De wertes i de madures

SALVADOR BONADA i FONT. He vist i llegit el mar de reaccions i opinions de tot tipus que han desencadenat les afortunades i sinceres paraules del “minstro de educación”. I si voleu que us sigui jo també sincer, l’única cosa  que em sorprèn és la manca d’espanyolització del seu cognom, potser per allò de no predicar amb l’exemple tan comú per les terres messetàries. D’altra banda les seves paraules son honestes i enraonades, és exactament el seu objectiu no amagat des de fa segles. Altra cosa és la seva incapacitat manifesta per aconseguir-ho, encara que en això hi te a veure el nostre caràcter orgullós i irreductible, sense voler treure mèrit a la seva poca efectivitat i estretor de mires, omnipresent en les seves seculars decisions. Cadascú és com és i s’ha de reconèixer la realitat.

Però no ens enganyem, aquesta no és una realitat exclusivament espanyola en la creació del seu estat-nació des de 1714, encara que la voluntat és anterior, i la causa d’aquella guerra. Des de principis del s.XVII la gestació d’aquests estats-nació europeus ha estat el motiu principal del dessagnament en guerres internes d’aquesta Europa que ara ens vol llisonar. Veiem que tots aquests estats han imposat una llengua a tot el seu territori per tal d’unificar i uniformitzar la nació que volen crear sota la dominació del poder polític de l’elit que genera cada estat. Veiem França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia.. tots han imposat una llengua única i uniformadora esclafant, més o menys segons el seu caràcter, la veu dels diferents pobles sota la seva dominació, reduint-les a un caràcter merament anecdòtic i domèstic. Catalunya n’és la excepció, i repartiria els mèrits a parts iguals entre la nostra tossuderia i la seva incapacitat manifesta per fer res ben fet.

Tot això em porta a un altre tema, jutgeu si allunyat o íntimament relacionat com penso jo. Una de les primeres guerres en que es configuraren els àmbits de poder i territorials d’aquests emergents estats-nació va ser la Guerra de Successió a la Corona Espanyola, i en aquesta guerra desapareix Catalunya, una nació-estat que per la seva concepció és una amenaça a la nova legitimitat d’aquestes noves potències. Catalunya no és un estat generat per una elit dominant o monarquia absoluta, segons el cas. Catalunya és una Nació que s’ha dotat de legitimitat i estructures d’estat sobre la base del pacte de tota la nació en seu parlamentària, les Corts Catalanes. Té una legitimitat “per se” i una existència autònoma basada en la sobirania de la Nació i la seva participació en la creació, el govern i la defensa de l’estat, que està representat per institucions participatives, no excloents com la quasi totalitat d’aquests nous estats-nació europeus. És per tant del tot comprensible la voluntat dels més propers d’aquests estats (Castella i França) de fer desaparèixer aquesta nació-estat de nom Catalunya, que per el seu caràcter, personalitat i sistema polític quasi republicà, era una colossal amenaça a la pròpia existència d’aquests nous estats que es configuraven sota la dominació efectiva del territori per part d’una elit més o menys amplia. Per suposat va comptar la passivitat de la resta d’estats europeus, als que ja els hi anava bé. Tot això vestit i aparellat en les converses diplomàtiques d’aquests nous estats  en les que no van permetre ni tan sols la participació catalana. Converses que van acabar de forjar l’actual legislació internacional entre estats sorgits de la Pau de Westfàlia de 1648. Per entendre’ns, aquesta legislació internacional, està creada al voltant d’una premissa, que per expressar ras i curt seria una cosa semblant a “oi que no prendrem mal?”

Així aquests nou ordre que hom anomena edat moderna és tan sols un repartiment de poder entre les potencies establertes per repartir-se un pastís entre tots, amb el problema que al cap d’uns anys algú començava a no estar-hi d’acord i san tornem-hi que no ha estat res , nova guerra Europea. Fins arribar a les dues dites mundials del s.XX.  Representants de la UE les acaben de reconèixer com a guerres civils europees, tot just en acabar de ser-li concedit el premi Nobel de la Pau.

I aquesta realitat i repartiment de cromos no es va limitar a pobles i territoris, també es van repartir el món per colonitzar i el comerç, tot de beneficis econòmics per aquestes oligarquies que tot ho manaven. Parem atenció en el comerç, fins llavors  força lliure i regulat per el consolat de Mar, institució per cert catalana, va passar a ser controlat per companyies amb pràctiques monopolístiques, depenent cada una del seu estat-nació monolític. Fins i tot el coneixement va ser regulat per les Acadèmies, que deien el què era acceptable i el què no. L’èxit d’aquest control va anar per parròquies, però la intenció és clara i concisa.

Llavors si aquest statu-quo internacional va permetre i acceptar la nostra desaparició i sotmetiment a dominació estrangera, ha ignorat totes les reclamacions fetes pels catalans a les seves instàncies  i institucions, que en principi havien estat creades per protegir els pobles i garantir la pau, i no han fet absolutament res per solucionar un problema i un anorreament planificat d’una nació, la catalana, no entenc perquè han de marcar la manera en que hem de fer les coses, ni el àmbit de les nostres reclamacions ni què hem de repartir amb qui, com i quant. Recentment ha aparegut un treball basat en aquest mal anomenat “ dret internacional”, i en base a ell estipula què hem d’acceptar no sé quantes coses i pactar no sé quines altres, i de reclamar el que era nostre res de res, que així s’ha de fer per no enfadar a ningú i si ho fem serem bons nois i tothom estarà content. Mireu, vosaltres no sé què en penseu, però jo de tot cor penso que ja som prou grandets per saber com es fan les coses, ja ho hem fet abans i ho tornarem a fer. Érem un estat lliure i sobirà i per la força ens van annexionar a un estat castellà sense el nostre consentiment i amb la violència de les armes, la repressió i el que avui en diríem genocidi cultural, i no tan cultural. Per tant volem el que teníem, i decidim ser el que érem, ni més ni menys. Recuperem l’estat de dret, i la nostra base de dret, les nostres lleis i Constitucions de Catalunya, en fem la Devolució a la Nació, perquè, senyores i senyors, aquestes Constitucions no són prerrogativa d’un rei, estan escrites per la veu i la sobirania d’una Nació , la Catalana, i deixen molt clar quin era el territori, i deixen molt clar moltes coses que a aquests estats que ho van permetre no els hi convé gaire que estiguin tan clares.

Evidentment ho farem per procediments democràtics i participatius, com sempre hem fet, no farem res que els pugui fer possible criticar el procediment, perquè de sempre hem aplicat procediments impecables. I que no ens llisonin sobre dret entre pobles ni sobre llibertat dels pobles i de les relacions entre ells i de la llibertat de comerç i circulació ni de moneda única, perquè ja vam crear un mercat comú a la mediterrània de l’alta edat mitjana i renaixement, empràvem la diplomàcia , el pacte i l’entesa molt abans de que en sentissin a parlar, vam crear els primers bancs i sistemes d’intercanvi garantits per tribunals i jutges independents. Poden dir ells el mateix?

Estarà en la seva mà complir la seva pròpia legislació i reconèixer-nos com el que serem, la continuació de l’estat de Catalunya que varen pactar que desapareixes el 1714. Estarà en la seva mà reparar el mal que van permetre. Per part nostra les coses es faran correctament i garantint tot el que s’ha de garantir. Depèn d’ells estar a l’alçada, nosaltres ho estem.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *