des.
6
dc.
3 DE DESEMBRE DE 1842 ESPARTERO BOMBARDEJA BARCELONA @ Plaça del Fossar de les Moreres
des. 6 @ 1:00 am

3 de desembre de  1842: Bombardeig de Barcelona des del Castell de Montjuïc

3 de desembre de 1842 – Barcelona: per sufocar una revolta popular, l’exèrcit espanyol, comandat pel general Espartero, bombardeja la ciutat des de Montjuïc.

 

 

 

 

 

 

Van ser casuals?, van ser iniciativa d’uns generals salvatges? Veurem que no, que responen a un pla calculat i explícit de fa més de quatre segles per tal d’ofegar la llibertat d’un poble per tots els mitjans a l’abast del poder castellà: terror, assassinat,espoli fiscal, extorsió, imposició d’una nova llengua, d’uns nous costums, d’una nova mena de poder i d’administració, de l’esborrament de la memòria per fer d’un poble d’homes lliures i orgullosos un poble de mesells i d’esclaus.

Ara que la veu de Catalunya i de la Llibertat es torna a sentir alta i clara cal recordar totes les maneres, tots els intents i tots els salvatges esforços per tal de silenciar-la, i malgrat tot seguim aquí, hem oblidat moltes coses que cal recuperar, però no hem oblidat el nostre anhel de llibertat i la nostra voluntat de no restar sotmesos a dominació estrangera.

Divendres dos de desembre, com cada diumenge els Patriotes fem un crit de llibertat al Fossar de les Moreres, necessitem la teva veu, t’hi esperem a les dotze del migdia al local del Memorial 1714 , on trobaràs a la porta les banderes que sempre hem defensat, la Senyera, la Creu de Sant Jordi i la de Santa Eulàlia, Patrona de la ciutat

Altres efemèrides de la setmana:

28 DE NOVEMBRE DE 1715, Mallorca i Eivissa: Felip V de Castella n’aboleix el govern polític i administratiu propi amb un dels Decrets de Nova Planta.

26 de novemmbre  1508 – Xàtiva (La Costera): Mor Hug Roger III de Pallars Sobirà, aristòcrata català.

28 DE NOVEMBRE 1705, Barcelona: L’arxiduc Carles d’Àustria hi jura els privilegis de la Corona d’Aragó i n’esdevé rei amb el nom de Carles III.

1713, 30-novembre Diada de Sant Andreu

(Barcelona) Extracció dels Excel·lentíssims Senyors Consellers de Barcelona (GB)

Conseller en Cap: Rafael Casanova i Comes

Conseller Segon: Salvador Feliu de la Penya

Conseller Tercer: Dr. Ramon Sans

Conseller Quart: Francisco Anton Vidal

Conseller Cinquè: Josep Llaurador

Conseller Sisè: Jeroni Ferrer

 

 

des.
13
dc.
5 DE DESEMBRE DE 1705 Comencen les darreres Corts Catalanes presidides per Carles III @ Fossar de les Moreres
des. 13 @ 1:00 pm

Aquest diumenge al migdia Commemorem les  Constitucions de Catalunya que es van confeccionar durant les darreres Corts Catalanes, convocades per Carles III i que començaren el 5 de desembre de 1705 al Palau de la Generalitat, cloent-se el 31 de Març de l’any següent 1706.

Només citar les paraules que el Cavaller Emmanuel Ferrer i Sitges pronuncià durant la Junta de Braços de 1713, referint-se a aquestes Corts:

Rendida Barcelona ab honrosa capitulació, convocà lo rei nostre senyor per celebrar Corts generals; donàs remei en ella als abusos, corregint-se ab saludables lleis la inobservància de moltes; se disputà lo dret de nostre rei i senyor proposant sa Majestat a la cort l’exclusió de la familia borbona al comtat de Barcelona. Aprová i consentí la Cort general la llei d’exclusió ab les majors solemnitats que prevé lo dret, expressades en aquella constitució primera de dites Corts celebrades per lo rei nostre senyor en 1706; trobant-se los enemics a les portes d’esta capital, hassanya digne de cors catalans que, despreciant perills, s’exposaren als més imminents desastres sols per apoiar les regles de la justícia.

Corts de Barcelona (1705)

Les Corts de Barcelona de 1705 van ser presidides per l’Arxiduc Carles que seria nomenat rei Carles III. Era President de la Generalitat en Francesc de Valls i Freixa.

En plena Guerra de Successió i després del setge de Barcelona de 1705 en que les tropes felipistes amb el virrei Francisco de Velasco al front varen capitular, el nou rei jurà les Constitucions el 7 de novembre i immediatament va convocar Corts.[1]

Les Corts es varen desenvolupar al Palau de la Generalitat de Catalunya entre el 5 de desembre de 1705 i fins el 31 de març de 1706. Va comptar amb una àmplia representació del braç reial incorporant-se onze noves poblacions.

Es van considerar nul·les les Corts de Barcelona de 1701 convocades pel rei Felip i tots els seus acords.

Amb tot, moltes de les mesures que s’havíen aprovat es van reproduir en aquestes Corts, però se’n varen aprovar unes altres:

En el terreny econòmic:

  • S’acordà constituir una Companyia Nàutica Mercantil i Universal[2] i dotar a Barcelona de port franc, tot i l’oposició de Mataró per afectar als seus interessos.[3]
  • S’amplia el nombre de vaixells per a tràfic mercantil amb Amèrica i s’eximeix del control de la Casa de la Contractació d’Índies de Sevilla.[1]
  • Es va presentar un memorial per a potenciar els lligams mercantils amb “els aliats”, Anglaterra i Holanda, en lloc de França, perquè amb les importacions necessàries «se logra el no salir el dinero, pues estos truecan sus géneros o mercadurías con vino aguardiente y otros géneros del Pahís»[4]

En el terreny polític:

  • Es torna a establir el Tribunal de Contrafaccions.[1]
  • Carles III es compromet a retornar el Rosselló i la Cerdanya.[1]
  • Per a acabar amb el problema dels allotjaments de les tropes s’acordà que aquestes haurien de viure en casernes i no en cases particulars.[1]
  • S’acorda que cap virrei podrà pende possessió del càrrec fins que el seu rei no hagués jurat les Constitucions.[1]
  • Les insaculacions serien responsabilitat de la Diputació i el Consell de Cent.
  • Per decissió del rei, es va forçar a “excloure a perpetuitat” la casa de Borbó dels drets successoris.[1]

Mentre es realitzaven les Corts, es va produir la conquesta de València el desembre de 1705.

La imminència de l’ofensiva de les tropes borbòniques es va materialitzar just acabades les Corts. El 3 d’abril de 1706 es tancava el setge de Barcelona.[1]

 

Altres efemèrides
4 de desembre de 771: Carles I el Gran dit Carlemany assumeix el tron dels francs.  Europa!
10 de desembre 1948 – Palau de Chaillot (París): l’ONU proclama la Declaració Universal dels Drets Humans.

des.
19
dt.
19 DE DESEMBRE DE 1359 CREACIÓ DE LA GENERALITAT @ Fossar de les Moreres
des. 19 @ 1:00 am – 11:45 pm

 

Cort de Cervera de 1359,

Creació de la Generalitat

Segell de Pere Terç

 

L’any 1359 Castella li feia la guerra a Catalunya. Una altra vegada. Era la Guerra anomenada dels Dos Peres. Aquells anys foren freqüents les Corts, ja que al nostre País, a la nostre Catalunya, les decisions es prenien en Corts. El Rei, Pere Terç, no podia decidir tot sol, i molt menys fer impostos per a finançar la guerra, ho havia de proposar a les Corts i les corts decidien si concedir-ho o no, en funció dels interessos de la Nació, no sols del Rei. En aquest context, davant la petició reial d’una aportació econòmica de guerra molt més important es decidí, a la Cort de Cervera de 1359, crear un organisme per controlar i gestionar la recaptació d’aquesta ingent quantitat de diners. Es varen nomenar quatre diputats per cada un dels tres Braços i quatre consellers dels diputats per Braç. Se li conferiren competències per prendre decisions amb la mateixa validesa de les de les Corts, és a dir, la màxima autoritat de Catalunya. En un context de guerra oberta calen decisions ràpides per fer front als canvis del conflicte. Això ja ho sabien molt bé a la antiga Roma, que en temps de la República, en casos com aquest, nomenaven un Dictador per un període de sis mesos renovables. Catalunya no va voler donar poder absoluts a un sol individuu, ja sigui un rei o un electe. És el nostre tarannà no acceptar dominació de cap mena ni de ningú, molt menys estrangera, però tampoc autòctona. Va néixer la Diputació del General, el seu primer president Berenguer de Cruïlles. La Nació es dotava d’un organisme de recaptació, gestió , control i decisió ràpida davant el perill. No sucumbia a la por i s’encomanava a un salvador, assumia la responsabilitat i el risc de la millor manera que sabia, de manera participativa, responsable i organitzada, a la manera catalana.

Aquesta Diputació del General, encara no amb caràcter permanent ans era un organisme excepcional per una situació excepcional, anà prenent força en els anys següents i es configurà com a govern efectiu de la Nació catalana, ja de manera permanent com a màxima autoritat de la Nació, un organisme de govern representatiu en períodes entre convocatòries de Corts Generals. Al pas dels anys anà prenent força i competències, i foren ja els Trastàmara els que la consolidaren i ha estat la manera de govern participativa i representativa dels catalans, el que ara en diríem democràtica, atenent a tots els condicionant de la representativitat de l’època.

Acta de la Cort General de Catalunya de l'any 1359 celebrada a Cervera (19 de desembre de 1359)

 

La Generalitat va néixer per assumir la gestió dels impostos per la defensa de la Nació Catalana, de Catalunya Tota, davant les agressions del nostre veí de l’altiplà, d’aquest veí que sempre cobeja i desitja el que no és seu i es creu legitimat a imposar la seva voluntat per la força, a sang i foc quant li cal i amb intrigues i mentides sempre. Veiem que rés no canvia, que la història es repeteix i cal recordar-la per aprendre d’ella i poder seguir endavant amb les ensenyances que en ella trobem.

Des d’aleshores les agressions castellanes s’han repetit una rere altre, i s’han repetit perquè no han aconseguit mai el seu objectiu d’anorrear-nos com a poble ni de sotmetre’ns a la seva voluntat. Ha emprat tots els mitjans al seu abast, guerra, repressió, persecució, assassinat, extermini, esborrament de la identitat i de la llengua, mentida i manipulació, traïció de TOTS els acords i pactes, més repressió, més extermini, més persecució, més mentides i manipulacions.

I seguim aquí, i seguirem aquí mentre quedi un sol català que sigui fidel a la Pàtria.Però no, no estem en aquesta situació, estem dempeus com a nació orgullosa i ferms en la decisió d’assolir la nostra llibertat.

Ara, com quant va néixer, la nostra Generalitat ha assumit el repte i s’ha posat al capdavant de la nostra reclamació i la nostra lluita, i com llavors ho està fent de manera pactada i participativa, de manera inclusiva perquè en aquesta lluita no sobra ningú, és una lluita de tots i cadascun de nosaltres. És el moment de deixar de ser catalanistes, sobiranistes, independentistes i qualsevol altre -isme, som Catalans per sobre de tot, som Patriotes, ens estimem Catalunya perquè ella és la nostra llibertat, el nostre dret i la nostra justícia. Perquè nosaltres la fem i en ella hi som tots, volem que esdevingui la Nostra Pàtria. És el nostre dret i el nostre deure lluitar per allò que ens pertany, per allò que som.

La nostra Generalitat com ha entomat el repte, i nosaltres amb ella per no cedir davant els brutals atacs que vindran, davant dels intents de desprestigi de tots i totes les institucions catalanes, davant l’ofec econòmic al que ens voldran sotmetre, davant la ofensiva legal i mediàtica que ja han començat a desfermar contra nosaltres. Saben mol bé que el nostre èxit és la seva fi. Que hauran de canviar per sobreviure i tenen una por ancestral al canvi. No hem de defallir ni escoltar els seus crits ni amenaces, el nostre camí és un, el nostre camí és la llibertat, el nostre camí és la defensa de la Pàtria i d’allò que la fa. Allò que defensaren els que en aquest Fossar van ser enterrats per l’honor de la seva causa. Les Llibertats i Constitucions de Catalunya, que han estat, són i seran la veu i la voluntat de la Nació Catalana.

Demanem al nostre Parlament que faci la Devolució de les Constitucions de Catalunya a la Nació Catalana. Amb elles tornarem a tenir un ESTAT CATALÀ. Amb elles defensarem tot el que ens han volgut robar i encara és nostre: la nostra VOLUNTAT i la nostra LLIBERTAT.

Catalans , Visca Catalunya!

 

 

des.
25
dl.
ANIVERSARI DE LA MORT DEL PRESIDENT MACIÀ
des. 25 @ 12:00 pm – 12:00 pm

macia

“En la seva cambra, resistia a la mort. Hi lluitava. No volia morir. Mancava tanta feina…! No volia morir. Ni ho creia. Va ser més tard, això. Però així que ho va comprendre, va acceptar-la, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida” .

Amb aquestes paraules Joan Alavedra, secretari personal de Francesc Macià, va radiar la mort del president en la seva secció “El fet del dia”, de Ràdio Barcelona, el dia de Nadal de 1935 quan just se’n complien dos anys. L’Avi Macià va ser el darrer heroi romàntic de la política catalana. Fins i tot, la seva mort, el 25 de desembre de 1933, ara fa 80 anys, va mostrar un dol social insòlit en una època que vivia frenètica l’arribada de la República.

 

gen.
1
dl.
31-12-1229 Jaume I entra a Mallorca
gen. 1 @ 1:00 pm – 1:15 pm
mallorca
Això va ser en l’any de l’Encarnació 1229, el darrer dia de desembre al matí, la vespra de Ninou, i era el temps bell i clar. El rei d’Aragó va fer saber a tothom en el campament que s’havien de preparar per entrar a la ciutat. I tots plegats van anar a missa, es van confessar i van combregar, i després van fer un dinar deplors, i de llàgrimes i d’altres alimentsi es van perdonar els uns als altres. I van prendre les seves armes i quan tots van ser armats, a cavall i a peu, se’n van anar cap a aquella part peron havien d’entrar.
Aleshores un servent que era de Barcelona va sortir de la línia amb un penó i va escalar els murs, i d’altres cinc servents el van seguir al darrere, van derrocar els sarraïns que eren en una torre i hi va
n posar un penó. I després van fer signes amb les espases a l’exèrcit perquè es
preparessin per entrar, i van cridar: ―Viadins! Via dins! Que tot és nostre!
Desclot
gen.
17
dc.
16 de gener de 1716 – 300 ANYS Decret de Nova Planta de Catalunya @ Plaça del Fossar de les Moreres
gen. 17 @ 1:30 am – 2:00 pm

Decret de Nova Planta

 16 de gener 1716 – Catalunya: el Consejo de Castilla, en nom del rei Felip V, hi promulga el Decret de Nova Planta, que annexiona el país a la Corona de Castella com a territori conquerit i el deixa sota administració militar en abolir-ne totes les institucions de sobirania política (guerra de Successió).

Podeu veure una Presentació explicativa

o accedir al document sencer

Altres efemèrides de la setmana:

20 de gener 1279 – Perpinyà (el Rosselló): Pere II aconsegueix que son germà Jaume II de Mallorca li hi signi una declaració de vassallatge.

 

===============================================================

 

Durant la Guerra de successió hi havia catalans en ambos bàndols. Els catalans som força tribals: si la tribu de Vic era favorable a Carles d’Àustria, la de Berga seguia a Felip d’Anjou, si els de Lleida anaven amb el d’Àustria, els de Cervera amb el Borbó, si els de Cullera eren austriacistes, els de Sueca borbònics, i així successivament.

 

Aquelles picabaralles s’esvaïren en promulgar-se els decrets de Nova Planta de València i d’Aragó de 29 de juny de 1707, on s’abolien els seus respectius furs. Aleshores els catalans s’adonarien del perill en què es trobaven les seves Constitucions, els seus Drets i les seves Llibertats.
Dos anys abans, uns catalans previsors, havien signat el Tractat de Gènova de 20 de juny de 1705, amb els anglesos, aconseguint aixì el suport militar anglès. En aquest tractat  «la Serma. reina d’Anglaterra garanteix a la ínclita i noble nació catalana, mitjançant el seu ambaixador l’ Iltre. Mitford Crowe, … que sempre i quan, que Deu no ho permeti, succeïssin adversos i imprevisibles fets en les armes, assegura que els dits Iltres. Srs., les persones del seu seguici, demes naturals i habitants del dit  Principat que es declararessin i prenguessin les armes a favor del rei Carlos III i alts aliats per al fi d’espolsar-se l’horrorós jou de la França, quedaran amb tota seguretat, garantía i protecció de la Corona d’Anglaterra, sense que puguin patir la mes mínima alteració ni detriment en les seves persones, bens, lleis, ni privilegis, de mode que ara i en lo venider gaudeixi el Principat de Catalunya totes les gracies, privilegis, lleis i costums, tant en comú com en particular, del mode que dit Principat gaudia dits privilegis, lleis i gracies en el temps del difunt rei Carles II.»

 

i em sorprèn que mai n’haguéssim reclamat el seu compliment.

 

 

 

 

Més tard, Anglaterra i d’Àustria es retiraren de la guerra pel Tractat d’Utrecht (del 13  de juliol de 1713), malgrat en aquest es garanteixen les nostres lleis. (Article XIII : Vist que la reina de la Gran Bretanya no cessa d’instar amb suma eficàcia per a que tots els habitants del Principat de Catalunya, de qualsevol estat i condició que siguin, aconsegueixin, no tant sols sencer i perpetu oblit de tot l’executat durant aquesta guerra i gaudeixin de la íntegra possessió de totes les seves hisendes i honres, sinó també que conservin il·lesos i intactes els seus antics privilegis, el rei catòlic, per atenció a sa Majestat britànica concedeix i confirma per la present a qualsevulla habitadors de Catalunya, no sols l’amnistia desitjada juntament amb la plena possessió de tots els seus bens i honres, sinó que els dona i concedeix també tots aquells privilegis que posseeixen i gaudeixen, i en endavant puguin posseir i gaudir els habitants de les dues Castelles ….)
Aleshores els catalans es quedaren sols: els aliats marxaren de Catalunya cedint les defenses a l’exèrcit del Borbó
La Junta de Braços del 5 de juliol de 1713 decidí la guerra a ultrança, gràcies a l’abrandat parlament d’en Manuel Ferrer Sitges, qui féu una defensa aferrissada de les Llibertats i de «les nostres Lleis jurades i pactades».
De poc valdria, en el Decret de Nova Planta, l’afirmació a l’Article 46: «En tot el que no estigui en els capítols precedents d’aquest decret, s’observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l’individual manat per ell»,

 

Perque a la ment dels catalans s’hi havia hostatjat ja la derrota, i just per això, Barcelona lluïa en una pintada aquest pessimista lema: «Tota Cathalonia presidii habitatio est», és a dir, Tot Catalunya és habitacle de presidi.
Però la memòria del poble, aquell pensament català mil·lenari, renaixeria aviat de les cendres: a l’any 1733 aparegué l’imprès Record de l’aliança feta pel sereníssim Jordi august rei de la Gran Bretanya on es recordava als anglesos els compromisos del Pacte de Gènova.
El 1734 es publicaria l’opuscle Via fora els adormits una crida a la defensa de les llibertats arrabassades el 1714 i a la reclamació dels territoris cedits a França per la «Pau dels Pirineus». Reivindicava la creació d’un «domini català que amb utilitat de l’Europa pot reviure». Justificant la necessitat de les Constitucions Catalanes, i denunciant l’incompliment del Pacte de Gènova.
El 1760 s’adreçaria al rei Carles III de Castella, el Memorial de Greuges, redactat pels diputats de Barcelona, València, Mallorca i Saragossa, on es lamentaven del canvi legal que havia suposat el Decret de Nova Planta i reclamaven tornar als antics usos, remarcant aquell en què els càrrecs civils i eclesiàstics es donaven als naturals.
Anys a venir, Napoleó al rebre la Corona d’Espanya per cessió de Carles IV i de Ferran IV, contravenint el Decret de Nova Planta, va fer encunyar moneda catalana, la primera pesseta, el 1811, i el 26 de Gener de 1812 va annexionar Catalunya a l’Imperi, prenent-la del domini de la Corona de les Espanyes i les Yndies que ostentava el seu germà Josep, va modificar tota la distribució territorial que hi establia, va decretar la oficialitat del català, va canviar les representacions reials, va ordenar la formació de l’Exèrcit de Catalunya, i va desconnectar fiscalment Catalunya d’Espanya.

 

Mentre això passava, formant part Catalunya de l’Imperi de Napoleó —separada expressament d’Espanya pel mateix emperador—, alguns caps verds enviarien delegats a les espanyoles Cortes de Càdis, amb l’objectiu de recuperar els privilegis dels quals «fruïa Catalunya en el temps que ocupà el tron espanyol la augusta Casa d’Àustria», pensant que «si els catalans havien perdut llurs privilegis i institucions pel fet d’haver pres les armes contra un Borbó, ara era el moment de recuperar-les pel fet de lluitar a favor d’un Borbó». No va servir de res.

 

Un cop Napoleó retorna la Corona a Ferran IV, en cap article del Tractat de Valençay de 20 de noviembre de 1813, torna a posar en vigor el Decret de Nova Planta ni s’anul·la res de l’obra jurídica de Napoleó feta a Catalunya.

60 anys mes tard, la promesa de restauració de les Constitucions Catalanes va fer que s’iniciés la tercera Guerra carlina a Catalunya l’any 1872 contra Amadeu de Savoia, aleshores rei d’Espanya [im]posat pel general Prim. La revolta  perduraria mentre a Espanya es proclamava la Primera República, i poc després es restaurà el Borbó Alfons XII el 1875.

 

El nou Memorial de Greuges, dirigit al rei Alfons XII l’any 1885 ha estat considerat sempre l’inici del «catalanisme polític», i és ben cert si per catalanisme s’entén una simple reclamació de la diferència, és a dir, ser uns espanyols un xic diferents.
Aquest memorial propicià  desprès les anomenades «Bases de Manresa per la Constitució Regional Catalana» de 27 de març de 1892 en les quals, bevent de les antigues Constitucions catalanes del 1585, pretenien restablir el Govern, les Corts Catalanes i l’antiga Reial Audiència del Principat de Catalunya com un poder regional d’inspiració federal.

 

Com acabem de veure, fins a les primeries del segle XX els catalans, assenyadament, encara reivindicaven la devolució de les Constitucions arrabassades. Amb tot en aquell primer quart de segle es produeix la separació entre els pensadors catalanistes laics, liberals i d’esquerra, i els catòlics i de dretes.

 

Els uns opten pel republicanisme federal i els altres, com Gaietà Soler, per la defensa de les tradicions constitucionals i catòliques. Deia Soler: «a Catalunya hi havien dos “programes oposats”, el catòlic, fonamentat en el seny i la tradició, dirigit à promoure una restauració social benèfica … [de] la fe i les costums socials i jurídiques de … Catalunya per una banda, i de l’altra l’indiferentista, fundat en les concupiscències polítiques, dirigit à aconseguir, més que el bé social, el prestigi polític de nació-estat…». Per aquesta raó culpava als liberals i esquerrans d’erosionar els fonaments de Catalunya i sospitava de llur veritable patriotisme. Malgrat que Gaietà Soler tingué una considerable influència a la seva època, el nacionalisme català liberal i laic va guanyar la batalla a llarg termini, fent desaparèixer alhora la lògica reclamació de les Constitucions.

 

El primer document públic on ja desapareix tota referència a les antigues Constitucions Catalanes és el projecte de la coneguda com a Constitució de l’Havana (Constitució Provisional de la República Catalana) de 1928, on es parla només de les quatre províncies i s’oblida tot el llegat constitucional dels catalans

 

Aquest menysteniment estúpid comportat pel catalanisme «separatista» ens duria a estranyes proclames republicanes: si l’una es feia com a «Estat integrant de la Federació ibèrica» (Francesc Macià, 14-4-1931), l’altra seria com a «Estat Català dins la República Espanyola” (Lluís Companys, 6-10-1934). D’aquests fets en resulta que l’única República Catalana realment independent mai proclamada hagi estat la primera, la d’en Pau Claris del 1640, feta precisament en plena vigència de les Constitucions Catalanes.
Un cop acabat el franquisme i instaurada la monarquia taronjaire que ara ens domina, els polítics catalans tampoc no retornaren a beure de la font de les Constitucions Catalanes, sinó de l’Estatut encolomat a Macià. Quan no fa gaire es va reformar l’Estatut de 1979 una sola veu, la d’en Francesc Ferrer Gironès, s’alçà reclamant el retorn a les Constitucions Catalanes, però la seva prèdica fou tan poc atesa com la de qui predica al desert.

 

Fa ja quaranta anys que apareixen i desapareixen moviments i entitats «independentistes», tots ells calcats l’un de l’anterior i, en massa casos, amb  els mateixos al capdavant. Aquests independentistes sistemàticament s’obliden de la reclamació de les Constitucions Catalanes. Tampoc no han après pas que si sempre fas el mateix i amb les mateixes condicions, no esperis obtenir resultats diferents.
Per tant, si ara realment voleu saber si algú fa volar coloms o us parla de veritat d’independència, la proba del cotó és destriar si basa la seva reclamació no en ser un espanyol diferent molest amb Espanya, sinó en la recuperació de les nostres Constitucions i Llibertats.
La Devolució de les Constitucions Catalanes representa no perdre territoris, el Pacte Fiscal d’immediat sense comèdia, no necessitar un plebiscit sense prèviament haver actualitzat les Constitucions i aclarit la nacionalitat dels habitants de Catalunya, que Europa ho entengui d’immediat, la possibilitat d’acollir-se als tractats fronterers internacionals d’abans de 1714 i a poder reclamar reparació als estats europeus pels tractats d’Utrecht i Pirineus.

 

Podem arribar a la independència com a espanyols descontents que viuen a Catalunya, separant de la «madre patria» (Espanya) quatre províncies rebels, renunciant a mil anys de Catalunya, i muntant una cosa nova que manlleva el nom d’una realitat històrica. O podem fer-ho com a catalans, reviure la Catalunya real, amb tots els seus drets i llibertats, evidentment adaptant-la als temps actuals (no caldria fer gaire cosa) i aconseguint quasi automàticament el reconeixement internacional, ja que tornaríem a ser l’estat que fórem, i això no cal explicar-ho gaire ni inventar la sopa d’all, tots els estats del món ho entenen i ho reconeixen.

 

Som nosaltres qui legalitzem la ocupació actual, fent el passerell d’enviar diputats a les Corts de la metròpoli, disfressant per tant així, el constant tracte colonial que te Espanya envers les nostres lleis i cultura.

 

No aconseguirem mai la independència oblidant que som una de les nacions mes antigues d’Europa, amb un Estat Català que perdurà per mes de 700 anys, amb prop de 500 anys de Constitucions, amb un canvi de vell a nou regim 300 anys abans que la resta d’estats d’Europa, i amb Parlament i bandera dels mes antics d’Europa.
Compatriotes, el Decret de Nova Planta nomes es vigent a les nostres ments. Esborrem-lo d’elles ben aviat.!
Visca Catalunya, lliure

 

20 de gener de 1279, Pacte de Perpinyà
gen. 17 @ 12:55 pm – 1:00 pm

m

Jaume II fou un rei independent només tres anys, ja que degué vasallatge al seu germà Pere, pel tractat de Perpinyà (20 de gener de 1279), una infeudació renovada a la força en el tractat d’Argelers (29 de juny de 1298) perquè era contrària al testament de Jaume I.

La confirmació de la infeudació fou el resultat de la derrota de Jaume II després de prendre partit per Felip III de França en la Croada contra la Corona d’Aragó del 1285 entre aquest i Pere el gran.[2] La decisió de fer costat al rei francès l’havia presa Jaume II per por de la mediatització per França dels territoris occitans de la Corona de Mallorca, de manera que el rei mallorquí a Montpeller era vassall del rei francès, i pel suport del papa Martí IV a Felip III.

En acabar la guerra el seu germà Pere li havia confiscat les Balears, que li foren tornades el 1295 mitjançant el tractat d’Anagni, amb les mateixes condicions pactades el 1279.

Després d’aquest episodi i fins que es morí, es dedicà a administrar el seu regne, del qual era un bon coneixedor. Reformà l’urbanisme, la colonització agraria, la defensa, la moneda i el patrimoni. També fou protector de Ramon Llull.

Un cop presa la plaça fou lliurada als benimerins, que canviaren de bàndol i decidiren auxiliar el granadins. El vicealmirall Eimeric, com a capità de l’esquadra de l’estret de Gibraltar,[3] hagué de barrar-los el pas cap a la península i impedir el pas d’aquests, ara enemics, a la Península. Per la seva ardidesa fou comparat aleshores amb Roger de Llúria.[4]

El 1309, després de la captura de Ceuta pels catalans, i cessió de la ciutat als benimerins, va afegir una galera al bloqueig de l’estret per rescatar uns mercaders mallorquins retinguts a l’emirat de Gharnata.[5]

El succeí el seu fill Sanç I de Mallorca.

gen.
24
dc.
26-01-1812 NAPOLEÓ SEPARA CATALUNYA DEL REGNE D’ESPANYA @ Fossar de les Moreres, Barcelona
gen. 24 @ 1:00 pm

26-01-1812 Catalunya deixa d’estar annexionada a Espanya després que França en decreta l’annexió i subdivisió en quatre departaments: Boques de l’Ebre, Departament de Montserrat, Departament del Segre i Departament del Ter.

mapnap1812

=======

Encara que sempre es parla d’invasió napoleònica, a nivell legal la realitat es que Carles IV va abdicar a Baiona el 19 de març de 1808 en el seu fill Ferran IV, i el 6 de maig de 1808, a Baiona també, Ferran IV va abdicar a favor de Napoleó Bonapart ( qui per cert, era descendent directe del primer virrei català de l’illa de Còrsega, Hug Bonapart, nomenat el 1409 per Martí I).

Napoleó, nomenà, el 6 de juliol de 1808, al seu germà Josep, rei de la Corona d’Espanya i les Yndies qui per cert va emetre la primera Constitució d’Espanya, la Constitución de Baiona de 1808.
( http://es.wikisource.org/wiki/Constituci%C3%B3n_de_Bayona_de_1808 )

Napoleó, en un decret posterior, en la casual data de 26-1-1812, annexionà Catalunya a l’imperi, i segons molts historiadors va derogar el Decret de Nova Planta i va obligar a publicar el Diari de Barcelona en català i francès.

Un cop Napoleó va fracassar militarment, no es fa una capitulació, sinó com Napoleó i Ferran IV tenien molt bona relació fan un Tractat, anomenat de Valençay, el 21 de Novembre de 1813, on Napoleó reconeix Ferran com a “Rei de Espanya i les Yndies”,  reconeixent com a territori espanyol el “existent abans de la guerra”.

En cap lloc del Tractat s’anul·la la actuació legislativa de Napoleó a Espanya ni a Catalunya, i fins i tot avui en dia, el Governadors Generals de Catalunya nomenats per Napoleó en el període 1808-1814 son considerats legals, com podeu llegir en el web dels soldats i veterans de les FAS i la GC del Ministeri de Defensa espanyol. http://www.asasve.es/portal/index.php?mod=article&cat=biblioteca2&article=214&page_order=11

Per tant si tot això es cert, i mai es va tornar a posar en vigor el Decret de Nova Planta, les Constitucions Catalanes son vigents, i cap llei es superior, ni se les ha derogat expressa i prèviament.

Annexió de Catalunya

El primer indici pràctic del projecte de Napoleó podria ser l’encunyació a la ciutat de Barcelona, en plena insurrecció contra el govern de Madrid, de monedes amb les armes de la ciutat i la creació d’un sistema monetari propi, la pesseta; diferent al espanyol i al francès, el ral fort i el franc, respectivament.

Napoleó annexionà Catalunya a l’imperi el 26-1-1812, i ho ratificà amb un Decret Imperial de 8 de febrer de 1810. Pel seu interès en el tema estudiat, reproduïm només la part dispositiva al no disposar, fins ara, del text complert:

Art.1er. El setè cos d’exèrcit d’Espanya prendrà el títol d’Exercit de Catalunya
.
Art.2n. La província de Catalunya formarà un govern particular amb el títol de Govern de Catalunya.

Art.3r. El comandant en cap de l’Exèrcit de Catalunya serà el governador de la província i reunirà els poders civils i militar.

Art.4r . Catalunya queda declarada en estat de setge.

Art.5è. El governador queda encarregat de l’administració de la justícia i de la reial hisenda, proveirà totes les places i farà tots els reglaments necessaris.

Art.6è. Totes les rendes de la província en impostos ordinaris i extraordinaris entraran en la caixa militar, a fi de subvenir els sous i despeses de les tropes i a la manutenció de l’exèrcit.

Deixant a part el fet transcendental de la separació civil i militar del Principat de Catalunya del regne d’Espanya, veiem la creació de la figura del Governador General, amb tots els poders civils i militar, administració de justícia i de la reial hisenda, i que només rebrà ordres directes del propi emperador; això si, a traves del seu cap d’estat major, el major general Berthier, príncep de Neuchâtel, que com es conegut, sabia interpretar correctament les ordres de Napoleó, degut al pèssim francès que utilitzava l’emperador. Un exemple podria ser la utilització de la paraula “réunir” , que molts
interpretant com una clara intenció d’annexionista. Si fos així, no seria més correcte dir “unir”?. 

Sorprenentment la seva figura podria igualar-se a la de Virrei, de gran tradició històrica a Catalunya. El lloctinent reial era l’oficial que suplia l’absència del rei en la monarquia catalano-aragonesa i d’ençà de 1512 duia aparellat el càrrec de capità general o cap militar, i era anomenat virrei. 

Ja en son dos les catalanitats fins ara: la pesseta i el Virrei.

Passem a una tercera, la bandera catalana que onejarà al costat de la francesa, la tricolor, que des de la Revolució identifica a la nació francesa.
Però quina era la bandera de la nació catalana l’any 1810?. Cap, Catalunya no havia pogut assimilat el concepte de nació-estat, i no tenia necessitat de cap símbol per identificar-se. El concepte polític de nació-estat neix de la Revolució Francesa. 
Per Catalunya, l’estat era el rei d’Espanya.

Napoleó ho tingué clar, Catalunya com a projecte de nació-estat necessitava una bandera, i decidí que la quatribarrada seria la bandera que representes a la nació catalana.

Font : Gustau Adzerias i Causi  www.histocat.cat

gen.
29
dl.
26 DE GENER DE 1641 COMMEMORACIÓ de la Batalla de Montjuïc @ Fossar de les Moreres
gen. 29 @ 12:00 am

 

 

gen.
31
dc.
27-01-1151 TRACTAT DE TUDILLÉN @ Fossar de les Moreres, Barcelona
gen. 31 @ 1:00 am

Es firma el Tractat de Tudillén entre Alfons VII, l’Emperador, rei de Lleó, de Castella i de Galícia, i Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d’Aragó es fixaren els límits que correspondrien a cada regne de les terres conquerides als musulmans:

Catalunya-Aragó es quedaria les taifes de València, Dènia i Múrcia, és a dir, a més de la conquesta de les places i termes situats al sud del riu Xúquer, el dret a annexionar-se el regne de Múrcia, excepte els castells de Llorca i Vera. La resta seria per Castella.

Tudilén