DRETS HISTÒRICS

Joan Carretero…

Aquest magma que anomenem catalanisme, que pot acollir des de l’activisme cultural català fins a bona part de l’independentisme polític, ha treballat des dels seus orígens en dos objectius, entre d’altres, des del meu punt de vista, clarament equivocats i que, a més, han comportat una gran despesa d’energies i una font inesgotable
de frustracions.

El primer d’aquests objectius ha estat la pretensió de reformar Espanya. El catalanisme sempre ha estat a l’avantguarda del reformisme espanyol, amb el pensament que una Espanya democràtica, pròspera, reconeguda a Europa, partícip de les institucions democràtiques internacionals, seria el marc adient per una Catalunya reconeguda, amb un encaix autonòmic, federal, confederal o com es vulgui, tanmateix suficient per a la seva plenitud.

La crua realitat ens diu, però, que Espanya, sigui com sigui la seva situació, no tolera cap territori que no estigui plenament castellanitzat i que no es sotmeti absolutament a l’estat. Aquest catalanisme ha somniat tenir una situació, dins d’Espanya, absolutament singular dins els paràmetres internacionals: disposar de seleccions esportives que poguessin competir a nivell oficial, que la llengua catalana fos oficial a Europa, comptar amb representació oficial als òrgans de decisió europeus, amb representació diplomàtica, disposar de la “clau de la caixa” i una llarga llista de somnis que sempre ens porten un despertar molt amarg.
L’altre gran objectiu, també penso que equivocat, ha estat la pretensió d’inventar noves i modernes relacions amb Espanya, amb l’oblit i, moltes vegades, el menyspreu als nostres drets històrics. La constitució espanyola recull drets històrics d’alguns territoris, però no de Catalunya. Els ponents catalans van oblidar completament aquests drets, tant que no es va voler el concert econòmic, entre d’altres motius, per antic. Cal posar, de manera ferma, irrenunciable, la devolució dels drets històrics, la restitució de la sobirania, entre les fites més importants dels que lluiten per assolir l’estat. Tots els pobles que, a Europa, han accedit a la sobirania han reivindicat els seus drets històrics. Escòcia n’és el darrer exemple, i basa tot el seu desig en el que va ser i vol tornar a ser, democràticament. La derogació del decret de nova planta i tot el que ha comportat. Cal no oblidar que l’actual constitució espanyola és la seva hereva més recent; no és un joc historicista, sinó un pas més en l’alliberament nacional.

Joan Carretero

Publicat a  www.reagrupament.cat  el 20/03/2012

Deixa-hi una resposta

*

captcha *