LA DEVOLUCIÓ DE LES CONSTITUCIONS CATALANES I ELS REGNES DE VALÈNCIA I MALLORQUES

MIQUEL MANUBENS . . . . . .

 

La Comunitat Autònoma espanyola (CAE) mal anomenada de «Catalunya» pot accedir a la independència de diverses maneres. La Generalitat, recordem-ho, es composa del Parlament, del Consell Executiu i del President. Teòricament qualsevol dels tres organismes podria fer una proclamació unilateral d’independència, però aquesta seria només dels territoris i ciutadans de la CAE de Catalunya i res més. També un dels tres organismes, amb autorització o no del Govern espayol podria convocar un plebiscit, però seríem en el mateix cas, només afectaria als territoris i ciutadans de la CAE de Catalunya.

Hi ha una altra manera, i és que convocant també tots els batlles o delegats dels territoris de la Franja de Ponent, dels Comtats de la Catalunya del Nord i de les Illes Balears i Pitiüses, el Parlament català proclamés la Devolució de les Constitucions Catalanes a tota la ciutadania de l’antic Principat de Catalunya. Això permetria assumir d’immediat totes les competències d’un estat, redactar les lleis d’esmena i modernització de les Constitucions de 1705 sense modificar aquestes, i al final del procés, convocar un plebiscit d’aprovació de les lleis d’esmena entre els ciutadans que lliurement haguessin demanat la ciutadania catalana.

Això seria possible perquè el Principat de Catalunya fou l’únic estat de la Monarquia hispànica que tenia Constitucions i no Furs. Els Furs són lleis atorgades pel rei, en canvi les Constitucions són lleis paccionades, i per tant no son derogables unilateralment.

Per aquesta raó el Tractat d’’Utrecht de 3 de juliol de 1713 garantia les Lleis i Llibertats dels catalans, i el seu fill bord espanyol, el Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716, diu clarament en el seu Article 42: «En tot el que no estigui en els capítols precedents d’aquest decret, s’observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l’individual manat per ell». I aquest es l’únic Decret de Nova Planta on no es fa esment al Dret de conquesta, no només perquè Barcelona i Cardona van Capitular, això és no van ser conquerides sinó que pactaren una rendició, encara que desprès fóra incomplerta per l’invasor, sinó perquè aquest Dret no tenia cap validesa en un territori constitucional.

I què succeeix amb els valencians? Doncs si Catalunya decidís continuar dintre d’Espanya amb un model confederal o a títol de «pacte amb la corona» però sense formar part de l’estat castellà de la mateixa manera que succeïa en la Monarquia hispànica, València podria treure la clàusula Camps, i dir que volen el mateix.

Fins el 1714 qualsevol valència es podia acollir a les Constitucions Catalanes només afirmant que els seus avantpassats ho eren. S’aplicava tant el ius soli com el ius sanguinis. També segons les Constitucions podien ser funcionaris a Catalunya els nascuts a altres regnes de la Corona, fet aplicable també per als oficis religiosos per raons de llengua.

I per si tot plegat no fos prou, hem de recordar el jurament de Felip IV de Borbó: «… la Nació catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma català. El seu territori comprèn Catalunya amb els comtats del Rosselló i de la Cerdanya, el Regne de València i el Regne de Mallorca … els tres pobles que formen la Nació catalana tenen una Constitució política pròpia i estan federats entre sí i amb el Regne d’Aragó … Catalunya és l’Estat polític format, dintre de la Confederació, pels catalans del Principat i dels comtats del Rosselló i la Cerdanya. El Principat de Catalunya és lliure i independent…”.

Ho necessiteu més clar? Felip IV al seu jurament diu clarament que tota la Nació Catalana té una Constitució política. Per tant la proclamació de les Constitucions Catalanes pel Parlament de la CAC catalana, amb els delegats de les Balears i les Pitiüses, els de la Franja i els de Catalunya del Nord, significaria retornar a la situació legal i constitucional de 1714, amb ja sols dues Corones, la castellana i la catalana, tal i com molt bé deia el rei Ferran el Catòlic «tam catalanorum quam castellanorum».

En el cas de la Confederació catalana, com demostra Caius Parellada Cardellach al seu llibre Corona d’Aragó, denominació impròpia de l’estat català medieval i que amplio al meu llibre Històries de distracció massiva, tots els atributs d’estat els posseïa el Principat de Catalunya, essent València el que ara anomenaríem una autonomia «foral» i el Regne de Mallorques simplement un títol reial que no afectava per a res als ciutadans, que ho eren del Principat de Catalunya en virtut del Jurament per les Illes, jurament que feia el rei, o el seu representant, tombant-se cap a les Balears.

El fet que dit jurament es fes a Barcelona indicava el lligam entre les Balears i el Principat de Catalunya, no discutida mai pel Regne d’Aragó ni pel Regne de València, fins que Pere III, el 1365, atorgà el Privilegi de Sant Feliu de Guíxols (1365) en virtut del qual s’atorgava als habitants del Regne de Mallorques la condició de catalans, el gaudi dels oficis i dels beneficis del Principat de Catalunya, el dret a participar a les Corts catalanes, i a tenir com a pròpies les Constitucions Catalanes, els Privilegis, i els Usatges de Barcelona.

Penso que hem de deixar que l’altra monarquia, la castellana s’organitzi com li plagi, i als aragonesos que amb total llibertat puguin adherir-se a la Corona de Castella o al règim foral basc-navarrès si així ho desitgen. El que fóra inacceptable seria repetir l’error històric d’usar la denominació «Corona d’Aragó», diguem-li Catalunya, simplement, a tota la Nació, i a qui no li agradi, dues pedres, preferentment còdols que no fan ferida.

Només podrem aconseguir la independència de tota la Nació catalana si l’iniciem recuperant les Constitucions Catalanes, si el Parlament català fa la Devolució de les Constitucions a la ciutadania. Altrament seria renunciar a territoris i a d’altres drets que als nostres avantpassats els costà segles d’aconseguir.

Miquel manubens

Autor de “Històries de distracció massiva”

  1. kefes Respon

    En algún punt de les Constitucions diu:”la Nació catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma català.”
    Així s’entendria, encara mes, l’interes dels castellans en eliminar i esquarterar la llengua, ja que el nostre propi dret historic, ens el girarien en contra.

    jurament de Felip IV de Borbó: «… la Nació catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma català. El seu territori comprèn Catalunya amb els comtats del Rosselló i de la Cerdanya, el Regne de València i el Regne de Mallorca … els tres pobles que formen la Nació catalana tenen una Constitució política pròpia i estan federats entre sí

  2. Pere Picasent Renom Respon

    Més clar que l’aigua clara d’un rierol net de tota contaminació. Vejam si això ho poden llegir i entendre els nostres polítics sobiranistes del nou Parlament.

Deixa-hi una resposta

*

captcha *