NOSALTRES, EL QUE VOLEM, SÓN LES CONSTITUCIONS CATALANES

Molt agraeixo a l’amic i company Miquel Giménez el seu article «No vull els furs» publicat al DGS ahir. Li ho agraeixo per dos motius: el primer perquè sempre és un honor debatre amb algú a qui admires, i el segon —tal i com deia en Salvador Dalí— perquè sempre és bo que parlin de tu, encara que sigui malament.

Els quins hem estat sempre a la trinxera per la Llibertat de la Pàtria (abans se’n deia separatisme i avui en diuen independentisme), els que ni hem votat la Constitució forana ni els seus estatuts, portem anys cercant armament amb què bastir la legítima reclamació de llibertat del nostre poble. En cap cas som benintencionats, al contrari, darrere de la reclamació de la Devolució de les Constitucions Catalanes, el que hi ha és molta mala llet, i us ho explicaré.

No fa gaire un polític important del país afirmà: «negociar amb els espanyols és molt dur». Reconeixent aquesta situació el que no es pot pretendre de cap manera és anar a negociar posant-nos com a objectiu màxim i mínim el mateix concepte: «el pacte fiscal». Per tant o el nostre govern té un Pla B que no ens explica per por a informar als serveis secrets espanyols, o potser no són tant llestos com jo em pensava, i això m’acolloneix.

Catalunya no tenia furs, sinó Constitucions. És a dir, no tenia unes lleis atorgades pel rei, sinó unes lleis pactades en Corts amb ell. No és, de bon tros, el mateix. Aquestes Constitucions no podien ser derogades unilateralment i eren el fruit de set-cents anys de constitucionalisme català. El rei no era reconegut com a tal fins que no les jurava respectar, i el seu primogènit no en seria successor fins que no fes el mateix que el pare.

I com això era així, i no ho podia canviar unilateralment, el Tractat d’Utrecht de 13 de juliol de 1713, en el seu article XIII, confirma les antigues lleis i privilegis dels ciutadans del Principat de Catalunya. I per a reblar el clau, el Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716, no anul·la les Constitucions, al contrari, a l’article 42 diu textualment:

«En tot el que no estigui en els capítols precedents d’aquest decret, s’observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l’individual manat per ell.»

Qui ha anul·lat les Constitucions aleshores? Seria molt llarg d’explicar, li podríem donar les culpes a altri com acostumem, des del noi del tambor a Montserrat —que espantà els francesos quan Napoleó ja ens havia separat d’Espanya i havia declarat que Catalunya tenia exèrcit, moneda i hisenda pròpies—, passant pels capellans (o frares, o monjos) que sempre han pres partit en tots els nostres conflictes, fins als polítics que han considerat les nostres Constitucions com quelcom no aprofitable sense haver-les ni llegit, practicant la dita espanyola del «desprecia cuanto ignora».

No les ha anul·lat ningú les nostres Constitucions, simplement, com tot poble derrotat, les hem oblidat.

Aclarits doncs els temes històrics, anem pels polítics. Si hem de negociar, en cap cas el màxim i el mínim a demanar ha de ser el mateix, i si hem de negociar amb Espanya, el que no farem es negociar la independència, la qual no es negocia, abans es proclama!

I quan un país proclama la independència ha de tenir clar el full de ruta, i deixar de banda el sistema espanyol d’anar fent «sobre la marxa». Llegiu si us plau, per exemple, el protocol de la Declaració d’independència de Kosovo, i us adonareu que fins i tot el tipus de paper on escriure dita declaració seguia uns patrons estudiats.

Per tant, reclamar que el Parlament Català anul·li l’Estatut retallat i proclami la plena vigència de les Constitucions Catalanes significa vàries coses en tres àmbits:

En l’àmbit polític significa gaudir, des del mateix moment de la proclamació, de l’Estat Constitucional amb tot el que això comporta. Ara, amb la Generalitat només tenim l’aparell d’estat sense atribucions. Amb les nostres Constitucions ja tenim les atribucions de l’Estat Català.

En l’àmbit polític europeu, proclamar que procedim a la Devolution, és entès d’immediat. No fa falta explicar-ho, ja ho entenen. Per tant ai de qui esgrimeixi el dret de conquesta contra legítim dret a obtenir la devolució.

I en l’àmbit d’una presumpta posterior negociació amb Espanya, de com ens repartiríem els suposats béns «comuns», les nostres Constitucions ens armen especialment pel que fa a la definició territorial, doncs deixen clar que tant les Illes Balears i Pitiüses com la (dita ara) Franja de Ponent són part indestriable del Principat de Catalunya. Si recuperem el nostre vell Estat son vàlids tots els tractats internacionals acordats per les nostres Corts fins al 1714. Si recuperem el nostre quasi mil·lenari Estat, potser també podríem esperar que Anglaterra complís el Pacte de Gènova (de 20 de juny de 1705) de defensa militar i de les lleis del Principat de Catalunya, i potser fins i tot podríem reclamar indemnitzacions als espanyols o també declarar la nostra part corresponent del Deute del Regne d’Espanya com a «Deute odiós» d’acord amb les lleis internacionals.

Nota bene:
El Decret d’expulsió dels jueus (de 31 de març de 1492) va ser derogat just cinc cents anys després pel rei Joan Carles I d’Espanya (31 de març de 1992).

Miquel Manubens

Autor de “Històries de distracció massiva” www.devolucio.cat

  1. Manel Respon

    Això és parlar clar. No es pot millor!!!

Deixa-hi una resposta

*

captcha *