De San Juan a München o l’Europa federal

MIQUEL MANUBENS….

La darrera setmana hem escoltat varis exemples d’això de l’encadellament  de Catalunya amb Espanya. El socialista Sabater reiterava que el PSC aposta per avançar «sense trencar amb Espanya» i fixà un exemple a seguir: «Vull un estat com Baviera dins la República Federal Alemanya».

D’altra banda un periodista ens informava que el president Mas, quan explica els seus projectes als empresaris catalans, els diu que quan ell esmenta l’«estat propi» es refereix a estats com Baviera, Massachusetts o Puerto Rico, i que, fos quin fos el grau de sobirania a què arribéssim, sempre seria vinculats a Espanya. La veritat és que si els diu això, no entenc com Juan Manuel Lara Bosch, amo del Grup Planeta (i de La Razón, Antena 3, La Sexta,…), s’esvera i es planteja traslladar les seves empreses a Conca (Espanya).

Però per a poder triar hem de saber: Catalunya (millor dit, la comunitat autònoma dita així pels espanyols) té 31.895 km², 7.565.600 habitants, un PIB anyal de 170.450 milions, és a dir, 24.858 € per habitant i any.

Baviera, segons la seva Constitució, és un estat lliure, però llegint-la amb atenció comprovareu que d’això aquí li diríem estatut. Baviera té 70.551,57 km², 12.501.200 habitants, el seu PIB va sobrepassar els 434.000 milions d’euros l’any 2007 (representa un PIB per habitant/any de 34.716 €). El 2011 el dèficit fiscal de Baviera respecte d’Alemanya va ser de 3.491 M€, menys de l’u per cent.

Puerto Rico es diu a si mateix estat lliure associat, però en canvi els americans el denominen com a «Commonwealth of Puerto Rico». Té 9,104 km2 i 3.706.690 habitants (2011), un PIB de 96.260 M$, això és un PIB per habitant/any de 24.229 $.

En ambdós casos, no és tant el que poden fer com el que deixa fer l’estat federal. En ambdós casos la democràcia és tant gran com la que permet  l’estat al qual són associats. Cap dels dos casos són possibles per a Catalunya. La deslleialtat dels governs espanyols res a veure té ni amb el respecte exquisit que professa Alemanya per Baviera, ni amb el que tenen als EUA per la gent de Puerto Rico.

En el nostre cas no només tenim un dèficit fiscal reconegut amb l’estat de 16.500 M€ /any i de 3.500 M€ en la Seguretat Social sinó que a més a més el regne d’Espanya incompleix les seves pròpies lleis i acumula una deslleialtat institucional per 11.000 M€, als quals hi haurem d’afegir els no previstos en els pressuposts del 2013. Afegiu-hi: 1) el fet que cada divendres el Consell de ministres presenta noves lleis que aigualeixen competències del nostre autogovern, i 2) haver de suportar tothora insults i menyspreus per part dels polítics espanyols. Vaja, que si no fos perquè els catalans volem marxar d’Espanya, semblaria que són ells qui ens volen fer fora.

De fet fa molt de temps que no és gens clar què hi fan els diputats catalans a Madrid —a banda, és clar, d’embutxacar-se cada mes sou i dietes…— amb un govern que a força de decret de divendres i posterior ratificació al Congreso per majoria absoluta menysté la configuració del seu propi estat.

 

I potser sí que n’Artur Mas podia entendre això de l’estat propi com quelcom lligat a Espanya fins el dia Onze de setembre, però a partir de la manifestació no és això el que hem demanat els catalans. El que hem demanat és independència, mot que traduït vol dir sense cap vinculació amb Espanya. Això és el que va demanar la gent a la manifestació, i estarem amatents a què el programa electoral de les properes eleccions ho digui clar i català. En cas contrari no calia convocar noves eleccions.

 

Molta gent cau en el parany de demanar un «referèndum», és un tema prou important, i plantejar-lo com una juguesca és un acte irracional. La pregunta no és pas qui ha de votar en aquest referèndum, sinó què podrà fer cada ciutadà l’endemà. Si el referèndum el guanyen els partidaris de la separació d’Espanya, els partidaris de seguir units al dia següent podran continuar tenint passaport espanyol?  I si és a l’inrevés, els partidaris de la separació podrem tenir un passaport català? Doncs aquí, democràticament, alguna cosa falla, perquè si anem a un referèndum, al dia següent tots hem de tenir el mateix color, el de la majoria democràtica.

Per tant, el referèndum, és a dir, el plebiscit, ha de ser al final del procés parlamentari, quan el Parlament català ja hagi proclamat la independència, canviat les lleis, i hagi repartit passaports als ciutadans catalans que ho desitgin ser, tot respectant als que desitgin continuar amb la ciutadania espanyola. I les noves lleis només les han de poder votar els ciutadans que hagin triat ser catalans. Els altres, ja votaran als seus països, com tothom arreu.

 

Admetent que els socialistes siguin conceptualment federalistes, penso que la proposta que acontentaria major nombre de gent fora el reclamar que Catalunya es constituís com estat confederat a Europa. Obsedir-se com fa més de cent anys que fan en voler-se federar amb Espanya, quan Espanya no ho vol, és amagar el cap sota terra com els estruços. Senyors socialistes, si els espanyols no volen federar-se i vosaltres sí, només tenim una solució: crear una confederació europea, com la catalana original o l’actual de Suïssa.

Potser que deixem de seguir exemples de gent amb menys empenta i història que nosaltres. Deixem de fixar-nos en Escòcia, Bòsnia, Eslovènia o Coçova i emmirallem-nos en el nostre propi objectiu de país, que no pot ser altre que la revolució de les nacions de Europa, i anar on sempre ens hem pensat que anàvem, a la Europa confederal de les seves veritables nacions.

I aquesta proposta, per nova i revolucionària, remet a negociació directa amb la Comunitat Europea sense necessitat d’intermediaris. Necessita crear una nova legislació internacional: no estaria subjecta a cap d’antiga.

El primer pas per als catalans seria que el nostre Parlament recuperés els Drets Històrics, les Constitucions Catalanes i fer-ho en nom de tota la Nació Catalana. Del 25 de novembre fins el 31 de desembre hi ha temps sobrer per a fer això, i podem començar l’any fiscal nou amb Agencia Tributària Catalana.

Tot seguit, les nostres Corts haurien de aprovar les lleis d’esmena que actualitzessin les antigues Constitucions Catalanes, i cedir a l’Europa confederal la Defensa, les Relacions Exteriors i la Política Monetària. El procés constitucional s’acabaria el dia que el president de la Comissió Europea prometés (o jurés) com a príncep de Catalunya —en una de les catedrals de Barcelona— les Constitucions Catalanes.

Aquest procedir farà possible que hi hagi dues velocitats dins d’Europa, els estats ja integrats i confederats com nosaltres, o els que encara haguessin de fer reformes territorials i d’alta representativitat per a integrar-s’hi del tot.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *