enllaçar la legitimitat històrica amb la democràtica i que el futur Tribunal de Contrafaccions democràtic sigui l’hereu legítim del suprimit de facto per Felip V de Castella.

L’actual institució del Síndic de Greuges seria col·legiada, rebria el nom de Tribunal de Provisió de Greuges i els seus membres el de provisors de greuges (històricament els jutges escollits per la Cort General per jutjar els greuges comesos pel Rei i els seus oficials). Com llavors i a diferència del que malauradament passa avui dia, les seves sentències tindrien caràcter vinculant.

Finalment, respecte l’organització local, cal començar dient que el nom de la comunitat política dels habitants d’una determinada ciutat, vila o poble seria novament el d’universitat o comú, segons la tradició del lloc, enlloc del terme castellà d’ajuntament. No s’hauria de confondre, com ara, la comunitat política amb la seva seu, anomenada casa de la ciutat, de la vila o del poble. Tampoc amb les institucions educatives d’educació superior. Proposo, doncs, recuperar per a aquestes el nom històric d’Estudi General. Al cap i a la fi, la universitat de l’estudi general era la comunitat dels seus membres. L’estudi general i la universitat d’aquest serien, així, els equivalents respectius per als actuals universitat i comunitat universitària. Tornant als municipis: el ple de la universitat seria el Consell General i els actuals regidors rebrien el nom de consellers (jurats en el cas de la Ciutat de Barcelona); la Junta de Govern Local el de Col·legi d’Administradors i els actuals alcalde i tinents d’alcalde el de consellers (en cap, segon, tercer…), jurats (idem), paers (idem), cònsols (idem) o procuradors (idem) segons la tradició del municipi; tots ells de renovació anual com ocorria històricament. Els pobles petits que foren governats directament per batlles al mancar de regiment municipal escollirien lliurement el nom que voldrien que rebessin llurs administradors. Per llur banda, les vegueries disposarien de consells de vegueria creats ex novo.

Catalunya disposa d’un gran patrimoni immaterial en la seva tradició política, estroncada enguany fa tres segles pel dret de conquesta d’un rei absolut, el dret i les institucions públics de la qual mostraren una gran capacitat modernitzadora fins al final. Enllaçar la legitimitat històrica d’aquella nostrada tradició amb la futura legitimitat democràtica que retorni la sobirania a Catalunya té diverses utilitats. En primer lloc, estudiar i comprendre millor la història d’un dret i unes institucions, producte cultural de la nostra nació, descurats malgrat les constants referències inexactes a llurs noms. Quants pobles del món estarien orgullosos de tenir-la com a seva! En segon lloc, extreure’n allò que ens pugui ser útil per al present i futur. Així ho saberen fer els nostres avantpassats fins al darrer moment mitjançant el constant profit extret de l’antiquíssim usatge de Barcelona “Alium namque”, pel qual els nostres prínceps s’obligaven a jutjar per dret, ço és, conforme a les lleis i assegurant els drets de les parts (el due process of law americà). Enllaçar ambdues legitimitats ens serviria: per recordar que el futur estat català també té una legitimitat històrica i en seria el seu continuador; per tenir present com costa assolir i mantenir les llibertats polítiques; per recuperar un llenguatge jurídic propi, molt més planer que l’actual calc del castellà, així com termes de la nostra tradició jurídica i lingüística com recors, querela i destret; i, sobretot, per aplicar aquells elements que ens puguin fer servei per aprofundir i millorar la participació i representació polítiques dels ciutadans. Un exemple en seria la represa del Judici de Taula, mecanisme de fiscalització dels oficials públics sortints pel qual se’ls podia denunciar per no haver exercit correctament llurs oficis. Davant les dificultats per dur a terme aquest procés en una Commonwealth a l’espanyola amb el descendent més directe de Guifré el Pelós, la via més profitosa per a la nació catalana seria agermanada en la Mancomunitat de Nacions amb l’anglesa, aquella que assolí ço que a nosaltres se’ns impedí (si bé amb la seva passivitat). En homenatge a En Víctor Ferro vull acabar amb aquest paràgraf del seu El Dret Públic Català de 1987 (les cursives són meves):

 

“Qui comprengui que la cultura d’un poble no es limita a les seves creacions en els camps de la llengua, la literatura, l’art, la ciència, la filosofia, l’economia, el dret privat, etc., sinó que troba també en la tradició política una de les seves expressions més altes i més nacionalment definidores, comprendrà igualment l’empobriment intel·lectual que comporta per a una comunitat la ignorància –o, el que és pitjor, la visió deformada– d’aquesta seva tradició. La familiaritat amb unes institucions, unes normes i uns mecanismes jurídics (i no sols amb llurs noms) que des dels orígens i durant la major part de la seva història regiren la vida del país -i que, d’altra banda, li foren arrabassats per la força i no pel dret, i als quals, que se sàpiga, Catalunya no ha renunciat mai legítimament– és un poderós factor d’educació ciutadana i element imprescindible d’una sòlida recuperació de la nostra dignitat col·lectiva. En moments en què Catalunya veu obrir-se unes perspectives encara imprecises de vida institucional pròpia, és inajornable, ens sembla, de fer inventari del llegat d’una evolució quasi mil·lenària que madurà en unes institucions polítiques, judicials, administratives i financeres, en unes normes i uns mecanismes d’ordenació i de disciplina social que no desdigueren mai dels de les altres terres d’Europa occidental i que, en molts casos i en més d’un moment, els precediren i els superaren. No podem comprendre -ni acceptar- que es posi en oblit ni que es confini a l’erudició històrica el tresor d’una experiència multisecular acumulat per uns homes que parlaven la nostra llengua i duien el nostre nom i que cregueren justificat de lluitar i morir per defensar-lo i fer-nos-el arribar”.

 

© Joaquim Verde i Llorente

 

El present article pot ser distribuït lliurement tot respectant-ne l’autoria i la integritat.”

Deixa-hi una resposta

*

captcha *