5 d’agost de 1391 – Atac al Call de Barcelona

 

Avui recordem un esdeveniment que no ens omple d’orgull, ans al contrari, recordem un fet del que no podem tenir bon record. Un moment en el que no varem saber estar. I precisament per això és tan necessari fer-ho, cal recordar per no tornar a fallar, perquè en el reconeixement dels propis errors, i en la voluntat de no repetir-los hi rau la grandesa d’un poble. I la Catalunya que estem construint ha de ser millor del que mai fou.

=============================================

L’ASSALT AL CALL DE BARCELONA DE 5-08-1391

Els atacs als calls començaren a Sevilla impulsats per les arengues de l’ardiaca d’Écija. Un mes més tard, el 9 de juliol, es pot llegir al dietari del Consell de Barcelona:

“Se moch avalot e remor en la ciutat de València per lo poble d’aquella ciutat contra los juheus qui de fet foren tots robats e gran partida moriren e la maior partida se feren christians. E en la sinagoga major del dit call fo feta esgleya sota invocació de Sent Cristofer, que fo lo dit die de dicmenge la sua festa. E en lo dit call fo feta altre esgleya sots invocació de Sancta Maria de Gràcia. E lo gran clerga lur lo rau [rabí] se feu christià e pres lo àbit de Sent Domingo preycador”.                 

Vora dos setmanes després, els problemes arribaren a Barcelona, on començava a sentir-se “remor o avelot de poble contra los juheus”, per la qual cosa les autoritats decidiren fer una demostració de força per tal que “mal nos posqués seguir contra los dits juheus”. Però el dissabte 5 d’agost de 1391, ningú no pogué evitar “l’avelot contra los juheus de Barchinona realitzat a primera hora del matí -vers ora de despertada -, concloent amb tot lo call robat e morts diverses juheus.”

Els consellers municipals decidiren protegir de nou els jueus -que entre altres coses eren un dels béns més preuats del patrimoni reial- i ordenaren fer guaites durant tot el diumenge.

L’endemà convocaren la milícia ciutadana i empresonaren alguns dels castellans que havien arribat des d’Andalusia atiant l’odi contra els jueus, però vora la una del migdia “quasi ora de mig jorn passada I ora“ hi hagué un nou motí popular que alliberà els castellans i es dirigí a l’edifici reial on estaven arrecerats els jueus, combatent-los durant tota la vesprada: “Comoch-se avalot de mariners e pescadors e altres qui per lo carrer de la Mar vengueren ab armes e ballestes parades, e foren en la plaça del Blat dient “muyra tot hom e viva lo Rey e lo poble”, en tant que s’ensenyoriren de la cort del veguer y aquella obriren e·n tragueren los dits castellans preses y tots los altres preses, que no n·i romàs alcun, e -avalot fet- vengueren al Castell nou, hon se eren recullits los juheus e aquell combateren matent foch a les portes e per terrats tirant-hi ab ballestes, e durà tro ora del seny.”

A més, s’afegiren els pagesos de les afores, que aprofitaren el context de violència per fer una foguera a la plaça de Sant Jaume amb els arxius dels oficials reials que registraven els drets senyorials que havien de pagar: “vengueren pageses e sagramental [milícia] de fora, qui obriren la cort e scrivania del batle e prengueren los libres que·y trobaren, los quals cremaren en lo foch en la plaça de Sent Jacme”.

Al dia següent, dimarts 8 d’agost de 1391, el dietari del Consell de Barcelona narrava els resultats de tot plegat, uns 300 jueus assassinats i la resta obligats a convertir-se al cristianisme: “Tots los juheus qui eren en lo dit castell e la maior partida se faeren christians, sinó forsa CCC qui·n moriren. E per los dits pageses fo aprés fet fortívolment escorcoy del dit Castell nou”.

Molt s’ha escrit i discutit sobre si els catalans començaren a perdre les seves llibertats amb el Compromís de Casp o amb la unió de les corones dels Catòlics, però el fet de que castellans arribessin amb vaixells a Barcelona amb el fi d’atacar el Call, i permetre-ho, va ser un fet negatiu atribuïble als propis catalans que prefiguraren el futur.

(extret del llibre “Històries de distracció massiva”)

de Miquel Manubens

===================================================

 Ens trobem en aquest lloc, on tornaren a la terra que els donà la vida els defensors de les llibertats de la nostra Pàtria, aquells que oferiren la seva pròpia vida en defensa d’una Catalunya que tots tenim al cor i que ens omple d’orgull. És de justícia que recordem i honorem també a tants i tants catalans que ajudaren, com un sol poble a crear aquella Catalunya que fou defensada a ultrança pels que aquí foren enterrats. Una nació que destacà en coneixement, en valentia, en llibertat, en cultura, en arts i ciències, en oficis i millores polítiques en uns temps on no eren freqüents. Una nació que es forjà a si mateixa, que no es conformava i que estava sempre en millora constant. La punta de llança d’una Europa que es començava a despertar de temps foscos, d’una mediterrània que despertava al saber i que han configurat el mon que avui coneixem.

És per tant de justícia que recordem la tasca de molts jueus presents a Catalunya que en els primers segles del nostre recorregut com a nació lliure varen ajudar a configurar la nostra identitat. Eren una comunitat dintre la nostra, amb les seves especificitats, però no una comunitat tancada en si mateixa, com se’ns pot voler fer creure.

Participaven en molts espais de la societat catalana de l’època i com un més de nosaltres varen ajudar i vàrem avançar plegats. Destacaren en Medicina, Astronomia, filosofia, geografia, matemàtica, com a comerciants i com a banquers. Com a persones de confiança dels nostres Comtes van assumir papers destacats en la cancelleria i la diplomàcia. Podem nombrar a Xeixet Ben Itskaq Benveniste , metge poeta i filòsof, que fou ambaixador del nostre rei Pere davant el rei del Marroc, o Iosef Ben Meir Ibn Sabarra, escriptor del “Llibre dels entreteniments”, apuntat per diversos experts com a antecedent del “ Libro del buen amor “ del Arcipreste de Hita.O el Rabí Abraham Bar Hiyya Ha-Barceloni “Savasorda” Barceloní del segle XII, gran cosmògraf, que feu un compendi de la ciència del seu temps a la seva obra “ Forma de la Terra”, que quatre-cents anys després encara era text de referència per als estudiosos europeus.

I com ell altres cosmògrafs destacats, com Jacob ben David Yomtob, Sen Bonet, Levi ben Gerson de Banyuls, Llobet de Barcelona, i tants i tants d’altres .

I què no dir dels Cresques, cartògrafs de l’escola catalana de Mallorca amb els seus plànols, i amb els seus instruments, entre d’altres, la navegació i la marina catalana arribà a nivells que enlluernaren el món, i foren l’origen de les escoles cartogràfiques portuguesa i flamenca.

Ells eren part de la nostra realitat, i caminàvem junts. Les nostres Constitucions garantien la llibertat de culte ja al segle XIII. Sempre hem estat un poble que acull i respecta i que creix amb aportacions diverses, integrant-les i respectant-les.

Però no estem aquí per lloar ni glosar les aportacions dels jueus a la nostra història. Estem aquí per recordar un error que vàrem cometre permetent l’assalt al call de Barcelona l’any 1391. Molts jueus foren assassinats o obligats a convertir-se al cristianisme. Podríem refugiar-nos dient que el que fessin els responsables del govern d’aquell temps no defineix l’actitud de la nació, podríem argumentar que el context internacional condicionava, podríem dir moltes coses, però el cert és que fou un gran error permetre que uns estrangers incitessin a la violència contra uns catalans, de religió jueva, però catalans, i que els abandonéssim a la seva dissort. Aquest error ja no té remei, però és de justícia reconèixer-lo i recordar-lo per no tornar mai més a cometre’l. Ara com a catalans sotmesos a un jou estranger sabem el valor que té mantenir la pròpia identitat en un entorn hostil. Les reticències, desconfiances i odis que això implica. Com recentment va dir Abraham Yehoshua, escriptor i assagista israelià la pàtria d’un jueu ha estat abans que res interior, per això han conservat la seva identitat. Els catalans ho entenem molt bé això, la nostra consciència nacional és també molt íntima i intensa, per això conservem la nostra identitat en aquest entorn tremendament hostil.

Volem amb aquest acte oferir una mà amiga als nostres veïns d’aquí i als amics de l’altra riba de la mediterrània.

Una mediterrània tan nostra com seva, que ens separa, però que a la vegada ens connecta i ens comunica. Vàrem caminar junts en el passat amb encerts que ens enorgulleixen i errors que recordem, per poder desterrar per sempre. I volem tornar a caminar junts ben aviat ja com a Catalans lliures. Israel ha recuperat la terra dels seus avantpassats i s’alça. Catalunya està en el camí de fer-ho també, i lliscant sobre les aigües d’aquesta mar nostre els llaços de la nostra amistat es tornaran a estrènyer.

Shalom Israel.

Salvador Bonada

Deixa-hi una resposta

*

captcha *