Catalunya i jo

SALVADOR BONADA I FONT     Sempre m’he sentit català, no com una reivindicació i una lluita, una cosa certa, inqüestionable, natural. Ni tan sols ho dubtava, viure en un entorn espanyol i convivint amb el castellà ho vivia com a natural, sense qüestionar-ho, i no ho és de natural. Potser va ser el canvi de mil·lenni, no ho sé, el cert és que sempre m’ha agradat la història i vaig començar a aprofundir en la de Catalunya. No en sabia gaire, tenia la idea que anava parella amb la d’Espanya. El cert és que en sabia molt més que la mitja i en volia saber més, i això ho he d’agrair en gran mesura a l’escola, una escola religiosa, però en la que sempre hi havia parlat en català normalment i on m’havien ensenyat a estimar Catalunya i a ser català com una cosa natural, no reivindicativa. Vaig anar descobrint les fal·làcies del relat interessat que ens han inculcat de la nostra història. Vaig anar descobrint els intents d’enterrar-la, de desposseir-nos-en, d’apropiar-se’n gran part, i va anar creixent en mi una sensació incomoda, una rancúnia i un antagonisme que no havia sentit abans. No la sentia com a natural aquesta sensació, era una sensació conscient, però dintre meu alguna cosa em deia que no era la correcta, que no era la natural, que el desig de llibertat i de deslliurar-me no era fruit d’aquesta rancúnia que conscient i justificadament vivia.

Vaig seguir aprofundint en la nostra història, i mentre aquesta rancúnia havia deixat de créixer anava sorgint una altra sensació, molt més agradable, un orgull que ha anat creixent fent fora la ràbia justificada d’aquell que descobreix la voluntat ferma i decidida d’un estat per anorrear la meva identitat, el meu poble, la meva Nació, la meva Pàtria. El convenciment d’aquest estat invasor que som propietat seva, que pot fer el que li plagui, que ha d’eliminar com sigui la nostra identitat i sentiment de Nació perquè si no ho fa el seu discurs nacional, el que ha creat per justificar la dominació de molts pobles subjectes al seu poder, s’esfondra. Es desfà com un castell de sorra davant les onades.

Vaig anar descobrint una història diferent. La història que coneixem, de tot el món, es basa principalment en el relat dels fets d’uns “estats” centrats en les figures dels seus reis i governants diversos, en les elits dominants, en el seu poder absolut i els seus èxits militars davant altres estats encarnats en altres reis i altres elits dominants. Vaig descobrir que encara que també tinguéssim nobles que manaven, elits i reis que ens governaven, la nostra història l’havia escrit la nació al costat del seu rei i senyor. Espereu, no era rei i senyor, era comte, mai van tenir la necessitat d’intitular-se rei, sempre va ser comte de Barcelona, va ser governant, i ho feia al costat i del braç de la nació. Les dues veus, la del comte i la del poble estaven parelles, cap era més que l’atre. És per això que no era sobirà de Catalunya per ser rei, comte, duc o emperador, ho era com a príncep dels Catalans (Princeps Cataloniae) un primer o principal entre iguals. No era un títol nobiliari, era un càrrec de l’estat, acceptat i reconegut per la Nació en tant que jurés, acatés i defensés les lleis i llibertats de Catalunya. Totes les conquestes i expansions catalanes no van ser d’assimilació i annexió de territoris i pobles, va ser creació de nous regnes, respecte als pobles i territoris conquerits, exceptuant les accions de guerra per causes evidents, creació de nous estats a imatge i semblança del Principat de Catalunya, a voltes millorant l’original, com el cas de València.

Entre aquests estats, i d’altres sota l’àrea d’influència catalana, hi havia un gran intercanvi comercial, de riquesa, al ser tots autònoms en el seu govern generaven riquesa per ells mateixos. I aquest intercanvi de mercaderies i comercial portava aparellat un moviment lliure de persones, un intercanvi de coneixements, de cultura, de costums, de vida. Trobem tradicions comunes en tots aquests llocs, costums, cuina, llegendes, contes, de tot. Ens trobem amb un espai de lliure comerç, d’intercanvi, de cultura comuna, de floriment de les arts, de les ciències, etc. En ple segle XIII, XIV, XV, hi ha a la Mediterrània un autèntic mercat comú, un espai de lliure circulació i intercanvi, un espai que abasta la Catalunya Tota : Principat de Catalunya, València, Mallorca, Còrsega, Sardenya, Sicília, Nàpols etc.. A més de territoris veïns, França, la resta d’Itàlia, incloent els Estats Pontificis amb papes també catalans, Nord d’Àfrica. Fins i tot Bizanci, amb qui hi teníem una estreta relació, L’últim baluard de la muralla de Constantinoble, que va seguir resistint un cop ocupada la ciutat, era defensat per tropes catalanes sota comandament català. En aquest espai no és estrany que es produís un renaixement de la cultura occidental. L’intercanvi aporta coneixement, el respecte complicitat i el creixement econòmic recursos i temps per al creixement cultural i intel·lectual.

Llavors, si no vam dominar i sotmetre aquests nous territoris sota el control, més ben dit, sota la influència del Principat de Catalunya, què és el que hi vam aportar?

La resposta és aclaparadora. Legislació, unes lleis que generaven un ordre, unes regles del joc justes que permetien el desplegament de totes les capacitats dels pobles que emparaven. Sistemes legals complerts que garantien el comerç, el llibre del Consolat de Mar, i garantien la llibertat de les persones i les protegien dels abusos dels poders, tant feudals com econòmics, les Constitucions de Catalunya. Certament a ulls d’avui poden ser millorables, o potser no tant. Seria necessari adaptar la lletra de les lleis, però no els seus principis, que des del segle XIII proclamen que: tot home és lliure per dret Natural, i el que és natural és immutable, una declaració de la llibertat de tots els homes quatre segles abans de la Revolució Francesa. Faci lo rei la llei a la Cort, amb la Cort, el rei no pot decretar lleis, las ha de proposar a les Corts i les Corts de la Nació les aproven i decideixen. Poc valdria fer lleis i constitucions si no eren per nos e per nostres oficials observades, el Procediment d’Observança, que fa a tots els homes iguals davant la llei i el seu compliment. La llei no és dret, sinó una assenyada expressió del dret, per això les lleis s’adaptaven a la seva utilitat en garantir el dret, i la principal font de dret era l’ús, l’usatge, no eren lleis per dominar uns pobles i uns territoris, sinó per permetre’n el desenvolupament. A Catalunya, el rei, per ell sol, no pot legislar, legisla el rei i poble, juntament, les lleis obliguen al rei. Tot això sorgeix d’un concepte com a nació que tots portem a dins encara que no sapiguem verbalitzar: El príncep té potestat en tant que el poble li atorga. Aquesta és la manera en què volem governar-nos, la manera en què ho hem fet sempre i per la qual vam ser la Catalunya Gran : Les lleis a Catalunya, eren de Pacte.

Ens sabem membres de la Nació catalana, nosaltres la formem. Ens sabem part de la Pàtria Catalana, sorgeix de l’interior de cada un de nosaltres, de la voluntat i la certesa de ser una comunitat forjada en la llibertat individual i la iniciativa privada, aquesta voluntat i decisió de teixir la comunitat és el que configura i dóna vida a la nostra Pàtria. No volem un estat que ens cuidi, ens domini, ens dirigeixi i ens protegeixi de nosaltres mateixos, com ens té acostumat l’estat castellà. Tots i cada un dels catalans som estat, tots el conformem, tots en participem i tots el defensem i el protegim. Nosaltres ens organitzem i bastirem unes estructures d’estat participatives, basades en el respecte i la llibertat, basades en les necessitats de la nació, no en el seu domini, que s’adaptaran al seu creixement i al seu canvi, perquè som una nació lliure i viva, amb una salut de ferro malgrat tots els intents i esforços en fer-nos emmalaltir. Perquè som homes i dones lliures i volem una Pàtria lliure, i la tindrem. Ja ho hem fet en el passat, vam ser Catalunya, i tornarem a ser.

A diferència d’altres pobles que lluiten per la seva llibertat i per ser un nou estat, nosaltres ja ho hem sigut, ja hem estat lliures. Tenim l’herència d’aquell estat lliure, tenim el llegat de la Catalunya Sobirana, el tenim escrit per la veu i la voluntat de tota la Nació Catalana. Tenim les Constitucions de Catalunya. Tan sols ens les hem de tornar, i dic ens les hem i no ens les han. Les Constitucions de Catalunya, com ja he dit, emanaven de la sobirania de la Nació, no de la d’un rei ni d’un estat dominador. Per tant és la Nació que ha de proclamar la seva vigència, i com a dipositari de la sobirania de la Nació és el nostre Parlament el que ha de fer la Devolució de les Constitucions de Catalunya a la ciutadania, proclamar la seva vigència tornant així la sobirania a la Nació Catalana.

I ara no penseu que soc boig per voler recuperar una legislació de fa 300 anys. Les pròpies Constitucions disposaven del mecanisme d’adaptació. En cada inici de legislatura (quant accedia un nou príncep) les Corts Catalanes acceptaven el seu jurament i el reconeixien com a cap d’estat, el que avui entenem com president de la República, llavors s’obria un període que podem anomenar constituent on es revisaven les Constitucions, es renovaven les antiquades i se’n proclamaven de noves per adaptar-les a la realitat d’una societat, d’una Nació que canviava amb els temps, que evolucionava. Eren lleis evolutives, no estàtiques com l’actual “Constitución Española”. A més el Dret Civil Català ha continuat sempre vigent, i el tenim pràcticament actualitzat. Tenim el camí, tenim el full de ruta, tan sols cal aplicar-lo. Ja ho vam fer en temps molt més difícils, ho estem tornant a fer ara.

Per això, com ja he dit, no hi ha en el meu interior rancúnia, odi ni ressentiment. Sols un immens orgull que tot ho ocupa i no deixa lloc a res més, orgull de ser català, orgull del que som, del que hem fet, del que fem i del que farem. Per aquests motius i raons no caldria especificar que serem un estat lliure, social, de benestar, d’igualtat i europeu. Totes aquestes coses són intrínseques a ser català, formen part de la nostra personalitat com a Nació. Ser català és ser lliure i corresponsable en la creació, el govern i la defensa de la Nació, de la Pàtria, de l’Estat Català.

Salvador Bonada i Font

Article publicat a la Revista Alella en el seu número de Novembre de 2012

  1. Pere Picasent Renom Respon

    Gràcies Salvador per aquest article: persones con vos ens fan falta a la nostra Pàtria per poder sortir d’aquest atzucat que hi estem inserits. També seria molt convenient i possitiu, si fosiu membre de Solidaritat Catalana per la Independència, que és l’únic partit que fins ara està lluitant de debó -no com altres que són uns oportunistes de temporada- per aconseguir la llibertat de Catalunya. Llàstima que en les últimes eleccions el poble ens ha donat l’esquena per escoltar les mentides dels altres. Però creiem que Solidaritat reneixerà com l’au Fènix i vos esteu convidat a participar-hi. Salut i visca Catalunya lliure!!

Deixa-hi una resposta

*

captcha *