16 DE GENER, 299 ANYS DE DECRET DE NOVA PLANTA

 

nueva-planta

Durant la Guerra de successió hi havia catalans en ambos bàndols. Aquelles picabaralles s’esvaïren en promulgar-se els decrets de Nova Planta de València i d’Aragó de 29 de juny de 1707, on s’abolien els seus respectius furs. Aleshores els catalans s’adonarien del perill en què es trobaven les seves Constitucions, els seus Drets i les seves Llibertats.

Dos anys abans, uns catalans previsors, havien signat el Tractat de Gènova de 20 de juny de 1705, amb els anglesos. En dit tractat «la sereníssima reina d’Anglaterra garanteix a l’ínclita i noble nació catalana … [que els] habitants del dit Principat que es declaressin i prenguessin les armes a favor del rei Carles III … quedaran amb tota seguretat, garantia i protecció de la Corona d’Anglaterra … de mode que ara i en l’avenir gaudeixi el Principat de Catalunya totes les gràcies, privilegis, lleis i costums .

Més tard, Anglaterra i Àustria es retiraren de la guerra pel Tractat d’Utrecht (del 13 de juliol de 1713), malgrat en aquest es garanteixen les nostres lleis. (Article XIII : Vist que la reina de la Gran Bretanya no cessa d’instar amb suma eficàcia per a que tots els habitants del Principat de Catalunya, de qualsevol estat i condició que siguin … conservin il·lesos i intactes els seus antics privilegis, el rei catòlic … concedeix i confirma per la present a qualsevulla habitants de Catalunya, no sols l’amnistia desitjada juntament amb la plena possessió de tots els seus bens ihonres, sinó que els dóna i concedeix també tots aquells privilegis queposseeixen i gaudeixen, i en endavant puguin posseir i gaudir els habitants de les dues Castelles ….)

Aleshores els catalans es quedaren sols. La Junta de Braços del 5 de juliol de 1713 decidí la guerra a ultrança, gràcies a l’abrandat parlament d’en Manuel Ferrer Sitges, qui féu una defensa aferrissada de les Llibertats i de «les nostres Lleis jurades i pactades».

De poc valdria, en el Decret de Nova Planta, l’afirmació a l’Article 46: «En tot el que no estigui en els capítols precedents d’aquest decret, s’observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l’individual manat per ell», perquè a la ment dels catalans s’hi havia hostatjat ja la derrota, i just per això, Barcelona lluïa en una pintada de l’època aquest pessimista lema: «Tota Cathalonia presidii habitatio est», és a dir, tot Catalunya és habitacle de presidi.

Des d’aleshores i fins a les primeries del segle XX els catalans, assenyadament, encara reivindicaven la devolució de les Constitucions arrabassades. Amb tot, en aquell primer quart de segle es produeix la separació entre els pensadors catalanistes laics, liberals i d’esquerra, i els catòlics i de dretes.

El primer document públic on ja desapareix tota referència a les antigues Constitucions Catalanes és el projecte de la coneguda com a Constitució de l’Havana (Constitució Provisional de la República Catalana) de 1928, on es parla només de les quatre províncies espanyoles i s’oblida tot el llegat constitucional dels catalans. Aquest menysteniment estúpid comportat pel catalanisme «separatista» ens duria a estranyes proclames republicanes: si l’una es feia com a «Estat integrant de la Federació ibèrica» (Francesc Macià, 14-4-1931), l’altra seria com a «Estat Català dins la República Espanyola» (Lluís Companys, 6-10-1934).

Un cop acabat el franquisme i instaurada la monarquia taronjaire que ara ens domina, els polítics catalans tampoc no retornaren a beure de la font de les Constitucions Catalanes, sinó de l’Estatut encolomat a Macià. Quan no fa gaire es va reformar l’Estatut de 1979 una sola veu, la d’en Francesc Ferrer Gironès, s’alçà reclamant el retorn a les Constitucions Catalanes, però la seva prèdica fou tan poc atesa com la de qui predica al desert.

Fa ja quaranta anys que apareixen i desapareixen moviments i entitats «independentistes», tots ells calcats l’un de l’anterior i, en massa casos, amb els mateixos «dirigents» al capdavant. Aquests independentistes sistemàticament s’obliden de la reclamació de les Constitucions Catalanes. Tampoc no han après pas que si sempre fas el mateix i amb les mateixes condicions, no esperis a obtenir resultats diferents.

Per tant, si ara realment voleu saber si algú fa volar coloms o us parla de veritat d’independència, la proba del cotó és destriar si basa la seva reclamació no en ser un espanyol diferent, molest amb Espanya, sinó en la recuperació de les nostres Constitucions i Llibertats.

La Devolució de les Constitucions Catalanes representa no perdre territoris, el Pacte Fiscal ipso facto i sense comèdia, no necessitar un plebiscit sense prèviament haver actualitzat les Constitucions i aclarit la nacionalitat dels habitants de Catalunya, que Europa ho entengui d’immediat, la possibilitat d’acollir-se als tractats fronterers internacionals d’abans de 1714 i a poder reclamar reparació als estats europeus pels tractats d’Utrecht i Pirineus.

Podem arribar a la independència com a espanyols descontents que viuen a Catalunya, separant de la «madre patria» (Espanya) quatre províncies rebels, renunciant a mil anys d’Història de Catalunya, i muntant una cosa nova que manlleva el nom d’una realitat històrica. O podem fer-ho com a catalans, reviure la Catalunya real, amb tots els seus drets i llibertats, evidentment adaptant-la als temps actuals (no caldria fer gaire cosa) i aconseguint quasi automàticament el reconeixement internacional, ja que tornaríem a ser l’estat que fórem, i això no cal explicar-ho gaire ni inventar la sopa d’all, tots els estats del món ho entenen i ho reconeixen.

Som nosaltres qui legalitzem la ocupació actual, fent el passerell d’enviar diputats a les Corts de la metròpoli, disfressant així el constant tracte colonial que té Espanya envers les nostres lleis, llengua i cultura.

No aconseguirem mai la independència oblidant que som una de les nacions més antigues d’Europa, amb un Estat Català que perdurà per més de 700 anys, amb prop de 500 anys de tradició constitucional, amb un canvi de vell a nou règim 300 anys abans que la resta d’estats d’Europa, i amb Parlament i bandera dels més antics d’Europa.

Compatriotes, el Decret de Nova Planta només es vigent a les nostres ments. Esborrem-lo d’elles ben aviat!

MiquelManubens.cat

 

Deixa-hi una resposta

*

captcha *