CONFERÈNCIA “LES CONSTITUCIONS CATALANES”

CONFERÈNCIA  LES CONSTITUCIONS CATALANES

17-11-2015 – ÒMNIUM CULTURAL 

 

3 VIDEO PAU CASALS

 

sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra.

 

4  Antecedents de les Corts Les assemblees de Pau i Treva de Déu

Els antecedents de les Corts Reials Catalanes cal situar- los en la Cort Comtal (vers l’any 1000) i en aquelles assemblees de Pau i Treva que des del 1021 es reunien per deliberar i pactar la interrupció de les guerres i els actes de violència.  L’any 1192 el braç popular participà per primer cop a l’assemblea de Pau i Treva.

 

La Cort Comtal barcelonina, o Cúria Comtal, es formà durant el segle XI, d’acord amb el model de la Cúria reial franca, a mesura que els comtes de Barcelona es consolidaren com a prínceps sobirans. Era integrada per magnats civils i eclesiàstics, per alts consellers i per jutges. Tenia un caràcter mixt, com a organisme col·laborador en la presa de decisions del sobirà tant en els aspectes legislatius i fiscals com en l’exercici de la potestat judicial.

 

5 Els Usatges de Barcelona foren una recopilació dels Usatges que formaven el dret consuetudinari barceloní; a mesura que es feren noves recopilacions s’hi recolliren també normes jurídiques de diferents procedències que acabaren formant la base del Dret consuetudinari català.

 

Històricament el dret comú a la Catalunya Vella es va bastir en base als Usatges de Barcelona que recollien part de la Lex Visigothorum (Liber Iudiciorum), i que tingueren una influència decisiva en el dret català.

 

La compilació escrita més antiga dels Usatges de Barcelona data del 1173, durant el regnat d’Alfons I el Cast. En el període comprès entre el 1170 i 1195 es recopilaren els Usatici Barchinonae, el Liber feudorum maior i les Gesta Comitum Barchinonensium, conjunt que ha estat denominat com els tres pilars de la identitat política catalana.

 

 

 

 

6 Les Corts Catalanes : Assemblees i Corts de Jaume I

El 1214 se celebrà una assemblea convocada pel legat pontifici, a Lleida que responia a la necessitat d’arranjar la confusa situació del país després de la mort del rei Pere el Catòlic a la batalla de Muret. L’Infant Jaume I, de 6 anys, hi féu el seu jurament davant dels prelats i magnats de la cúria reial, dels representants de les ciutats i de les vil·les.

 

7 Institucionalització de les Corts Catalanes

Pere II el Gran institucionalitzà Les Corts reials de Catalunya l’any 1283, establint que:«Si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels prelats, dels barons, dels cavallers i dels ciutadans…».

 

8 La Cort General de Catalunya o Corts Catalanes fou l’òrgan legislatiu del Principat de Catalunya des del segle XIII fins al segle XVIII.

Han estat considerades des d’antic pels historiadors el model per excel·lència del parlament medieval.

 

Composició de les Corts  Les componien el Rei i els anomenats tres braços de Corts: l’eclesiàstic, el militar o noble, i el reial o de les viles. El rei convocava i obria les Corts amb un discurs o «Proposició reial».

La legislació es promulgava en base a l’acord entre el rei i els braços de cort, els quals podien reunir-se per separat o conjuntament.

 

Lleis: les Constitucions generals de Catalunya

Les legislacions que es promulgaven en base a l’acord entre el rei i els braços (dret paccionat) s’anomenaven «Constitucions generals de Catalunya», qualificatiu que agrupava les Constitucions, els Capítols de cort i els Actes de cort.

 

9 El govern de la Generalitat

A les Corts celebrades a Montsó l’any 1289 es va crear una “Diputació del General”, comissió temporal per recaptar el “servei” o tribut que els “braços” concedien al rei a petició seva.

 

A les Corts Generals de Catalunya de 1358-1359, closes a Cervera, es pactà el 19 de novembre la designació de 12 diputats a fi de formar la Diputació del General del Principat de Catalunya, com a representació dels tres braços.

 

10 EL CANVI DE VELL A NOU RÈGIM 300 ANYS ABANS QUE EUROPA

A les Corts de Barcelona de gener de 1413, el rei Ferran I acceptà una reforma que dóna autonomia a la Generalitat, regula la durada dels mandats, el procés electoral i les substitucions dels diputats.

 

11  Les Constitucions Catalanes no eren feudals:

 

,…Inviolabilitat del domicili: «La llar catalana, com a domicili de la família natural,la corporació, la comunitat, etc. es inviolable […]

 

Si algú promogués ó cooperés á guerres civils ó intestines, si es refugia en el seu domicili propi, no es castigat»

 

Inviolabilitat de les comunicacions: «A Catalunya, la correspondència es inviolable.»

 

Sobirania de la llei: « … no és vàlida cap contravenció als usos, practiques,costums o Constitucions de Catalunya, encara que fos dictada pel rei ó llurs oficials.»«Ni el Rei ni els seus Oficials poden despullar á algú de quelcuna cosa que posseeixi sense coneixement de causa i ferma sentència donada.»

 

«Les causes plenàries tenen de finir-se en el terme precís de 100 dies; si son apel·lacions en el de 50 i la causa de segona apel·lació en el de 10 dies comptadors des de el en què fou incoada la causa […] Tants quants dies depassi d’aquesta regla, per fer la resolució, els perd el jutge, relator, magistrat ó de qui fos la culpa, de son respectiu salari.»

 

«Ningú pot ésser empresonat sens exprés manament de Jutge competent»

 

Dret a una defensa justa

«Inspirant-se en alts sentiments de justícia i humanitarisme, la Diputació Catalana donarà salari a dos advocats i a dos procuradors per a que s’encarreguin de la defensa i tramitació respectivament de les causes en què els litigants siguin pobres i no puguin sostenir defensor propi.»

 

 

 

Jurisdicció catalana

«Com que les Constitucions …són elaborades única i solament per les Corts de Catalunya, sols aquestes tenen poder i força per derogar ó esmenar les dites ordenances de mode que les ordres contraries als Usos, Privilegis generals ó especials, Capítols de Corts, Constitucions, no deuen obrir-se ni acatar-se encara que fossin ó haguessin sigut dictades pel Rei ó el primogènit seu.»

 

«A Catalunya no es cursen ni resolen causes ó sentencies de tribunals forasters.»

 

Dret de reparació

«Si d’aquí en avant, per algun empleat públic fos fet dany ó perjudici a algun ciutadà de Catalunya serà immediatament reparat»

 

 

ELS USATGES CONTRA LA LLEI DE L’IMPERI, MENTALITAT D’ESTAT DIFERENT

 

 

LES CONSTITUCIONS CATALANES SON OBLIGACIONS PELS GOVERNANTS I DRETS PELS CIUTADANS

 

 

12 Les fronteres de Catalunya segons les Constitucions Catalanes:

Les Constitucions Catalanes definien clarament el territori de la Nació Catalana, ja fora per l’acord de Corts que defineix la franja com a territori català i la frontera amb Aragó al riu Cinca, com pels tractats internacionals de Corbeil i Almizrra que defineixen les fronteres amb França i Castella`.

 

13 LA NACIONALITAT CATALANA

el Jurament de les Illes que declara inseparables el Rosselló, les Balears i Pitiüses del Principat i atorgava als seus ciutadans delegats a les Corts Catalanes.

També, segons les Constitucions Catalanes, els valencians tenen “ius solis” i “ius sanguinis”, o sigui son ciutadans catalans per residir o per tenir avantpassats catalans, si així ho volen.

 

 

  1. Defensant les Constitucions amb les armes

La Unió d’armes fou un organisme militar instaurat per decret el 25 de juliol de 1626 amb la finalitat de fer contribuir tots els regnes de la monarquia hispànica al manteniment d’un exèrcit comú de 140.000 homes,

El projecte fou rebutjat a les Corts de Barcelona del 1626, del 1632, del 1635 i de 1640, ja que un decret de les corts castellanes no podia obligar a recaptar diners a Catalunya.  En aquell conflicte, els catalans defensàvem els nostres Drets, les nostres Llibertats i les nostres Constitucions.

El conflicte acabà amb la Batalla de Montjuïc de 26 de gener de 1641 amb una victòria catalana contundent i la masacre de les tropes hispàniques, que van haver de fugir fins a Tarragona.

 

 

15 El rei jurava les Constitucions Catalanes

El jurament que el vinculava amb tot el Principat el formulava al Palau Reial i el seu pronunciament es notificava prèviament a tots els barons, nobles, cavallers i gentilhomes i als representants de les ciutats, viles i llocs reials del Principat, perquè poguessin ser presents a la jura i poguessin prestar després fidelitat al rei.

 

En el jurament que pronunciava el rei al Palau Reial, el rei jurava respectar:

  1. a) la carta de la venda de bovatge, herbatge i terratge i els usatges de Barcelona; les Constitucions, capítols, actes de cort, ordenacions, llibertats, privilegis atorgats.
  2. b) la unió dels Regnes d’Aragó, València i el Comtat de Barcelona, els Regnes de Mallorca i les illes adjacents i els Comtats de Rosselló, Cerdanya, Conflent, Vallespir i Capcir, amb els Regnes esmentats.
  3. c) la confirmació de totes les Constitucions de Catalunya.

 

El nou rei borbó

En morir sense descendència l’últim rei Habsburg Carles II, segons un testament falsificat, va ser nomenat hereu Felip d’Anjou, nét del rei de França, qui segons el llibre La victòria catalana de 1705, escrit per l’historiador Ramon Porta i Bergadà, jurà de la següent manera:

 

”… la Nació catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma català. El seu territori comprèn: Catalunya amb els comtats del Rosselló i de la Cerdanya, el regne de València i el regne de Mallorca… els tres pobles que formen la Nació catalana tenen una Constitució política pròpia i estan federats entre sí i amb el regne d’Aragó …Catalunya és l’Estat polític format, dintre de la Confederació, pels catalans del Principat i dels comtats del Rosselló i la Cerdanya. El Principat de Catalunya és lliure i independent…”.

 

16  Felip IV i Carles III

Anglaterra, Àustria, Holanda i Portugal consideraren que reunir dues corones europees importants en la mateixa família podia portar a una hegemonia franco-espanyola a Europa, i pressionaren per a que el nou rei de les Espanyes fos Carles, Arxiduc d’Àustria. Declararen la guerra a Espanya i França, envaint Àustria el ducat de Milà, territori de la Monarquia Hispànica, començant així una guerra europea la primavera de 1702.   I nosaltres vàrem caure de quatre grapes, com sempre hem fet des de aleshores.

 

 

17 Tractat de Gènova

El signaren representants dels vigatans i el Regne d’Anglaterra el 20 de juny de 1705 , els catalans es comprometien a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana. Els anglesos, a la vegada, es comprometien a respectar les lleis catalanes.

 

Article 6: ….. auxiliats i ajudats per les armes d’Anglaterra i els seus alts aliats amb el fi de sacsejar-se l’onerós jou de França, quedaran amb tota seguretat, a garantia i protecció de la corona d’Anglaterra, sense que puguin patir la més mínima alteració ni detriment en les seves persones, béns, lleis, ni Privilegis, de manera que ara i en l’esdevenidor gaudeixi al Principat de Catalunya de totes les gràcies, privilegis, lleis i costums, tant en comú, com en particular, de la manera que aquest Principat fruïa d’aquests Privilegis, Lleis i Gràcies, en el temps del difunt Rei Carles II.

 

  1. La guerra de successió

Després de la batalla d’Almansa, a la qual no participà cap valencià, Felip IV aboleix els furs aragonesos i valencians l’any 1707. El setembre de 1711 morí l’emperador d’Àustria, i Carles III marxà de Catalunya.

 

L’any 1713 Felip acordà la pau amb els anglesos amb el Tractat d’Utrecht, i els exèrcits aliats es retiraren, cedint totes les fortificacions militars a les tropes borbòniques.

 

  1. La batalla de Barcelona

Aleshores la Junta de Braços el juliol de 1713, amb la inhibició del Braç eclesiàstic, partidari de la rendició i malgrat que el Braç militar era partidari de“tornar a l’obediència de Felip IV”, finalment decidí, per setanta-vuit vots contra quaranta-cinc, declarar la guerra a ultrança el 24-7-1713.

 

El Setge de Barcelona suposà per a l’exèrcit franco-espanyol ben poca glòria. Després de més d’un any d’assetjament, aquell exèrcit de més de 30.000 homes no va poder amb uns defensors que només comptaven amb 2.000 militars professionals, els 3.500 dels regiments dels gremis de la Coronela i uns 500 voluntaris més.

 

Finalment i després d’una forta lluita, carrer a carrer, el dia Onze de setembre es forçà per part dels defensors que el cap de l’exèrcit atacant, el duc de Berwick, acceptés d’acordar unes Capitulacions l’endemà (les quals després incompliria). Berwick s’hi mostrà favorable perquè ja havia perdut gairebé la meitat del seus (unes 14.000 baixes).

 

  1. Tractats d’Utrecht

L’Article 13 del Tractat d’Utrecht (11 d’abril de 1713), diu el següent:  Vist que la reina de la Gran Bretanya no cessa d’instar amb suma eficàcia per a que tots els habitants del Principat de Catalunya, de qualsevol estat i condició que siguin, aconsegueixin, no tant sols sencer i perpetu oblit de tot l’executat durant aquesta guerra i gaudeixin de la íntegra possessió de totes les seves hisendes i honres, sinó també que conservin il·lesos i intactes els seus antics privilegis, el rei catòlic, per atenció a sa Majestat britànica concedeix i confirma per la present a qualsevulla habitadors de Catalunya, no sols l’amnistia desitjada juntament amb la plena possessió de tots els seus bens i honres, sinó que els dona i concedeix també tots aquells privilegis que posseeixen i gaudeixen, i en endavant puguin posseir i gaudir els habitants de les dues Castelles, que de tots els pobles d’Espanya son els mes amats del rei catòlic”.

Espanya ha incomplert aquest Tractat permanentment, però ells només reclamen la seva anul.lació per a recuperar Gibraltar.

  1. El Decret de Nova Planta

Felip IV, el 16 de gener de 1716, emet el Decret de Nova Planta, el qual no és cert que anul·li les Constitucions catalanes ni el Dret català. Fa unes prohibicions expresses, que contradiuen les Constitucions per via de reglamentar coses diferents, especialment en les àrees de la administració municipal i de la justícia.

 

Però l’article 56 del Decret per al Principat de Catalunya diu textualment: “En tot el que no estigui en els capítols precedents d’aquest decret, s’observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són denou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que el individual manat per ell.”

 

 

 

 

 

 

Tercera part

 

22 LA RECLAMACIÓ DE LES CONSTITUCIONS CATALANES DESPRÈS DE 1714

Nomes quatre anys més tard, el 1718, quan esclatà la guerra de la Quàdruple Aliança contra Espanya, Berwick prometé a Pere Joan Barceló (Carrasclet) la recuperació de les Constitucions Catalanes si l’ajudava a guanyar la guerra contra Felip V, però un cop més les potències aliades s’oblidaren del compromís quan signaren la pau amb Felip V el 1720.

L’any 1736 aparegué l’imprès Record de l’aliança feta pel sereníssim Jordi august rei de la Gran Bretanya on es recordava als anglesos els compromisos del Pacte de Gènova.

El 1734 es publicaria l’opuscle Via fora els adormits una crida a la defensa de les llibertats arrabassades el 1714 i a la reclamació dels territoris cedits a França per la «Pau dels Pirineus». Reivindicava la creació d’un «domini català que amb utilitat de l’Europa pot reviure». Justificant la necessitat de les Constitucions Catalanes, i denunciant l’incompliment del Pacte de Gènova.

El 1760 s’adreçaria al rei Carles III el Memorial de Greuges, redactat pels diputats de Barcelona, València, Mallorca i Saragossa, on es lamentaven del canvi legal que havia suposat el Decret de Nova Planta i reclamaven tornar als antics usos, remarcant aquell en què els càrrecs civils i eclesiàstics es donaven als naturals.

1812, Formant part Catalunya de l’Imperi de Napoleó —separada expressament d’Espanya pel mateix emperador—, alguns caps verds enviarien delegats a les espanyoles Cortes de Càdis, amb l’objectiu de recuperar els privilegis dels quals «fruïa Catalunya en el temps que ocupà el tron espanyol la augusta Casa d’Àustria», pensant que «si els catalans havien perdut llurs privilegis i institucions pel fet d’haver pres les armes contra un Borbó, ara era el moment de recuperar-les pel fet de lluitar a favor d’un Borbó».

En la segona guerra carlina, Tomàs Bertran i Soler hi era present i proclamà el 24 de novembre de 1848 la restauració de la Generalitat, de la qual seria el primer president, intentant un acostament entre carlins i lliberals. Segons Tomàs Bertran, ja era hora que el Principat <<s’emancipi d’una vegada i constitueixi per ell tot sol, un Estat independent i purament, democràtic>>

Més tard, la promesa de restauració de les Constitucions Catalanes va fer que s’iniciés la tercera Guerra carlina a Catalunya l’any 1872 contra Amadeu de Savoia, aleshores rei d’Espanya [im]posat pel general Prim.

El pretendent carlí Carles VII, l’agost de 1874, va signar un decret amb 20 punts que atorgava plens poders en tots els àmbits al Principat, restablint la Diputació General de Catalunya l’1 d’octubre de 1874. D’aquesta Diputació restaurada, va ser el 123è president de la Generalitat: Rafael Tristany (1814-1899). Despres Francesc Savalls, qui de fet comandaria fins al final la guerra les forces carlines a tot el territori català fins al 1875, va ser l’últim president de la Generalitat carlina, el 124è. La revolta carlina perduraria mentre a Espanya es proclamava la Primera República, i poc després es restaurà el Borbó Alfons XII el 1875.

El nou Memorial de Greuges, dirigit al rei Alfons XII l’any 1885 ha estat considerat sempre l’inici del «catalanisme polític», i és ben cert si per catalanisme s’entén una simple reclamació de la diferència, és a dir, ser uns espanyols un xic diferents.

Aquest memorial propicià  desprès les anomenades «Bases de Manresa per la Constitució Regional Catalana» de 27 de març de 1892 en les quals, bevent de les antigues Constitucions catalanes del 1585, pretenien restablir el Govern, les Corts Catalanes i l’antiga Reial Audiència del Principat de Catalunya com un poder regional d’inspiració federal.

Com acabem de veure, fins a les primeries del segle XX els catalans, assenyadament, encara reivindicaven la devolució de les Constitucions arrabassades. Amb tot, en aquell primer quart de segle es produeix la separació entre els pensadors catalanistes laics, liberals i d’esquerra, i els catòlics i de dretes.

 

23 FEDERALISME CONTRA DRETS HISTORICS

Els uns opten pel republicanisme federal i els altres, com Gaietà Soler, per la defensa de les tradicions constitucionals i catòliques. Deia Soler: «a Catalunya hi havien dos “programes oposats”, el catòlic, fonamentat en el seny i la tradició, dirigit à promoure una restauració social benèfica … [de] la fe i les costums socials i jurídiques de … Catalunya per una banda, i de l’altra l’indiferentista, fundat en les concupiscències polítiques, dirigit à aconseguir, més que el bé social, el prestigi polític de nació-estat…». Per aquesta raó culpava als liberals i esquerrans d’erosionar els fonaments de Catalunya i sospitava de llur veritable patriotisme. Malgrat que Gaietà Soler tingué una considerable influència a la seva època, el nacionalisme català liberal i laic va guanyar la batalla a llarg termini, fent desaparèixer alhora la lògica reclamació de les Constitucions.

 

EL FEDERALISME ES ENEMIC DELS DRETS HISTORICS

El primer document públic on ja desapareix tota referència a les antigues Constitucions Catalanes és el projecte de la coneguda com a Constitució de l’Havana (Constitució Provisional de la República Catalana) de 1928, on es parla només de les quatre províncies i s’oblida tot el llegat constitucional dels catalans.

Aquest menysteniment estúpid comportat pel catalanisme «separatista» ens duria a estranyes proclames republicanes: si l’una es feia com a «Estat integrant de la Federació ibèrica» (Francesc Macià, 14-4-1931), l’altra seria com a «Estat Català dins la República Espanyola” (Lluís Companys, 6-10-1934). D’aquests fets en resulta que l’única República Catalana realment independent mai proclamada hagi estat la primera, la d’en Pau Claris del 1640, feta precisament en plena vigència de les Constitucions Catalanes.

Un cop acabat el franquisme i instaurada la monarquia taronjaire que ara ens domina, els polítics catalans tampoc no retornaren a beure de la font de les Constitucions Catalanes, sinó de l’Estatut encolomat a Macià.

24 El president JORDI PUJOL, el 8 de març de 2012 a la seva conferència «Reflexió en el tombant d’un camí. 1714- 2014» , va afirmar:  Probablement des del primer moment hauria estat bo que la reivindicació política i nacional s’hagués formulat en termes més precisos del que es va fer. Probablement hauria estat bo fer com els escocesos, que també varen perdre la independència a les primeries del segle XVIII, i que ara han plantejat la recuperació de l’autogovern en termes de devolution, és a dir, de tornar el que varen prendre, que en el nostre cas seria: «Torneu-nos les constitucions de Catalunya que ens vàreu prendre el 1714». Naturalment amb els retocs que el país requerís, però conservant el fet bàsic de sobirania. És a dir, aferrant-se als drets històrics.

 

25 QUE DIRIA EUROPA?

El retorn a les Constitucions Catalanes de 1705 implicaria tenir “rocs a la faixa” per a negociar amb Europa:

  • Impugnació Tractat dels Pirineus 1659: sense autorització Corts
  • Impugnació Tractat d’Utrecht 1714: sense autorització Corts i incomplert per Espanya.
  • Reclamació a Anglaterra del compliment del Pacte de Gènova
  • Crea una base jurídica per a poder reclamar indemnitzacions a Europa pel robatori del Imperi català mediterrani
  • Crea una base jurídica per a reclamar indemnitzacions a Castella

 

La Devolució de les Constitucions Catalanes no suposaria la secessió de Catalunya sinó la desintegració d’Espanya, i per tant, retornar a les condicions d’abans de 1714, i per tant, entrada directa a la Unió Europea, sense dret de veto per cap part. La Devolució es la única manera que entén i convé a Europa. L’entén perquè es comprensible fàcilment. Li convé, perquè al contrari d’un “nou estat propi” no serveix de precedent per a altres territoris de la Unió, i aquesta es la única preocupació que tenen a Europa envers nosaltres, que la qüestió catalana no sigui contagiosa a altres territoris.

Però ens convé també a nosaltres, perquè nomes amb aquesta formula evitem possibles posteriors intents d’ulsterització. Perquè no haurem d’acceptar desprès el dret a decidir de l’Hospitalet o Salt si el reivindiquen?. O el de Barcelona respecte a la resta de la nació si ens surten amb una reclamació pel seu dèficit fiscal? La Devolució de les Constitucions Catalanes es l’únic camí a la independència que ens vacuna de posteriors problemes interns provocats pels agents espanyolistes.

26 VIDEO FORCADELL

Sessió 1, de constitució, dimecres 26 d’octubre de 2015

Aquestes són les darreres Constitucions que vam tenir i ara volem recuperar-les. (La presidenta mostra un full a la cambra.) Volem un parlament de tots i per a tots. Fem un país lliure, ple de ciutadans lliures, que, d’una vegada per totes, deixem d’emmirallar-nos en altres i puguem ser nosaltres el mirall i model a seguir.

27 ÈREM, SOM, SEREM

Podem arribar a la independència com a espanyols descontents que viuen a Catalunya, separant de la «madre patria» (Espanya) quatre províncies rebels, renunciant a mil anys d’Història de Catalunya, i muntant una cosa nova que manlleva el nom d’una realitat històrica. O podem fer-ho com a catalans, reviure la Catalunya real, amb tots els seus drets i llibertats, evidentment adaptant-la als temps actuals i aconseguint quasi automàticament el reconeixement internacional, ja que tornaríem a ser l’estat que fórem.

Partint aleshores de l’arrel, les Constitucions Catalanes, podrem inculcar el que realment ens manca, el Sentit d’estat, de l’estat d’una de les nacions més antigues d’Europa, amb un Estat Català que perdurà per més de 700 anys, amb prop de 500 anys de tradició constitucional, amb un canvi de vell a nou règim 300 anys abans que la resta d’estats d’Europa, i amb Parlament i bandera dels més antics d’Europa, perquè això es el que érem i el que hauríem de ser.

 

Deixa-hi una resposta

*

captcha *