Del constructivisme al creacionisme

VALLFOSCA …….

20536220

Durant un cert temps hem vist com la dialèctica independència-unionisme ha estat nodrida per a les consideracions de si esdevenir un Estat independent d’Espanya era més o menys avantatjós en termes materials, econòmics. Aquesta discussió duia implícita la pretensió d’ésser una anàlisi pragmàtica, lògica, que apel·lava sobre tot al raciocini.

Certament l’ésser més o menys rics té transcendència practica el la vida de la gent, però tot i així, la gent, les persones, ens mobilitzem i actuem per a altres consideracions potser menys formals, com deia el filòsof: “no podem decidir allò que desitgem”.

Desitgem el que desitgem, i volem construir-nos el “futur” en conformitat als nostres desitjos, això té bastanta solta, el problema sorgeix quan els nostres desitjos xoquen amb els desitjos dels altres.

Per a tal de construir-nos un futur on tothom hi càpiga, la Humanitat ha hagut de superar estadis crepusculars on la dominació per a l’exercici de la violència estava absolutament reglada amb la llei del més fort que ha menat “la vida” per a milions d’anys per la via de l’evolució en la necessitat peremptòria de la supervivència.

En general, trobo que sovint quan pretenem “una anàlisi pragmàtica” i lògica, fem bastant el ridícul, no tan sols per què no l’encertem, si no per què l’espifiem amb un aire d’haver fet un argument tant incontrovertible com la llei de la gravetat.

L’altre dia vaig escoltar, en una tertúlia radiofònica, a un adlàter del progressisme d’esquerres que afirmava, tot parlant de l’actuació de la policia catalana, que la “policia no serveix de res”, i posava com a exemple el cas de Grècia argumentant que la policia, allà, no ha pogut aturar l’ebullició social de protesta.

El fet, però, és que molt provablement si la policia no ho hagués impedit, la gent, bona part dels ciutadans, hagués pres el parlament per la força, i possiblement Grècia, avui, estaria en un altre situació, potser en una autarquia governada per a una nova oligarquia sorgida “del carrer”.

No ho sabem, tanmateix dir que la policia no serveix per a res és una bajanada superlativa, però si amés ho expressem com a un imperatiu categòric estem nodrint un mite fal·laç.

Els mites canalitzen els desitjos, donen forma a les càrregues simbòliques que rauen en el sistema límbic, i condicionen la llera emocional per a on han de cursar les accions dirigides a realitzar els desitjos.

Els mites donen forma a l’imaginari “que pintem aquí?”, això és “qui som”, “què és aquí?” i “què és pintar?”, aquest imaginari motoritza l’acció.

“El caïnisme”, “Caïm matà Abel”, és un mite que ha reeixit uns 30 segles, els “de pagès” varen matar als “ramaders”, doncs NO, aquest és un exemple clar de mite fal·laç que victimitza al botxí, un mite falsari que segueix dempeus després de trenta segles, i que ha servit eficientment a la causa de la dominació i extinció ària en vers els pobles riberencs.

I així anem. Ara ens hem de menar enmig d’una constel·lació de mites on es fa difícil, a vegades, escatir quins son fal·laços i quins son veritables.

El mite del “bilingüisme”, per exemple, grinyola prou com per què el consideréssim amb certes precaucions, però en general, quan se’n parla, es dona per fet la validesa del mite.

El saber més d’una llengua no ens converteix en “bilingües”, per això hem de recórrer al terme “llengua materna”, per tal de donar a entendre que les persones tenen una sola llengua com a “pròpia”.

Així doncs, dir que Catalunya, o qualsevol altre país, és bilingüe, és una fal·làcia. Això deixa al descobert que una de les llengües ha estat “introduïda”, i sent això així, potser hauríem d’esbrinar i entendre com s’ha produït aquest procés d’introducció i a quins interessos respon.

Si podem observar el fet de que els drets lingüístics dels espanyols a Catalunya son drets nacionals, col·lectius, avalats per a un Estat que no reconeix els mateixos “drets lingüístics nacionals”  allà on s’arroga els dels seus “ciutadans” sobrevinguts, ens adonarem de que estem parlant de colonialisme.

Els que defensen el mite del bilingüisme a Catalunya defensen de fet un procés clar de “substitució”, un acte de violència en tant que viola el dret natural dels pobles a romandre en els seus furs i usatges a casa seva.

La pretensió de “construir” una “Catalunya bilingüe” sobrepassa “el constructivisme” per fer “creacionisme”, donant carta de naturalesa a la llengua espanyola a Catalunya com a llengua “pròpia”.

Que aquests mites fal·laços siguin vistos com a realitats normalitzades ens explica la capacitat crítica del ramat, que dia sí dia també, es adoctrinat en aquests mites per a una legió d’opinadors saberuts que atiborren els mitjans de comunicació a Catalunya.

Tot això, però, no ens hauria d’estranyar quan sovint som els propis catalans que erigim mites fal·laços en contra la nostra pròpia cultura i història. Mirem, si no, com alguns catalans, independentistes, van a les urnes. “Un nou país per a tothom”, nou, nou només es pot entendre com que partim de zero, d’una “tabula rasa”, això vol dir que el nostre passat és una càrrega onerosa de la que ens hem de desempallegar?, vol dir que som un full en blanc?.

Certament, el mite del full en blanc, “la tabula rassa”, és un mite falsari que molts catalans menen en contra seva, sobrepassant el llindar del “constructivisme” per a fer “creacionisme”. Amb tot, el més xocant és que això ho facin catalans d’esquerres, que sembla que neguin Déu només per a substituir-lo.

 

 

Deixa-hi una resposta

*

captcha *