27-08 RECORDEM EL PRESIDENT HERIBERT BARRERA

heribert

Volem recordar el President Heribert Barrera,

amb motiu del sisé aniversari de la seva mort,

amb el discurs que va fer d’ Obertura de la primera legislatura,

el dia 10 d’abril de 1980

Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, núm.3, sessió plenària núm.1,

Senyores i senyors diputats, permeteu-me unes breus paraules. En primer lloc, de regraciament, en nom de tots els companys de la Mesa provisional i en el meu propi, per la confiança que ens heu conferit. En particular, jo us estic molt agraït per aquest alt honor, i us asseguro que tractaré de ser-ne digne. Compliré i faré complir el Reglament, faré que siguin respectats els drets de tots i cadascun dels diputats i els drets de tots els grups parlamentaris, i, en el que depengui de mi, amb la interpretació del Reglament que aquesta cambra haurà aprovat, intentaré que hi hagi la màxima flexibilitat i la màxima amplitud en tots els casos. No obstant això, vetllaré perquè els debats es desenvolupin amb la serenitat i la dignitat que ha d’escaure al Parlament de Catalunya, perquè, senyores i senyors, tenim una gran tasca i una gran responsabilitat davant nostre.

En aquests moments, quan podem dir que de veritat la democràcia reprèn a casa nostra, el país té els ulls fits en tots nosaltres, i fora de Catalunya també es considera fins a quin punt Catalunya serà digna d’aquesta voluntat d’autogovern que hem proclamat durant tants anys. Hem de fer, entre tots, que Catalunya sigui realment un model i paradigma, i jo diria que l’èxit o el fracàs de la nova etapa democràtica a tot l’Estat depèn en bona part de nosaltres. Hem de ser dignes també de tota aquesta llarga història de la nostra terra, en primer lloc del Parlament del 1932, la tasca del qual va ser tan important, malgrat les dificilíssimes circumstàncies en les quals hagué de treballar. I, més enllà dels segles, hem de ser dignes de les nostres Corts Generals, d’aquesta llarga sèrie de Corts Generals que, del segle xiv al segle xviii, van representar la primera forma de la democràcia a casa nostra. Les de Barcelona, l’any 1706, foren les darreres. Després vingueren ja, la guerra, el decret de Nova Planta, i durant més de dos segles Catalunya no tingué representants directes que fossin els intèrprets i els rectors dels seus destins.

Aquest Parlament, senyores i senyors diputats, ha de començar a bastir la Catalunya dels nostres somnis, i per fer-ho necessitem l’ajut i l’esforç de tots. Com deia aquest matí l’Honorable President Senyor Josep Tarradellas, cal que Catalunya estigui unida, i és només si realment la Generalitat, i en primer lloc la seva màxima institució, aquest Parlament, sap treballar per tots els catalans, per tots els catalans sigui quin sigui llur origen, que podrem tirar endavant la nostra tasca. Cal que aquest Parlament no decebi ningú, que tothom s’hi senti autènticament representat, i que, treballant per tots, treballi, en definitiva, per Catalunya.

Aquest matí, el nostre president d’edat, Josep Maria Poblet, ha dedicat un record a tots els qui, en un moment o altre, a l’interior de Catalunya o a l’exili, presidiren el darrer Parlament, l’elegit el 1932. Això m’estalvia ara de repetir-ho. Però jo no voldria acabar sense recordar tants i tants companys de lluita que no han arribat a veure el final d’aquesta llarga nit que ha durat quaranta anys, que ens han deixat quan tot just apuntava l’alba o que no han pogut aconseguir aquest migdia de joia, que haurien hagut de ser aquí amb nosaltres, que hi haurien estat molts d’ells segurament si la mort no se’ls hagués endut massa aviat. Seria massa llarg intentar fer-ne una llista. Permeteu-me només citar dos noms, el de Joan Sansa i el de Josep Pallach.

Senyores i senyors diputats, aquests buits ens fan la tasca més feixuga, però tenim un nord: garantir la llibertat i el benestar dels catalans, recuperar per a la nostra nació la sobirania perduda. Espero i confio que aquest Parlament farà els passos decisius vers aquest objectiu.

Endavant, doncs, per Catalunya i a la feina!

La propera sessió, d’acord amb el nostre Estatut d’autonomia, tindrà per objecte l’elecció presidencial, i tindrà lloc abans de deu dies. Els senyors diputats seran convocats personalment. S’aixeca la sessió.

(Els senyors diputats es posen drets. Aplaudiments perllongats.)

(Tot seguit els presents entonen el cant d’Els segadors.)

Visca Catalunya lliure!

(És contestat unànimement. Forts i perllongats aplaudiments.)

 

//

L’Heribert no ambiciona
la política xarona.
S’ha jugat i ara abandona
un càrrec dut amb encert
i amb què salvà la figura
d’aqueixa legislatura
prou trista, sempre disert.
L ‘Heribert diu el que pensa,
l’Heribert diu el que és cert
i per això no pot vèncer,
que aquí guanya
aquell que enganya,
Heribert;
la veritat sempre perd
perquè els bàndols que remenen
les cireres i les claus
ningú no sap quant despenen
per ensibornar els babaus.
Se les prometen felices
els mandarins, fet i fet,
però pregunto, discret:
d’on deuen sortir les misses?
D’algun pressupost secret
que allà dalt han estrafet?
Mes vegem el que ara passa:
Catalunya és una massa
de gent pobra, molta, massa,
i de rics lladres o rucs.
Una mena d’argamassa
d’il·lusos i de porucs,
d’illetrats de tota classe…
i obiols, serres i llucs
i altres tifes malastrucs!
Avui és una barreja
el país, aquest país
de color tirant a gris:
la multitud que coixeja
i la quadrilla que urpeja
i és feliç!
Però un cop cada vegada
la ramada,
els qui són més,
van sortint de llurs cofurnes
i després
entaforen dins les urnes
uns papers
que no saben d’on els vénen
ni on els porten; no els entenen
ni mirant-los al revés!
Mes abans
una banda de firaires,
xarlatans
més que xerraires
que ben poca cosa valen
—botiflers o forasters—,
els confonen i atabalen
amb discursos
plens d’ultratges i recursos
mentiders.
D’aquests munts d’homes i dones
—molts i moltes bons i bones—
del país, en vol fer un poble,
l’Heribert
ànima noble,
obstinat tant com expert.
L ‘Heribert sense barreres,
sense enteses poc sinceres
—i potser manifasseres—
tostemps lliure, clar i obert.
Car l’Heribert no claudica
però sap de transigir
quan el cas ho justifica
i amb l’afany d’omplir la pica
avança de mica en mica,
assenyat, pel bon camí.
Per això diu el que pensa,
per això intenta convèncer,
per això clama el que és cert
com Joan en el desert…
Endreça
Que l’atzar l’afavoreixi,
que un bon déu el protegeixi,
l’Heribert!
Per aquella Catalunya,
ai, germans, encara llunya,
si més no d’avenir incert,
que somia nit i dia,
però sempre ben despert,
l’Heribert!
Pere Quart, abril del 1984
Recuperat per l’amic Enric Borràs

Deixa-hi una resposta

*

captcha *